close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

28 maig 2012
Black is you, Black is me, Black is us, Black is free

Manuel Segade

La Triennale d´Okwi Enkwezor tracta els temes candents d’una França i una ciutat de París que es pregunta pel seu racisme. La proposta expositiva presenta les claus des de les quals parlar d’una situació, l’actual, que demana a crits una revisió.


La Triennale de Paris va néixer el 2006 per mostrar periòdicament art francès. Del plantejament patriòtic donava fe el seu títol, “La Force de l’art”, i la seva realització al Grand Palais, expositor de la fira universal de 1900 que a un dels seus frontons diu: “Monument consagrat per la República a la glòria de l’art francès “. La Força de l’art representava una escena amb manifestacions gairebé autònomes, construïdes a partir d’una tradició formal autosuficient i retroalimentada, que només aspirava a legitimar tautològicament la seva grandesa nacional.

L’edició de 2012 neix amb uns condicionaments diferencials: el ministre de cultura Frédéric Mitterrand va orquestrar la Triennale com l’acte de reobertura del recentment renovat Palais de Tokyo, després d’un any de treballs finançats en part per la Presidència de la República francesa. Aquesta reinauguració dins dels marges de la campanya electoral ofereix un context de lectura interessant: el discurs públic racista exhibit per Nicolas Sarkozy en els últims mesos és exactament el contrari de l’elecció d´Okwui Enwezor, comissari nigerià ben conegut pels seus exercicis postcolonials, com a director artístic de l’esdeveniment. Juntament amb els joves comissaris associats Mélanie Bouteloup, Abdellah Karroum, Émilie Renard i Claire Staebler, l’exposició presenta prop de 150 artistes en un context de globalització “davant de l´espectre de replecs identitaris”. O el que és el mateix: aquesta Triennale s’ha de comprendre com una anomalia, una discontinuïtat.

La reforma dels arquitectes Lacaton i Vassal, inclosa entre els artistes presents en l’exposició, continua el projecte que havien realitzat als inicis dels 2000. L’espai es duplica gràcies a una plaça pública interior que ells mateixos relacionen amb Jamaa El Fna a Marrakech. Aquesta referència topogràfica, magribí però amb vistes al Sena, introdueix un principi de desterritorialització i resignificació que és l’eix central de la Triennale: la complexitat de la convivència de les subjectivitats postidentitàries.

El lema “Intensa proximitat” serveix a Enwezor per prendre com a punt de partida l’antropologia cultural francesa, des de la documentació de les expedicions del pioner Marcel Griaule o André Gide, als dibuixos de Lévi-Strauss sobre els jocs de mans amb fils i els tatuatges de les cares dels Caduveo del Brasil, que es despleguen com a residus visuals de la gestació de la teoria estructuralista. Les sales acumulen peces en continu fregament: “Cobra verde” d’Herzog o “Tots ens diem Ali” de Fassbinder, conviuen amb obres formalistes de les ja ancianes Geta Bratescu o Carol Branca, amb obres teòriques com la d´Ariella Azoulay, articulacions de display de Daniel Buren, performances com la ideada per Mathieu Kleyebe Abonnenc o artistes nascuts en els 80 com Neil Beloufa o Mihut Boscu.

A més d’aquesta mostra central, Enwezor recupera el plantejament de plataformes que va construir per a la Documenta 11. D’una banda, les diferents publicacions online completen el catàleg, que reedita assajos de referència del postcolonialisme francès, des de Leiris a Fanon. De l’altra, incorpora altres centres perifèrics de París però sense fagocitar-los, convidats a participar d’una complicitat intel·lectual; no són ocupats per l’exposició sinó que cadascun desenvolupa un projecte independent, com la història de la introducció de les plantes tropicals a França a Bétonsalon i el projecte performatiu sobre allò tòxic, els cossos estrangers, els de la classe mitjana i els dels obrers, desenvolupat per Pauline Boudry i Renate Lorenz en els Laboratoires d’Aubervilliers.

Des del punt de vista dels “museus del sud”, aquesta és una correcta i estimulant proposta amb un enorme potencial sociopolític. Des de París, és un exercici de violència simbòlica que cal contextualitzar. Tot i que el racisme és impossible pels ideals d’igualtat i fraternitat que construeixen la República Francesa, en el moment en què una identitat concreta genera una col·lectivitat pateix l’envit del poder, acusada de comunitarisme, el terme codificat pel sarkozisme per referir-se a la insurgència antirepublicana d’africans, caribenys o algerians. Aquest espai públic on l’agonisme, la diferència o la discòrdia no tenen lloc, aplicat a productes culturals, explica la raó que qualsevol obra referida a una comunitat concreta i diferencial, amb una agenda sociopolítica determinada, es qualifiqui de comunitarisme amenaçant o de sociologia no legitimada per l’acadèmia. Potser el republicanisme expliqui també l’absència de Community Based Projects, la inexistència en les seves universitats dels Cultural Studies o, fins i tot, la tradició eminentment formal i escenogràfica de l’art francès.

Aquí és on l’efectivitat de l’exposició ha de ser mesurada: no es tracta d’un exercici de globalització que ajunta casos concrets de problemàtiques de contextos allunyats, portats per exhibir-se com peces exòtiques a la Triennal, sinó que el conjunt d’obres ve a integrar-se en un sistema complex de signes que es verifiquen, contradiuen i es fan més complexos els uns als altres en una proximitat tensa. La crítica fàcil al treball comissarial seria assenyalar la seva incapacitat per buscar aquesta proximitat torbadora a la banlieue radicalment propera. Però ja la realitat d’una República racista era òbvia en la inauguració. Gairebé tot el personal de sala del Palais de Tokyo, a diferència d’altres espais d’art de París, està integrat per negres; fins i tot el personal de neteja són dones negres. També la botiga de Chanel de la propera Avenue Montagne és vigilada per un home negre. Enwezor parla en el seu text d’estímul cívic. Caldrà veure si una Triennale sota govern socialista és capaç d’enfrontar-se de cara a aquesta proximitat inquietant, amb normalitat i sense anomalies.

El títol d’aquest article és una referencia al tema “Swerve the Reeping of All that is Worthwhile (Noir Not Withstanding)” del grup de hip-hop Shabazz Palaces, dins del disc “Black Up” (2011).

Manuel Segade és un comissari independent espanyol que, tot i haver aconseguit treballar més fora d'Espanya que a dins, segueix sense poder evitar passar -almenys- un mes d'arròs a l'any. Últimament s'interessa molt per la manera en què performativitzant el comissariat es poden forçar noves formes d'institucionalitat.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)