Baixar a passejar el gos i parar a demanar foc

No m’he pogut quedar a l’opening de Dr Fourquet, però vaig estar allí quan tot estava de cap per avall. Pep Vidal (Barcelona, 1980) dubtava a la vorera de Louis 21 entre pintar el vidre de la finestra o simplement tapar-la amb un plàstic negre. Ho ha pintat, això em comenten per missatge i ho celebro, perquè encara que ho veuré en uns dies, estic segur que guanya molt. Aquí rau la diferència entre fer-ho bé o fer-ho malament.

Fran Meana (Avilés, 1982) es barallava amb els seus prestatges i les seves pesades plaques de ciment que han donat com a resultat “Pensar bé i dibuixar malament”. El dubte sembla que ens porta pel bon camí, sense saber-nos mai amb la solució a les mans, havent d’observar amb deteniment i distància per saber si hem encertat o si directament ens hem estavellat.

Cristina Garrido (Madrid, 1986) és el tercer vèrtex d’aquest triangle. A la més jove de tots, amb una individual a la seu de Louis 21 a Palma de Mallorca, li ha tocat desembarcar de les illes i batre’s en duel amb l’espai de Fourquet. Pintar el mural, disposar la resta de peces de mil maneres diferents fins que aconsegueixin explicar alguna cosa, i que a més sigui una exposició de pintura, perquè això és el que és.

Acostumo a assistir a muntatges, però m’agrada quan baixes fresc, acabat dutxat i sense estar ja fart de l’exposició dies abans que s’inauguri. Aparèixer amb el paraigua a la mà, xerrar amb els artistes, aportar el teu granet de sorra i desaparèixer. És sens dubte la barreja perfecta entre ser espectador i sentir-te immers en el procés.

Sigui com sigui, l’experiència amb els tres ha estat enriquidora i la cosa pintava bé. Crec que podria, sense haver-ho vist tot acabat, recomanar un passeig i passar-se a veure les tres propostes. A més, Daniel Jacoby a Maisterravalbuena, Francisco Sierra en Bacelos, Elena Bajo a García Galeria, Txomin Badiola a Moisés Pérez de Albeniz, Joaquín Segura a Espacio Mínimo o Bleda y Rosa a Fúcares.