close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 agost 2015
arton139-999ac.jpg
ARXIU: Temps real i temps institucional

A*DESK

Com es ve repetint fins la sacietat, estem vivint un canvi de paradigma. Tots els papers (i no només en el món de l’art) estan en procés de re-definició (“redefinir-se o morir”, sembla ser el lema). El paper de la institució n’és un més, potser un dels més problemàtics, perquè ella sola sembla haver-se anat creant una sèrie de maquinàries i dinàmiques que li resten dinamisme i flexibilitat per respondre a les demandes que, a hores d’ara, no només els artistes, sinó la societat en general, requereix. Avui recuperem dels nostres arxius A*DESK un article de l’any 2009 en què Martí Manen va analitzar aquest tema a partir d’un element clau: el factor temps. Ara que en un esdeveniment recent com és la Biennal de Venècia, l’espai Arena adquireix un protagonisme central precisament per activar el desplegament de l’exposició en un sentit temporal, l’article de Manen, també co-protagonista en aquesta mateixa biennal, ens sembla més que oportú.

La voluntat de comunicació amb la societat des del sector artístic contemporani persisteix. No únicament de comunicació, sinó també hi ha una idea d’incidència, de replantejament, de re-definició i lectura del que passa al voltant nostre.

Una de les opcions per aconseguir aquest contacte ha passat per la reformulació dels espais expositius i els models institucionals. De les programacions estanques hem passat a sistemes flexibles, al pes de l’educació i al creixement de tot tipus d’activitats realitzades des de museus, centres d’art o les molt variades institucions que conformen el context de l’art. Es treballa amb espais creatius paral·lels (si podem separar la cultura en clústers) i s’incorpora el cinema, la literatura, la política o la música dins del discurs artístic.

Un afany per convertir-se en realitat, per activar i formar part de l’engranatge que defineix la societat, obliga a repensar els temps d’actuació i definició. Els museus, i també els centres d’art, programen a anys vista definint models d’actuació propis i apostant (en el millor dels casos) per elements que enriqueixen la programació final però dins de les coordenades que defineixen cada institució. Però aquesta programació a anys vista necessita també assumir certa capacitat d’adaptació i d’opció a resposta a realitats limítrofes. Aquesta situació obliga a estar molt atents no únicament a la realitat del context artístic global sinó també als canvis i interessos politico-socials del que és local.

Fins aquí tot bé. Molts artistes també treballen sota les mateixes premisses, però els formats d’exposició segueixen complicant la vida en el moment de buscar aquesta comunicació directa, aquest desig de treballar a “temps real”.

El mateix concepte de “temps real”, criticat per lingüistes, parteix d’una concepció de la realitat en contacte amb la xarxa. El terme deriva d’una cosa que, també, ha patit la velocitat que ens envolta. Aquest “real time” de la xarxa que va augmentant a mesura que la tecnologia dóna el següent pas. Però què passa amb l’exposició? L’exposició, en la majoria dels casos, segueix sent aquest format tancat, que es defineix per una data d’inauguració que marca la dinàmica de comunicació dels centres i els mitjans. Un cop inaugurat ja està, passem al següent projecte (o als tres o quatre que portem entre mans). Si les propostes expositives demanen d’un temps en present el treball des de la institució se’n ressent. Alguns exemples pràctics: els curadors externs no acostumen a estar presents en l’espai expositiu, ni a la ciutat, una vegada inaugurada l’exposició. Els treballadors de la institució tampoc tenen temps (no està contemplat en els seus esquemes de treball) per mantenir un temps present a l’exposició. I els vigilants de sala o els informadors acostumen a tenir poca comunicació amb la part “programàtica” de les institucions. Per no parlar de les avaluacions, això al que mai s’arriba per falta de temps.

Però el problema de fons no radica únicament en aquests temes estructurals. El consum de l’exposició també parteix d’una idea de temps diferent. Els white cube, black box o les seves múltiples variants acostumen a oferir una realitat “diferent” a la de “carrer”. El temps dins de l’exposició és diferent i arriba pre-definit per un hàbit de consum així com d’una actitud que permet poques modificacions. Trencar amb aquests hàbits ens porta, en moltes ocasions, a un alt índex de fracàs.

Podríem parlar llargament d’allò “relacional” i de com propostes que volen ser “veritables” es converteixen en representacions o intents de ser alguna cosa que el propi format dificulta. Podríem parlar d’aquests intents (fallits o reeixits) de modificar els ritmes d’oferir experiències més íntimes, emocionals o de diàleg. I no és fàcil, perquè el temps institucional acostuma a ser diferent del que necessiten aquest tipus de propostes. El temps institucional no té per què coincidir amb la realitat. Si en entrar en un museu les coses canvien, la relació amb els objectes és una altra, la idea de veritat i importància voleteja pels espais expositius, potser tocaria tenir plena consciència que la lluita per trobar altres ritmes i connexions mai serà una tasca fàcil.

A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, es dedica a la formació, la edició i la investigació al voltant de la crítica d’art contemporani. Sota la visió de que el pensament critic fa lliures als individus, la seva missió és reivindicar activament el valor de la crítica: generar debat al voltant de l’art contemporani, dotar a l’inidividu de llibertat d’opinió i impulsar, així, la cultura.

Publicacions

24 agost 2015

ARXIU: Temps real i temps institucional

31 desembre 2018

Estatus Artista

30 novembre 2018

COREOGRAFIA

31 octubre 2018

PEDRES

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)