close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

23 març 2015
a) Bedwyr Williams. Bard Attitude. Impresión fotográfica. 99 x 88 cm. 2005
Bard Attitude: música folk i art contemporani

David Armengol

Well, you’re my friend and can you see,

Many times we’ve been out drinkin’,

Many times we’ve shared our thoughts,

But did you ever, ever notice, the kind of thoughts I got?

Will Oldham. I see a darkness

Fa uns quants anys vaig pensar – i vaig redactar – una proposta expositiva que, sota el títol de Bufons i trobadors abordava la condició narrativa de l’artista. La paròdia del bufó i la seducció del trobador com a dues possibles maneres d’analitzar el paper de l’artista a l’actualitat. El vaig presentar a algunes convocatòries però, després de diverses negatives, vaig decidir abandonar-lo. En tractar ara les connexions entre música folk i art contemporani no puc evitar caure de nou en la figura del bard. En la seva actitud, funció, dinàmiques i ritmes hi ha alguna cosa que emocional i discursivament connecta amb l’artista. La seva narració performativa, la transmissió oral de les seves històries o els seus viatges de poble en poble cantant gestes són qualitats que permeten obrir certs vincles entre les dues posicions.

Quan, a més, l’artista empatitza directament amb l’imaginari del músic, o més aviat del cantautor, aquests nexes es multipliquen. D’aquesta manera, els atributs del folk (veu, cançó i instrumentació acústica) s’erigeixen en fil conductor d’un relat que revisa el treball d’alguns artistes sensibles al gènere. O de manera més directa: aquest text parla d’artistes visuals que, en sentit literal o figurat, canten i toquen la guitarra en un porxo, a un ritme lent, de vegades des de la llum, de vegades des de la foscor. Artistes visuals que ens ofereixen experiències i sensacions derivades de l’esquema literari, sonor i ideològic de la cançó folk.

I ja que el concepte d’artista-bard m’ha fet retrocedir als temps de Bufons i Trobadors, inicio aquest breu recorregut amb una peça d’aquella època que compleix una doble funció. D’una banda, recupera i tanca un projecte basat en la performativitat del relat; de l’altra, obre un assaig dedicat a una possible actitud “folkie” en art contemporani. L’actitud del bard.

Bard Attitude (2005) és una acció de l’artista gal·lès Bedwyr Williams. Una lectura paròdica i exagerada de la representació èpica del bard on la narració oral, la performance, i la comèdia juguen un paper destacat. En ella, veiem l’artista disfressat de bard recitant i entonant la seva lira davant la naturalesa salvatge. Un gest heroic i voluntàriament ridiculitzat per Williams (barba postissa, lira gegant, sandàlies modernes) que versiona lliurement The Bard (1817), la mítica pintura de John Martin, un dels pintors més assenyalats del romanticisme britànic. Tot i que aquí només veiem el registre fotogràfic, Bard Attitude consisteix en una performance on l’artista utilitza l’oratòria i l’humor per exposar i reivindicar la seva pertinença gal·lesa en un context artístic – el britànic, l’internacional- marcat per un clar domini anglès.

D’altra banda, Bard Attitude sempre em remet a Bonnie Prince Billy (Will Oldham), un dels renovadors més significatius del folk americà a l’actualitat. I, curiosament, són diversos els artistes que conec interessats en el seu so, els seus relats o directament en la seva persona. Potser la seva sensibilitat i carisma, així com la seva posició aliena i contrària al mainstream, fa que sigui una figura atractiva per al context artístic proper a la música popular. De fet, almenys des del meu lectura subjectiva i limitada, part de les connexions entre art i folk de les que puc parlar passen gratament per Will Oldham.

Per exemple, l’artista portuguès Joao Onofre va presentar l’any 2007 el vídeo Untitled (I see a Darkness), una adaptació de la cançó I see a Darkness (1999) de Bonnie Prince Billy en què dos nens d’11 i 12 anys canten i interpreten a guitarra i piano la versió que Jhonny Cash va signar l’any 2000. Com és habitual en el treball d’Onofre, la seva posada en escena genera una tensió i una estranyesa difícil de digerir. Dos nens somrients i amb ganes de fer-ho bé canten una cançó que simplement, per edat, per sentiments que desconeixen, no poden entendre.

b) Joao Onofre Untitled (I see a Darkness). Video HD. 4:18 min. 2007

Un any després, Susan Phillipsz va presentar a la fundació privada Jarla Partilager d’Estocolm una instal·lació sonora també anomenada I see a Darkness. Una peça que embolcalla, de tot just set minuts (altaveus i efectes de llum repartits per l’espai expositiu) on l’artista escocesa barrejava diferents registres sonors per oferir una experiència sensorial i psicològica específica. En primer lloc, el registre de la seva veu “amateur” cantant a capella la cançó de Bonnie Prince Billy; a continuació, una peça a piano de Maurice Ravel (Pavana per a una infanta difunta, 1899); i, finalment, una nova interpretació de Phillipsz cantant una barcarola italiana del segle XIX dedicada a Santa Llúcia. De nou la incursió emocional en Will Oldham com a exercici d’exploració de sentiments extrems.

C) Susan Phillipsz. I See a Darkness. Instalación. 2008

L’any 2008, Richard T. Walker, artista anglès establert a San Francisco, va convidar a Will Oldham a participar en un dels seus projectes. Les peces de Richard T. Walker solen ser filmacions solitàries en paratges colpidors i sublims (per exemple, deserts o muntanyes del territori nord-americà) en què l’artista recita i interpreta composicions musicals de folk experimental i intimista dirigits a la magnificència de la natura. Una posada en crisi de la nostra percepció romàntica de l’entorn natural, que troba en la proximitat de la cançó un possible mètode per desdibuixar l’artifici cultural del paisatge. Malgrat la solemnitat del territori, les performances “land-art” de Walker deixen el paisatge en un segon pla, invertint així l’habitual relació contemplativa de l’individu davant el seu entorn. What am we / you / I waiting for?, El projecte amb Oldham, els situa a tots dos al cim d’una muntanya per cantar junts a l’espera d’una experiència sublim que mai arriba a produir-se. Filmat en diversos paisatges de Texas i Nou Mèxic, In the predicament of always (as it is), 2014 és un dels seus últims projectes. En ell, l’artista innova amb dos nous elements: la seva progressiva desaparició de l’acció (cosa que sempre recorda als personatges contemplatius de Caspar David Friedrich) i la incorporació física i sonora de la guitarra elèctrica.

L’any 2012, Ragnar Kjartansson va presentar The Visitors, una complexa videoinstal·lació amb nou projeccions sincronitzades que fragmenten una cançó folk i l’expandeixen per les habitacions d’una vella mansió senyorial – la Rokery Farm – situada a l’estat de Nova York. L’artista islandès va comptar amb músics i amics de Reykjavík, donant lloc a una experiència col·lectiva i un sentiment de comunitat que hipnotitza l’espectador i el convida a moure’s per l’espai expositiu seguint, en silenci, la presència autònoma i diferenciada de cadascuna de les parts (veus, guitarres, violins, acordió, piano. bateria…). Entre ells, tocant la guitarra dins d’una banyera, hi ha el mateix Kjartansson. Vaig poder veure la instal·lació l’any passat al Museu Guggenheim de Bilbao, i realment la sensació que transmet la peça és extraordinària, inusual, meravellosa. Una cosa semblant a l’experiència – encara que això no tingui a veure amb el folk, però sí amb la música – que em va produir fa anys el visionat de Zidane, A 21st Century Portrait (2006) de Douglas Gordon i Phillip Parreno amb la banda sonora de Mogwai. Una comunió perfecta entre imatge i so que fa que no vulguis sortir mai d’aquí. I potser això és el que pot aportar el folk a l’àmbit de l’art contemporani: la intensitat emocional i directa d’una simple cançó que vols escoltar una vegada i una altra.

David Armengol és comissari independent, i des de l’art contemporani intenta establir vincles emocionals entre la pràctica artística (el seu treball) i el context musical (la seva passió). Ha treballat en projectes sonors des d’espais expositius i ha programat concerts dins d’esdeveniments artístics (Emak Bakia, Za!, Balago, Bradien, Kludge, Zink Tank o Bedroom, entre d’altres). És un gran admirador de Will Oldham.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)