close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

15 agost 2013
arton371-ce3df.jpg
Arxiu: “L’acadèmia dels covards: A propòsit d’Anthony Blunt”

A*DESK

Lectures d’estiu? La biografia d’Anthony Blunt és una bona idea. Recuperem un article a propòsit de l’historiador anglès i la biografia que sobre ell va escriure Miranda Carter. I és que, actualitzada i revisada, la idea de l’Institut Courtauld que va fundar Anthony Blunt com un lloc d’estudi, trobada i debat a través de publicacions o seminaris té molt a veure amb les intencions d’A*DESK. Això de l’espionatge no ho confessarem encara.

“L’acadèmia dels covards”: A propòsit d’Anthony Blunt”, de DAVID G. TORRES va ser publicat el 14-09-09

.

Acostumats a sentir els noms de Rosalind E. Krauss o Hal Foster com les grans referències de la crítica, em sembla detectar que en els últims temps n’estan apareixent d’altres. Referències que sonen a temps d’estudis sobre art Barroc i el Renaixement: Rudolf Wittkower, Erwin Panofsky, Ernst Gombrich, Pierre Francastel i, sobretot, la figura de referència per a tots ells, Aby Warburg (sobre el qual el Reina Sofia anuncia una exposició per al 2010). Cosa que implicaria un canvi de context: de la crítica americana hereva del formalisme de Greenberg, a les arrels de la historiografia europea; també la recuperació de l’interès en la relació de l’art i la societat, i finalment d’una relliscada cap a la recuperació de la història de l’art com a disciplina. Tampoc és casual que aquestes recuperacions coincideixin amb la crisi del model que representava el comissari estrella i la proliferació de biennals, ni amb aquest moviment de les pròpies biennals a voler semblar un museu, ni amb el focus que els museus han girat per a il·luminar la col·lecció i la seva articulació amb les exposicions temporals.

Fa uns anys va aparèixer la biografia d’un d’aquests hereus d’Aby Warburg, dels quals havíem llegit a la Universitat i, sens dubte, el més conegut dels historiadors de l’art: Anthony Blunt. Tot i que aquest coneixement públic general de la figura d’Anthony Blunt no sigui deguda tant a la història de l’art i a la seva tasca com a historiador, sinó a un fet molt proper a John LeCarré: va ser el “quart home” del grup d’espies de Cambridge, amb Donald Maclean, Guy Burgess, John Cairncross i Kim Philby. Durant la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda va compaginar la seva tasca com a historiador de l’art amb l’espionatge, passant informació de l’MI5 i MI6 anglès, per als quals treballava, als soviètics. Una activitat que va mantenir en secret fins que l’any 1979 Margaret Thacher va revelar la identitat de Blunt com el quart home de Cambridge. No és sorprenent aleshores l’aura que la seva figura desprenia a finals dels anys vuitanta, en plena caiguda del mur de Berlín, acompanyat per l’enfonsament de la URSS i la pèrdua del referent del socialisme real: l’historiador que posava el focus sobre Borromini, Poussin, del que llegíem “Art i arquitectura a França entre 1500 i 1700” i l’espia, el talp, el que portava el seu compromís a un pla real. Estudiar a Borromini i llegir a LeCarré eren activitats compatibles.

La biografia que Miranda Carter va publicar l’any 2001 sobre Anthony Blunt és meticulosa i documentada però, sobretot, s’acomiada de l’espia i recupera l’historiador de l’art compromès. Un compromís que es mostra real i necessari en l’ambient universitari pre-bèl·lic i post-bèl·lic anglès, en què el somni per una societat igualitària es barreja amb la persecució a l’homosexualitat i amb els enfocaments materialistes i marxistes que s’obrien en la historiografia de l’art des dels ensenyaments d’Aby Warburg. I un compromís sobre el qual sempre convé repensar: davant la pèrdua de referències ideològiques o davant el perill d’una entrada de neo-conservadorisme que sempre porten amb sí les èpoques de crisi. Però que, de manera molt més prosaica, també ens il·lumina de cara a pensar com ens enfrontem a les referències, com valorem el treball dels altres. En aquest sentit Miranda Carter il·lumina un dels episodis més tristos en la vida d’Anthony Blunt. Un cop destapades a finals dels setanta les seves activitats com a espia, les reaccions de la comunitat artística no són precisament exemplars. S’encadenen totes les enveges, pors, voluntats per simpatitzar amb els poders fàctics i fins i tot una homofòbia latent. En aquest context hostil, el treball realitzat deixa de valdre res. Reaccionant a l’assetjament mediàtic, s’exigeix la dimissió o directament s’expulsa Anthony Blunt de tots els organismes relacionats amb la seva pràctica acadèmica.

Entre mig, entre l’acadèmic esquerrà homosexual compromès amb la Unió Soviètica i el vell historiador de l’art repudiat i esborrat per les seves antigues activitats d’espionatge, queda retratat no només un estudiós dedicat a Poussin, sinó sobretot el professor i l’instigador del Courtauld Institute of Art, del qual va ser director durant bona part de la seva vida. Amb la mirada posada en el passat, el Courtauld Institute va ser el lloc de formació per a diverses generacions d’historiadors i crítics d’art a Anglaterra; va establir les bases d’una pràctica d’estudis sobre art que pràcticament no existien a les universitats britàniques, i fundava un model de seminaris i de dinàmiques d’estudis que obrien les portes a la investigació i a un treball real (per intens, no per material) en art.

En pensar en una possible recuperació de la història de l’art enfront dels models de la crítica post-formalista i abans que els seus protagonistes siguin introduïts en el “name-dropping” dels models institucionals, caldria començar a mirar les modalitats de treball, d’ensenyament, de transmissió i foment del coneixement que implicaven institucions com el Courtauld Institute of Art. Implicaria recobrar el valor del que s’ha fet i del que s’ha dit per sobre del lloc que s’ocupa, de l’autoria per damunt de l’autoritat.

“L’acadèmia dels covards” va ser el titular que va dedicar el Daily Mail als membres de la British Academy després de decidir, després de no poques disputes, desestimar l’expulsió d’Anthony Blunt després de descobrir-se que havia estat espia.

A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, es dedica a la formació, la edició i la investigació al voltant de la crítica d’art contemporani. Sota la visió de que el pensament critic fa lliures als individus, la seva missió és reivindicar activament el valor de la crítica: generar debat al voltant de l’art contemporani, dotar a l’inidividu de llibertat d’opinió i impulsar, així, la cultura.

Publicacions

15 agost 2013

Arxiu: “L’acadèmia dels covards: A propòsit d’Anthony Blunt”

31 desembre 2018

Estatus Artista

30 novembre 2018

COREOGRAFIA

31 octubre 2018

PEDRES

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)