Bienvinguts al desert del real

Aquesta és una frase pronunciada pel personatge de Morfeo en una escena del film Matrix (1999). També la citava Slavoj Žižek en el títol d’un dels seus llibres, en el mateix que recordava la faula de Jorge Luis Borges sobre uns cartògrafs que volent ser extremadament fidels a la realitat van arribar a crear un mapa a escala 1:1 que va acabar cobrint la geografia real que volia representar.

La realitat i la seva representació, la realitat i la seva mediatització són alguns dels grans temes que ens mantenen ocupats. Però avui no ens proposem grans reflexions filosòfiques (o potser no explícitament), sinó que volem assenyalar dos treballs que exploren aquests temes.

El primer és The Girl Chewing Gum (1976) de John Smit, en què una escena que té lloc en una bulliciós carrer londinenc és “dirigida” per una veu en off… Fins que en els últims minuts veiem que potser no és exactament així.

El segon és el film Synecdoche New York (2009), dirigit per Charlie Kaufman que narra la història d’un director teatral cada vegada més alienat de la seva pròpia existència. Inesperadament rep una beca extraordinària que li permet crear una obra d’art total, que ell es planteja com el cim del realisme i l’honestedat. En uns magatzems abandonats, l’autor crea una obra mastodòntica, que no para de créixer i acaba mimetitzant la ciutat de Nova York i tots els seus habitants… fins que la veu en off del director diu “Talleu!”. I no, això no és un spoiler …