close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

16 agost 2013
arton628-e5558.jpg
Arxiu: Artistes del NO

A*DESK

El “preferiria no fer-ho” de Bartleby s’ha convertit en una imatge amb la qual explicar una genealogia d’artistes representatius d’una pulsió negativa, o dit d’una altra manera, del “millor no fer res” com a resposta a la impossibilitat de fer quan tot està escrit, pintat, representat, fet i construït. A l’article que avui recuperem dels nostres arxius, Montse Badia, ja traçava fa cinc anys, una primera genealogia d’”artistes del NO”: Duchamp, Cage, Robert Barry, Ignasi Aballí, Claude Closky, Martin Creed o David Hammonds.

“Artistes del No. A partir del llibre “Bartleby i companyia” d’Enrique Vila-Matas, escrit per MONTSE BADIA, es va publicar el 12-07-09

.

Amb aquestes paraules, l’escriptor Enrique Vila-Matas, convertit en narrador de “Bartleby i companyia”, escriu un quadern de notes a peu de pàgina sobre un text invisible en el qual fa un recorregut pels “barteblys de la literatura”, els “escriptors del no”, que es van deixar arrossegar per la pulsió del no res i mai van escriure, es van mantenir com a escriptors ocults o van deixar sobtadament d’escriure. En definitiva, els escriptors que a través de les seves obres es van preguntar sobre la finalitat de l’escriptura o, en altres paraules, de si valia la pena seguir escrivint. Aquests són alguns d’aquests bartlebys: Robert Walser, la obediència del qual era en realitat una desobediència radical; Juan Rulfo i els seus trenta anys de silenci, o Arthur Rimbaud, que quan era molt jove va escriure dues novel·les per a després dedicar-se a l’aventura fins al final dels seus dies. Altres escriptors van ser creadors de bartlebys: “André Gide va construir un personatge que recorre tota una novel·la amb la intenció d’escriure un llibre que mai escriu (“Preludes”). Robert Musil va exalçar i va convertir gairebé en un mite la idea d’un “autor improductiu” a “L’home sense atributs”. Monsieur Teste, l’alter ego de Valéry, no només ha renunciat a escriure, sinó que fins i tot ha llançat la seva biblioteca per la finestra”. El mateix Vila-Matas és un bartleby, un escriptor del no, conscient de la impossibilitat d’aportar res de nou i les seves obres es converteixen en referències a altres, cites i recreacions que li permeten repensar la literatura i, en conseqüència, el propi acte d’escriure.

Aquesta pulsió negativa no és aliena al món de l’art i a d’altres pràctiques creatives. Joseph Beuys va escriure que “el silenci de Marcel Duchamp està sobrevalorat” (“Das Schweigen von Marcel Duchamp wird überbewertet”). Duchamp és clarament un artista del no que fa obra de la no obra. Però aquesta actitud no només defineix els anys de silenci artístic durant els quals Duchamp pretenia passar el seu temps jugant a escacs, sinó també els seus ready-made, “El Gran Vidre” que va romandre durant uns anys omplint-se de pols i, finalment, la instal·lació “Étant donnés”, realitzada en secret durant els últims anys de la seva vida.

Al número 21 del butlletí que publica el Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona, Ignasi Aballí va escriure l’article “Breu història de gairebé res” en el qual realitza un recorregut per alguns artistes del no: Yves Klein i la seva exposició “Le Vide”; els 4 minuts i 33 segons de silenci de John Cage; “Closed Gallery Piece” de Robert Barry, que va consistir en tancar la galeria durant el temps de l’exposició; la personalitat artística de Stanley Brouwn, qui sempre escriu en la seva biografia la distància a la qual està del lloc on presenta les seves exposicions, de les quals, per descomptat, mai assisteix a les inauguracions; “Le socle du monde” (“La base del món”) de Piero Manzoni, que consisteix en un sòcol o una peu que converteix el món en l’obra d’art total… i també el propi Ignasi Aballí, de qui els enormes pots oberts de pintura i, per tant, fets malbé, són tota una declaració de principis sobre la impossibilitat de pintar.

Igual que Vila-Matas, Aballí és un veritable bartleby la negació del món del qual és més radical precisament per la seva falta d’espectacularitat. “Quant més radical tant menys advertit, l’alè de destrucció passa moltes vegades desapercebut per a la gent que veu en els bartlebys a éssers grisos i bonassos”, escriu Vila-Matas. Des dels anys 90, Ignasi Aballí qüestiona la pràctica pictòrica i la possibilitat de representació. Per a això, deixar assecar pots de pintura, fa quadres en què la imatge és el resultat de les petjades del sol sobre la tela, corregeix errors tapant un quadre sencer amb Tipp-Ex, fa cartells de pel·lícules que l’escriptor Georges Perec mai va completar, reuneix retalls de diaris i fa llistes interminables (d’artistes, d’obres, de cinema, de morts…); mostra una projecció de la càmera de vigilància d’un museu en què la major part del temps el que es mostra és que no passa res… Igual que el Dr. Pasavento i d’altres protagonistes dels llibres de Vila-Matas, Ignasi Aballí intenta desaparèixer. Però no ho fa emulant Walser i apartant-se del món, sinó que desapareix de les seves obres, de manera que és el sol qui marca la seva empremta a la tela, són els diaris els que li proporcionen el material per als seus llistats, no toca els bots de pintura, simplement els deixa oberts o no filma la pel·lícula “Disparition” (“Desaparició”), sinó que pren material filmat d’escenes en les que no es veu la cara dels seus protagonistes.

Desaparèixer, deixar d’escriure, fer del no-res l’objecte de l’obra, aproximar-se a la realitat des de perspectives inèdites. David Hammons, Jonathan Monk, Martin Creed, Claude Closky, Joan Rom, Ignasi Aballí, Georges Perec, Enrique Vila-Matas, Bartleby i companyia utilitzen la negació com un acte de resistència, un toc d’atenció, una apel·lació a la mirada, a la consciència, com una invitació al dubte.

No és comú, però és una actitud que també apareix en altres àmbits. En un article sobre arquitectura aparegut al suplement “Babelia” del diari “El País” (10-3-2007), Iñaki Ábalos escrivia sobre “Bartleby, l’arquitecte”, i posava exemples d’arquitectes que es rebel·len contra l’espectacularitat, els gadgets tecnològics i la coartada de la sostenibilitat. “Es podrà dir que una idea així implica el suïcidi de l’arquitectura més que la seva renovació estètica”, escriu Ábalos, “però hi ha exemples com el de l’estudi francès Lacaton & Vassal que mostren que no és així. Formats a l’Àfrica -on ecologia i economia signifiquen supervivència- van decidir que “preferirien no fer-ho” davant l’encàrrec de remodelar la plaça de Léon Aucoc de Bordeus (1996), agradable per als seus usuaris i prou urbanitzada, dedicant part del pressupost a renovar la seva graveta , reparar els seus bancs, substituir alguna vorada – per què cal fer alguna cosa espectacular, quina culpa tenen els ciutadans?, es preguntaven-. “El que s’ha dit, quant més radical tant menys advertit.

A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, es dedica a la formació, la edició i la investigació al voltant de la crítica d’art contemporani. Sota la visió de que el pensament critic fa lliures als individus, la seva missió és reivindicar activament el valor de la crítica: generar debat al voltant de l’art contemporani, dotar a l’inidividu de llibertat d’opinió i impulsar, així, la cultura.

Publicacions

16 agost 2013

Arxiu: Artistes del NO

31 desembre 2018

Estatus Artista

30 novembre 2018

COREOGRAFIA

31 octubre 2018

PEDRES

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)