Amb les sabates escatades, perquè no passi desapercebuda: Fermín Jiménez Landa i El llac dels cignes

Poc importa que la seva estrena estigués marcada pels desajustos entre la música i la coreografia, per l’escàs èxit que va assolir a tots els nivells. Perquè ni públic ni crítica es van compadir d’ El llac dels cignes quan la partitura de Txaikovski va sonar per primera vegada al Teatre Bolshoi de Moscou l’any 1877.

Fermín Jiménez Landa l’ha posat a sonar de nou a la galeria Bacelos de Vigo, amb el terra cobert de paper de vidre. Poc importa tot això perquè Jiménez Landa explica que podria haver estat el Trencanous o El Danubi Blau, però ha estat El llac dels cignes, simplement perquè en relació amb els dos mil plecs de vidre utilitzats, es genera un aspecte accentuadament sec, aspre, que és molt poc llac i molt poc cigne.

La primera vegada que vaig veure a Fermín Jiménez Landa, ell estava sota una taula, elaborant un mosaic, separant confeti per colors en el que va titular: Arrebato del tedio. Sobre les parets de l’estand que Bacelos regentava aquests dies a ARCO’13, penjaven les fulles que una mèdium havia guixat en una presumpta conversa amb Félix Rodríguez de la Fuente. El treball de Jiménez Landa es torna delirant, però sempre sota control. Les seves accions produeixen una sensació d’estar davant d’una cosa que no ha estat pensat més enllà d’un breu instant. No obstant això, revisant Moby Dick, el llibre on es reuneixen els treballs que l’artista ha realitzat entre 2011 i 2013, aquests gestos suposadament despreocupats adquireixen una dimensió més gran.

Provocar aquesta sensació de proximitat, de que els gestos són aparentment precipitats i senzills, insta el públic a considerar aquests treballs propers a la vegada que elementals. Que se’ls podrien haver ocorregut a ells, és clar. Penseu en les accions de William Wegman o Bas Jan Ader, o en Faemino y Cansado quan parlen de l’evident simplicitat de la seva activitat.

L’interessant del treball de Jiménez Landa és, en primer lloc, que li ha passat a ell. En segon, la manca de prejudicis a l’hora de tirar endavant petites idees que, fruit d’una llarga reflexió, provoquen aquesta sensació de què la majoria dels artistes fuig.

Ara, entrar a l’espai de la galeria Bacelos resulta inquietant per la netedat de les seves parets. Jiménez Landa ha decidit deixar-les en blanc i ha convertit el terra en un atzarós mosaic sobre el que ha enganxat un a un tots aquests plecs taronges i verds. No hi ha un ordre preestablert, tot respon al caprici d’un artista que decideix generar un espai pel qual passejar es converteixi en un acte estrany, desagradable quan descobreixes que el paper de vidre no facilita el teu desplaçament, i penses en aquells ballarins de ballet lliscant pel escenari; en quant difícil resultaria compassar música i ball en aquest espai al qual has entrat a no veure res, sinó a sentir el lleu cruixit que els teus passos provoquen mentre Txaikovski sona a tot volum.

Fermín Jiménez Landa és un d’aquells artistes amb els quals pots mantenir una conversa que sempre porta a aquests entrebancs en els quals per norma general ningú repara. Relata durant un viatge en cotxe una experiència personal viscuda fa anys amb Leopoldo Maria Panero i és inevitable pensar en Peter Pan, perquè a la familiaritat dels seus gestos s’uneix el llunyà de pertànyer a un estadi temporal que malauradament se’ns ha escapat. Tots i cadascun dels seus treballs arrosseguen a parts iguals la ingenuïtat i la picaresca infantil, a la vegada que compten amb els referents d’un post – conceptual basat en la ironia que és tan difícil mostrar en la seva justa mesura. Quan busquem crear alguna cosa per a tothom, però sense caure en la vulgaritat, podem recórrer al cinema i citar casos com els d’Ernst Lubitsch, Luis García Berlanga o Aki Kaurismäki, gent capaç de tirar-nos a la cara les nostres misèries en clau d’humor, per a què després de passar una bona estona, en tornar a casa descobrim que aquestes pel·lícules arriben, com la primera edició de Memoires de Guy Debord i Asger Jorn, cobertes de paper de vidre, perquè mai passin desapercebudes allà per on vagin.