close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 agost 2013
arton906-0c5f5.jpg
Arxiu: Gòtic tropical. El calc de Cali

A*DESK

Des d’A*Desk hem insistit sempre en la importància del context i en la necessitat d’identificar-lo, de definir-lo, d’enriquir-lo i de contribuir-hi. Avui recuperem un article dels nostres arxius en què Pilar Bonet s’acosta a Cali, Colòmbia, amb la curiositat de la viatgera disposada a descobrir el context (i no només l’artístic) i també a analitzar les maneres de fer i pensar que va trobant des d’una perspectiva més àmplia. A partir de dues iniciatives concretes explora l’actualitat de la noció de postproducció i d’un terme tan específic com és el “gòtic tropical”.

Gòtic tropical. El calc de Cali. Sobre el treball en art desde Cali, Colòmbia, per PILAR BONET. Publicat el 14 de febrer de 2011

.

L’advertència de la Lonely Planet em preocupava: Cali no és una ciutat que enamori d’entrada. Des de l’avió intentava rastrejar aquest mal auguri admirant la seva quadrícula urbanística. La segona advertència es va complir en sortir de l’aeroport: fa calor i humitat.

Calent i fèrtil és el panorama artístic d’aquesta ciutat colombiana, desconeguda per al turista cultural europeu. Una ciutat de gran població i fort desgast històric, atrapada en els vaivens de la seva memòria de corrupció política. Una urbs dispersa i complexa, sorollosa i fosca per al nouvingut. Per sort, els documentals de Carlos Mayolo i Luis Ospina em guien en la seva història i contradiccions, aportant imatges a la foscor del visitant de pas. Cali és el bressol del cinema documental colombià. Un lloc danyat pel procés del narcotràfic, assolat pels demolidors i pres per la seva comunitat, especialment pels joves artistes que la reconstrueixen com productiu lloc de dubtes, com a experiència creativa i social, allunyada dels grans fastos institucionals de la capital Bogotà .

En aquesta ciutat el combustible és car, els carrers tenen número i els taxis demanen contrasenya per al servei. Sense estil ni proporcions àuries, les seves arquitectures s’acoblen en el deliri de les recents mega-obres que tallen els senders de pas. La població discorre entre cims verds i estrats socials, seguint el cabal torrat del riu Cali. Si aquí els vuitanta van ser l’espectacle de les històries del narcotràfic, el creixement econòmic d’un sector de la població i el catàleg més kitsch de les seves arquitectures, els noranta seran fruit del no-res i motor del “Do it yourself” per esquivar la corrupció pública i els conflictes socials més dispars. Un antídot del desamor a la Vall del Cauca.

I enmig d’aquest panorama sorgeixen iniciatives que dibuixen un mapa artístic radical i compromès, des de les arts, el cinema i la música. Cali no és només la ciutat de la salsa, també és la capital de la documentació de l’efímer (performance i art en l’espai públic), del cineclub, dels processos d’arxiu i les estratègies creatives de la postproducció. Practicar les derives de l’art contextual i relacional, o l’estètica de l’emergència sense gestos doctrinals de moda, és per als artistes ‘caleños’ pura supervivència urbana.

A Cali hi ha un espai anomenat “Lugar a dudas”, una residència de parets nostàlgiques on es donen cita els joves artistes per visionar programes de cinema, exhibir les seves obres, fer tallers o consultar el centre de documentació. L’artista Oscar Muñoz presideix l’eixam del saber. Allí la filosofia de la postproducció definida per Bourriaud és innata. En la síndrome post-Duchamp, fusionant producció i consum a partir de l’ús de materials preexistents, la post-producció genera significat a partir del “reciclatge” i la combinació d’elements heterogenis ja donats. A “Lugar a dudas” es treballa l’eina per a reflexionar sobre les relacions estètiques sense pretendre l’originalitat com a legitimació de la noció d’art. La matèria que manipulen ja no és matèria primera, es tracta de produir a partir d’objectes i discursos que ja estan circulant en el mercat cultural. Així l’art esdevé un contrapoder que reinterpreta els signes mentre utilitza o difumina el marc hegemònic de la modernitat, aquesta escena euro-cèntrica sempre miop.

Un exemple d’això és la ‘fotocopioteca’ que ofereix una selecció de retalls de textos sobre teoria i crítica de les arts, triades i presentades per artistes o teòrics. Un material de baix cost que permet difondre veus i discursos fragmentaris del complex mapa de l’art, una unitat documental que treballa des de les micro-lectures i que troba a la xarxa la seva negociació d’intercanvi. La instauració d’aquestes formes de sociabilitat els permet compartir una veritable crítica del patrimoni artístic i teòric de la nostra cultura i formes de vida contemporànies.

En aquesta mateixa línia, també el projecte Calco, que s’exhibeix periòdicament en l’espai de la vitrina que dóna al carrer, és una iniciativa de producció basada en el mecanisme de les capes de registre i significació. La idea proposa elaborar un grup representatiu de còpies efímeres d’obres d’art contemporani que es troben disseminades per museus i col·leccions de tot el món amb la intenció de construir en la memòria dels visitants d’aquest espai un museu imaginari. Així, els amants rellotges de Felix González-Torres cohabiten amb la caixa Brillo de Warhol, les cadires de Kosuth, el ventilador d’Orozco o els Copy-light de Superflex. A través del calc tridimensional deixen de ser objectes de museu per compartir espai amb els visitants. Fins i tot la falange del dit petit de la mà esquerra de l’artista Pierre Pinoncelli, en un pot amb formol, decora una lleixa. Cadascun dels calcs pren formes preexistents, estocs de dades per manipular i reposar en escena, seguint la mateixa pauta dels artistes. Uns i altres, autors i obres, produeixen imatges d’imatges apropiant-se dels codis de la cultura.

A Lugar a dudas els relats de l’art s’encadenen rebutjant tot objectiu terminal, sent moments de la infinita cadena de relacions i escenaris. Cali no té polítiques culturals ben armades, només compta amb un museu públic, la Tertulia, i una única galeria; per tant aquest espai nodreix de sociabilitat i debat la comunitat. La manca de recursos públics es combat amb la investigació i l’acció, l’autogestió i el compromís social. Així neix Lugar a dudas, així es gestiona el Festival de Performance de Cali, de la mateixa manera operen els col·lectius d’artistes i els grups de música independent. Entre ells, destaca el grup d’Helena Producciones, una associació independent destinada a la investigació i l’acció, mitjançant la curadoria i l’empresa editorial. Helena té nom mític i ànim pacificador, el seu objectiu és invertir en vies d’estudi sobre la producció cultural colombiana en relació als seus territoris i contextos.

Cali, a diferència de la capital Bogotà, és una ciutat sense monuments. Potser per això l’actitud dels seus artistes sigui la de crear els seus propis homenatges i memorials, els seus mites i llegendes. Un dels artistes més referencials de la cultura caleña és Andrés Caicedo (1951-1977), desaparegut per mitjans propis als vint anys i autor d’una obra literària i cinematogràfica d’intensitat abismal, que marca diverses generacions d’artistes. En aquest mateix llinatge, el cineasta Carlos Mayolo (1945-2007) va inventar la marca estètica de la ciutat: el Gòtic Tropical. Una denominació per a l’híbrid i l’exuberant, ultra-barroc de gran poder crític i una mica satànic que legitima la interpretació lliure i el llibertinatge. El Calco és també fill d’aquesta genealogia.

A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, es dedica a la formació, la edició i la investigació al voltant de la crítica d’art contemporani. Sota la visió de que el pensament critic fa lliures als individus, la seva missió és reivindicar activament el valor de la crítica: generar debat al voltant de l’art contemporani, dotar a l’inidividu de llibertat d’opinió i impulsar, així, la cultura.

Publicacions

09 agost 2013

Arxiu: Gòtic tropical. El calc de Cali

31 desembre 2018

Estatus Artista

30 novembre 2018

COREOGRAFIA

31 octubre 2018

PEDRES

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)