ARXIU: Imaginar la institució del futur

Una institució artística és una organització que ha de saber definir-se, qüestionar-se, replantejar-se i adaptar-se a les necessitats de cada moment. Aquest és un tema que com a revista d’art ens ha mantingut força ocupats al llarg de la nostra trajectòria. En l’article que recuperem avui dels nostres arxius, Juan Canela torna sobre aquest tema però des d’un context molt concret, l’argentí. El seu text, llegit avui des de la perspectiva temporal, funciona a dos nivells: ens descobreix un context que no tots podem conèixer de primera mà mentre que ens permet confrontar a la situació a Europa.

Els últims mesos del 2013 els vaig passar a Buenos Aires duent a terme una residència d’investigació, on vaig tenir l’oportunitat de conèixer el context artístic i les dinàmiques que s’hi produeixen. Més enllà de totes les diferències evidents, és interessant el moviment que s’està donant en relació a la professionalització dels artistes i d’altres agents, i al reclam d’una institució pública que sigui capaç de respondre i articular el context.

El moment és molt diferent -gairebé podríem dir que contrari -del qual vivim per aquestes latituds. A l’Estat Espanyol, -com en altres països europeus- s’està donant un retrocés pel que fa a la presència de les institucions artístiques i culturals. Molts dels centres que van sorgir al caliu del totxo estan ara tancant, o resistint sota mínims com a conseqüència de la crisi econòmica.

Però crec que no només els diners són el problema; al mateix temps hi ha una necessitat de repensar la institució, el seu funcionament i funcionalitat: la dependència de certes polítiques culturals de tall neoliberal, les ingerències polítiques, o la seva lentitud i baixa capacitat de respondre a les necessitats de la comunitat artística local i al ciutadà provoquen certa des-institucionalització de la cultura, que obliga els espais tradicionals a repensar el seu sentit per recuperar centralitat -cosa que passa poques vegades-.

Tornant a Buenos Aires, en una conversa amb Victoria Northoon, la nova directora del MAMBA -Museu d’Art Modern de Buenos Aires-, que ha format un nou equip l’any passat amb el propòsit de tornar a tenir una institució dedicada a l’art contemporani a la ciutat, comentava la seva idea de “museu com a organisme viu, que implica que ha de adaptar-se. No ens predefinim anteriorment, sinó que estem aprenent a ser museu cada dia que passa”. L’objectiu és pensar el museu com a lloc de reflexió, experimentació i producció, ser un museu que respongui a la comunitat artística en el moment en què es produeixen les idees. Per descomptat, una oportunitat excel·lent.

Abans que el nou equip prengués el comandament del MAMBA l’octubre de l’ any passat, la comunitat artística trobava a faltar un museu d’art contemporani a la ciutat. I en resposta a això va sorgir l’any 2010 La Ene, el Nuevo Museo Energía de Arte Contemporáneo, que es defineix com “un projecte independent que sorgeix de i respon a la comunitat artística, sent en si mateix un experiment sobre el vincle entre l’artista, les institucions i les vies existents de legitimació”. Des d’un petit i modest espai situat en un pati del carrer Santa Fe on en els últims anys s’han reunit propostes contemporànies, i un equip de joves curadors i gestors, La Ene porta tres anys desplegant una interessant programació expositiva, de residències, xerrades i presentacions, sempre buscant repensar què significa ser una institució artística avui en aquest context, alhora que interpel·la els espais més establerts en un interessant diàleg.

Per aquestes contrades, podem pensar en altres propostes independents que intenten crear una institució nova d’acord amb els temps que corren, com el Kunsthalle Athenas o el Kunsthalle Lissabon -que precisament prenen aquest terme germànic per pensar-lo en clau del sud d’Europa-.

Al taller sobre Art Útil que organitzàrem fa unes setmanes, Tania Bruguera comentava la seva idea de museu com a “Social Power Plant” des de la que es generi energia transformadora. Però afirmava també que encara no ho havia aconseguit, i en el seu Museu d’Art Útil, allotjat al Van Abbe Museum d’Eindhoven, va haver de renunciar a la seva idea inicial, per acabar generant un arxiu de projectes a l’ús. Tot un símptoma de com estan les coses després de més de vint anys de crítica institucional, fins i tot en un museu com el Van Abbe, ben sensible a totes aquestes qüestions.

Necessitem compartir les circumstàncies, les problemàtiques davant allò institucional que es donen en diverses latituds i en diferents moments, amb la intenció d’aprendre els uns dels altres, generar reflexió a un nivell transfronterer, per albirar noves dinàmiques i espais de treball i relació. De la mateixa manera que és urgent prendre consciència de la nostra responsabilitat ètica i política com a treballadors culturals en aquest nou paradigma de treball post-fordista, és ineludible imaginar una nova institució que pugui reaccionar el nou escenari, que sàpiga adaptar-se als projectes i no al contrari, i des de la qual poder articular altres formes d’acció.