close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 març 2013
a) A shared vision is no vision at all - Bishop
An Escalator Can Never Break, It Can Only Become Stairs?

Sonia Fernández Pan

Hi ha exposicions en les que un entra sense haver-s’ho plantejat prèviament. Són exposicions que apareixen en el trànsit entre aquells punts sí planificats en un recorregut determinat. De vegades augmenten el contingut de la categoria “llocs de pas”, una etiqueta marcada per l’amnèsia discontínua, la inclusió excloent i una indiferència reversible. D’altres vegades, abandonen el seu caràcter circumstancial per esdevenir exposicions destacades. I hi ha vegades en què aquestes exposicions “enmig de” emmagatzemen un grau d’atenció vacil·lant, que no sap ben bé on emplaçar-les amb precisió dins de l’arxiu estètic. Segurament siguin les més problemàtiques a l’hora d’atorgar la narrativa d’una valoració que vagi més enllà de les impressions. Segurament siguin també el tipus d’exposicions que, atès l’esforç que requereix la presa de determinació, queden suspeses en una indecisió… prudent?

Una cosa així passa amb An Escalator Can Never Break, It Can Only Become Stairs de Steve Bishop, una exposició que va sorgir com una desviació en del meu camí cap a una altra, la de Gerard Byrne a la Whitechapel Gallery. I si aquest comentari és rellevant és perquè quan es coneix un context artístic però no s’intima amb ell, les nostres valoracions com espectadors estan influïdes pel pes simbòlic dels seus espais expositius i / o la reputació dels seus artistes. Entrar a una galeria de la qual no es tenen més referents que l’experiència pròpia per veure una exposició d’un artista que tampoc es coneix pot donar com a resultat l’abandonament immediat de la sala quan res crida l’atenció. Però també és una oportunitat per experimentar un cert grau zero en què el (re)coneixement estètic derivi de les obres exposades i no de qui exposa o on s’exposa.

An Escalator Can Never Break, It Can Only Become Stairs és una exposició que pren prestat el seu títol de la instal·lació principal que l’artista canadenc establert a Londres, Steve Bishop, presenta a la galeria Carlos/Ishikawa. Aquesta poètica de l’evidència forçada a través del títol acompanya gairebé totes les peces d’una exposició que comença on solen acabar: en aquest llibre en blanc de visites on se suposa que els espectadors hem de deixar-hi els nostres comentaris, com molts adolescents deixen un senyal del seu pas a les portes dels lavabos públics. Bishop decideix aportar-hi el seu gra de sorra amb un llapis en el qual està inscrit A Shared Vision is No Vision At All. Les ganes d’endur-se el llapis sense més motiu que una inclinació adolescent cap el furt tampoc falten.

D’entre tots els treballs allà reunits, hi destaca una part de la instal·lació que imposa el seu nom a tot el conjunt: una construcció de fusta, a mode de taula, sobre la qual hi ha un got de vidre buit que gira sobre sí mateix i que, gràcies a la seva incansable rotació contínua, sembla simplement un got sobre la taula, fins que un s’acosta i el toca en un altre impuls irreverent. Estàtic, buit i gastat. Però un got que es trenca, a diferència de les escales mecàniques, perd totalment la seva funció. Com la perd un got amb el qual ningú pot beure. En aquesta manipulació del llenguatge visual dels objectes més quotidians sembla trobar-se la base teòrica del treball de Bishop, la producció anterior del qual poc té a veure amb aquesta estètica d’allò precari que maneja l’exposició. Però això és una cosa que se sap a posteriori, buscant informació sobre l’artista, i no en aquells moments.

b) An Escalator Can Never Break, It Can Only Become Stairs - Bishop

An Escalator Can Never Break, It Can Only Become Stairs continua -com a peça- amb la construcció d’un passadís estret entre dos murs provisionals, on s’insereix i amaga un altre treball: When the Lights Go Out You Keep Moving, una projecció on una porta giratòria, com el got anterior, gira sobre sí mateixa. I que, en cas de trencar-se, també podria abandonar la seva funció com a punt d’accés. L’exposició segueix en els murs de la galeria amb If Everything Has a Place then a Place too has a Place VIII -una finestra aïllant que exhibeix, com si fos un aparador, un magatzem amb trastos construït expressament-, Lamp Looks in Different Light – sis minúscules impressions, el contingut de les quals obeeix directament al títol- i How can One Thing in General be Many Things in Particular? -una peça d’acer recobert de pintura que es fa passar per un llenç en blanc, que suposa l’excepció per a una materialitat conscientment pobra i efímera-.

Més enllà de l’estètica del precari que organitza An Escalator Can Never Break, It Can Only Become Stairs, que pot agradar més o menys, allò problemàtic d’aquesta exposició són els seus títols. Les derives conceptuals de l’art van ressaltar la importància del títol. Aquest era capaç de completar un significat al mateix temps que obria altres possibilitats de lectura. No obstant això, aquesta retòrica d’afirmació d’una evidència que l’artista intueix no pensada per l’espectador, pot tenir un altre efecte: que pretenent dir més del que aparentment es diu, no s’estigui dient res més.

artwriter_curator_esnorquelmaker_chocolateresearcher_technodancer__bikeenthusiast_coffeeaddicted_

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)