close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

12 març 2013
PLiversidge1_Large_.jpg
Make Love Not Art

Xavier Acarín


Diu la llegenda que l’any 1913 va començar la Vanguardia americana; fins aleshores, només s’havien vist èpiques paisatgistes entre el realisme i l’impressionisme. Va ser en aquest any quan es va injectar el virus de l’art del segle vint a través del que vindria a conèixer-se com The Armory Show. Tal va ser l’escàndol; tal la reacció; tal la recepció, que aquella exposició organitzada a l’armeria del regiment 69, amb els anys, va passar a ser un referent inviolable per explicar l’art als Estats Units. Així, aquest any l’Armory homenatja Armory, és a dir “a Nova York i la seva capitalitat de l’art global”, en paraules de l’alcalde milionari.

5 dies, 66.000 persones, 8 fires simultànies, molts zeros i talons alts per gastar recorrent la setmana de les fires a Nova York. Fins l’any passat amb el desembarcament de Frieze, aquesta era la setmana – juntament amb l’inici de temporada al setembre- en què calia ser a Nova York. Un “must” per a la llarga cua de galeristes, col·leccionistes, advisors, curadors, dealers diversos, directors d’institucions i per què no, també artistes.

No sé què els hi veuen a les fires, què és el que atrau tant d’aquest eixam de caselles abarrotades de pintures i pantalles, on el millor que es pot fer al final del dia és vomitar tota la llista de coses vistes i fer una mica d’espai per tal de no somiar amb una cosa o l’altra. A mi em queden els ulls secs i la cara deformada per l’horror que trobo. Cada vegada que trepitjo una fira, m’entra la por al terrorisme, és un objectiu tan fàcil, en una nit d’inauguració qualsevol poden carregar-se part de l’establishment, i esborrar d’un sol cop a tota aquesta manada de “guaperes” que només es veuen a les fires.

Per a un col·leccionista novell pot ser un exercici interessant acostar-se a una fira, però pocs saben què comprar; aquí hi entren els advisors, que indiquen, preveuen, tipifiquen i avaluen l’impacte de la inversió. Però els de veritat, prefereixen anar a Gagosian i ser complimentats amb el servei al client, reserves a restaurants, transports d’obres gratis …, la qualitat del servei és el que marca la tan preuada exclusivitat i seducció de la dansa tribal entre comprador i venedor.

El diner jove, que prové majoritàriament de les indústries tecnològiques o de Wall Street, és el que va marcant el ritme de les vendes. Acontentar a tant d’emprenedor no és tasca fàcil; tothom vol el mateix que ha vist a casa de l’altre, i aquí l’hi donem amb mantega. Hirst, Hirst. Opie, Opie. La veritable explosió va donar-se als anys vuitanta, quan la figura del salvatge masculí, home de la borsa que ho volia tot, i al moment, aparentar i escalar socialment. Precisament l’auge del Dow Jones d’aquesta setmana ha excitat els nois de la borsa, que veuen com la crisi que ells van iniciar no ha afectat gairebé gens els beneficis corporatius. El millor art és l’art car, i encara hi ha qui posa els preus a les etiquetes. Els col·leccionistes col·leccionen artistes com cromos, els galeristes col·leccionen col·leccionistes com fitxes, els artistes col·leccionen amants com bales. La febre de l’arxivar, tu sí, tu no, tu sí, tu també.

I l’art es va codificant, i es veu el mateix a Xangai, Abu Dhabi, Miami o Moscou, i tot serveix per moblar casalots buits d’un luxe ostentós i carregats de mal gust de gent rica a cagar. Tot l’art s’assembla, uns coloraines per aquí, unes imatges digitals per allà, paper de paret, fotografies de performance, usos i abusos de la tela i el teixit, pantalles i projeccions d’accions quotidianes, una instal·lació tipus “serem arriscats, parlaran de nosaltres en tots els tele-notícies “i entremig molta silicona, botes d’hípica i au!, a volar de flor en flor com papallona a la primavera.

Personalment crec que l’art és experiència i que en llocs així l’experiència és nul·la o ennuvolada, i que tots ho sabem, i que d’alguna manera es repeteix un format esgotat i esgotador. Potser per això, Isabelle Van Den Eynde, una belga molt maca amb un passat financer i una galeria a Dubai, ha enfosquit el seu espai i hi donen llanternes per entrar a veure uns dibuixos d’artistes de l’Orient Mitjà, en la línia d’un freak show, o d’una autèntica fira d’atraccions. Cheim & Read ha tapiat el seu espai amb una paret feta per Kounellis amb màquines de cosir, carbó, acer i pedres. És més, aquí l’experiència no és l’art sinó la vida social que es desenvolupa al voltant de l’art, una forma relacional, similar al supermercat, on ens trobem amb els habituals, saludats i coneguts, i el valor artístic es confon amb el valor mercantil , i el perfum i el xampany es consumeixen en hectolitres.

D’altra banda hi ha els que es pensen que ho poden ensenyar tot amb iPads, i que creen aplicacions per a inventariar (Collectrium.com), o veure escultures en realitat augmentada, tipus Google Glass. I t’intenten convèncer de que això és el súmmum, i que t’ho descarreguis en aquest mateix instant al teu iPhone i que tot serà així en un futur proper, i que no necessitaràs més el teu perfil de Second Life.

Mentrestant, Duke Riley regala a l’Armory gravats que tothom ha de fer fregant el paper sobre una pedra, i el museu d’Andy Warhol de Pittsburgh reparteix gratis còpies de còpies de les Brillo Box per fer complir el desig de la superestrella de veure a la gent passejar amb les caixes per Nova York. Hi ha dos rètols de llumetes amb les seves pertinents cartes de proposició de Peter Liversidge, i un pèl de Rafael Lozano-Hemmer on hi ha escrit la paraula “devaluat”, que veiem gràcies a un microscopi electrònic canadenc. També hi ha aquests objectes amb profunditats a l’estil trompe-l’oeil lumínic d’Iván Navarro i les pintures iròniques de David Kramer, i els Cristos penjats de Kris Martin i les instal·lacions de llums de Jim Campbell.

Aquest any la identitat de l’Armory l’ha donada Liz Magic Laser, ex-Whitney Program, que com a tal, ha banyat la seva proposta de crítica institucional, reunint a un grup d’especialistes de màrqueting, gent del món de l’art i de fora per decidir els nivells VIP i els colors de les targetes; en el que es preveu com l’enèsima absorció del criticisme pel mercat per només $ 2.000, que és el que li han pagat a la “artista emergent del Downtown”. A l’ADAA, entre Jean Arp i Egon Schiele, hi ha Fred Tomaselli i les seves miniatures-pintures-intervencions a les portades del New York Times. A Volta hi ha les pintures del cubà Armando Mariño i les pintures-teixit-ciment de la israeliana Naomi Safran-Hon. Finalment, en una de les cantonades d’SCOPE hi ha les escultures d’Eugenio Merino.

Total, caldrà esperar a Frieze i creuar els dits per veure alguna cosa més que el simple joc del desig de la indústria simbòlica. I per cert, del Nu baixant l’escala, no en queda ni rastre.

Xavier Acarín està fascinat amb l’experiència com a motor de la cultura contemporània. Ha treballat per centres d’art i organitzacions culturals tant a Barcelona com a Nova York, amb especial atenció a la performance i la instal·lació.

Publicacions

12 març 2013

Make Love Not Art

05 novembre 2018

Dancing in the Street

30 abril 2018

Maigs

12 març 2018

Feminazis?

30 octubre 2017

Els joves no moren mai

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)