close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

28 maig 2012
“No volem oblidar-nos del context”

Saioa Olmo

La Biennal de Berlin presenta una edició carregada de contingut polític. La situació global contextual dirigeix ​​la manera d’entendre què fer des de l’art, els seus límits i les seves institucions. Artur Żmijewski es posiciona a la delicada cruïlla entre públics, art, institucions, representació i acció política.


SAIOA OLMO: Si ens fixem en les obres seleccionades, la majoria tenen relació amb conflictes entre països, religiosos i polítics. Què hi ha de la micropolítica? Té espai també a la Biennal?

ARTUR ŻMIJEWSKI: Micropolítica …? Micropolítica o macropolítica, no vaig pensar en això, no és part del concepte, micro o macro.

SO: Hauríem de valorar l’art socialment compromès en termes del seu valor artístic i en termes de la seva eficàcia social al mateix nivell? Com proposar un procés experimental i assegurar alhora la seva eficàcia social?

AŻ: Crec que aquestes no són obres experimentals i aquesta no és una exposició experimental. Aquesta gent fa servir tècniques i procediments tradicionals i sobris, realitzen fotografies, fan pel·lícules, vídeos. El plantejament visual és més aviat tradicional, no hi ha gaire experimentació en això, però és d’esperar que contingui cert plantejament social.

SO: A quina mena de gent es dirigeix ​​realment aquesta biennal? A amants de l’art, activistes socials, nens, aturats, polítics …? Quin paper exerciran? Seran espectadors, coautors, col·laboradors?

AŻ: Segur que els amants de l’art vindran, i els nens també, doncs hi haurà esdeveniments especials per a nens, i es celebrarà també, el diumenge, la Batalla de Berlín 1945, un espècie d’esdeveniment per a totes les edats, en un parc, el Spreepark, que vol ser un acte de masses, de fet. Quant a qui vindrà, polítics, mares o nens, jo els espero a tots, perquè d’alguna manera és una cosa molt oberta, té realment un caràcter obert, una atmosfera oberta.

SO: Algunes de les teves estratègies han consistit en recontextualitzar una obra o alguna cosa en un altre lloc. Respecte a l’autoria, què passa en aquests casos? Quan portes, per exemple, la clau d’un camp de refugiats de Palestina i la poses aquí, o instal·les la tanca publicitària de la companyia telefònica egípcia, qui és l’autor?

AŻ: En el cas de la clau, hi ha un autor col·lectiu, un grup de gent del camp de refugiats Aida de Palestina que la van realitzar col·lectivament: van tallar el metall i van crear l’objecte. En aquest cas no volem oblidar-nos del context. No és una descontextualització o recontextualització. El context de la clau és la lluita palestina. En el cas de Mobinil, l’agència de publicitat és l’autor, l’autor de la imatge. I no volem oblidar-nos del context d’aquesta publicitat. Aquesta tanca publicitària representa cert plantejament ideològic: la companyia Mobinil utilitza la imatge de la gent a la plaça Tahrir del Caire per a la seva campanya publicitària i alhora va ser aquesta companyia la que va tallar les connexions telefòniques quan la revolució va començar, quan van començar les revoltes, quan el poble va començar a demanar canvis al país. Així que no volem descontextualitzar-la. En realitat no volem mostrar una tanca, un objecte, una clau pròpiament dita o una tanca publicitària pròpiament dita, sinó tota la història que hi ha darrere, que la fa important per a nosaltres i per a una altra gent.

SO: En relació amb “Occupy the Biennial”, no és una mica estrany convidar a un moviment a ocupar una institució? Se suposa que les ocupacions no es fan per invitació.

AŻ: No van ser convidats a ocupar la institució, sinó que volíem cooperar amb ells i que estiguessin aquí per continuar la seva tasca. El nom Occupy the Biennial prové d’ells.

SO: Sobre el projecte Artwiki: s’ha fet una convocatòria oberta i, de cinc mil dossiers, se n’han seleccionat dos. No has reafirmat, amb aquesta convocatòria oberta, una divisió entre artistes de primera classe, els que estan en l’exposició, i artistes de segona classe, els que estan en Artwiki? Era una promesa realista la possibilitat de participar a la Biennal?

AŻ: Va ser una mica diferent, perquè vam fer una convocatòria oberta dirigida als artistes i la resposta va canviar el meu objectiu. Ens vam posar a pensar què fer amb això, perquè pots tractar de veure-ho tot i després seleccionar un nombre molt petit d’artistes i exposar la seva obra, però llavors es converteix en una competició artística. Finalment va aparèixer la idea d´Artwiki, una idea dirigida i desenvolupada per Pit Schultz per convertir tots aquests dossiers en un arxiu digital anomenat Artwiki, en el qual els artistes poden editar les seves ressenyes biogràfiques, pujar imatges, pel·lícules o allò que vulguin, i convertir tot això en una mena d’arxiu públic obert, una font d’informació lliure, sobre els artistes i les activitats artístiques. Aquesta va ser la idea.

SO: Per al fitxer Artwiki li has preguntat a la gent quina era la seva tendència ideològica. Et puc preguntar quines són les teves tendències ideològiques i religioses, per jo poder situar les nocions que puc extreure de la Biennal?

AŻ: No crec que importi quina sigui la meva postura política, perquè, si digués que sóc d’esquerres, no significa que aquesta sigui una biennal d’esquerres. No es dóna la situació en què hi ha una postura del comissari i una exposició amb el mateix significat. En la convocatòria oberta vaig preguntar als artistes quina era la seva postura política perquè, al meu entendre, és important tenir opinió. I en el món de l’art està d’alguna manera vetat definir-se políticament. I també volia saber quina és la postura política dels artistes.

SO: L’artista Martin Zet ha emprès la campanya “Germany gets rid of it” [Alemanya s´ho treu de sobre], on demana a la gent que doni i reculli exemplars del llibre de Thilo Sarrazin “Deutschland schafft sich ab” [Alemanya es desintegra], amb polèmics plantejaments sobre la política d’immigració, per dur a terme una instal·lació artística i, després de la biennal, decidir col·lectivament què fer amb els llibres. Aquesta acció, que s’ha associat amb la crema de llibres, ha provocat múltiples interpretacions sobre la intenció de l’artista. No és problemàtica l’àmplia diversitat d’interpretacions que l’espectador pot fer d’una obra, quan l’art tracta de qüestions polítiques que solen presentar-se en termes de “a favor” o “en contra”? L’art admet moltes interpretacions, però quan es toca la política, sol acabar-se en “a favor” o “en contra”.

AŻ: En general, penso que aquests límits entre art i política són inusuals. La política és molt complicada, crec que més complicada que l’art, més difícil, de fet, i no crec que hi hagi tantes postures de blanc o negre. Hi ha un espectre de postures, d’alternatives, d’estratègies, d’interpretacions de la política.

SO: Respecte a “Christ the King” [Crist Rei], quan convides a Miroslaw Patecki perquè creés el cap de Jesucrist dins del context de la Biennal, et referies als significats ideològics, polítics i religiosos que la seva obra adquiriria dins de la Biennal ? Miroslaw Patecki, a més d’escultor, és catòlic. Com se li va encarregar l’obra?

AŻ: Va partir de l’estàtua de Crist Rei situada a la ciutat de Świebodzin. És una estàtua molt famosa per la seva gran mida i, a més, està en mig del no res, simplement al camp, al costat d’una ciutat petita. Té 33 metres d’alçada i és impressionant, així que vàrem investigar qui era l’autor. Vam tenir una reunió amb Miroslaw Patecki per convèncer-lo que participés a la Biennal de Berlín i mostrés una petita part de l’obra a la seva mida original. Pensàvem en les dues mans o el cap, i finalment vam tenir el cap de Jesús, de Crist Rei, que va ser produïda a KunstWerke.

SO: Participació i “obres obertes”. Quanta importància li dónes a la idea d’obertura? Vull dir, hi ha obres que presenten una situació i el que resulta és obert als participants, obres en què no tot està tancat per l’artista des del principi, sinó que depèn de la gent que pren part en l’obra.

AŻ: Sí, la idea d’obertura és important. Per exemple, en una segona sala d’exposicions, a l’església de Santa Isabel, hi ha un congrés de dibuixants, una iniciativa de Pawel Althamer. Qualsevol pot participar, pot anar-hi i canviar el que vulgui. Si alguna cosa que un altre ha pintat no t’agrada, pots destruir-lo. Hi ha llibertat perquè expressis la teva opinió.

SO: Sobre aquesta idea de transformació, tindràs algun tipus de reunió amb les comunitats o les persones involucrades en la Biennal per avaluar l’efecte de les biennals? No em refereixo a un sentit estadístic o quantitatiu, sinó a compartir els resultats.

AŻ: Sí, tenim prevista una gran reunió d’aquí a sis setmanes amb els participants de la Biennal i la gent interessada per plantejar qüestions, de nou, sobre on som i quins camins volem seguir. Serà com una valoració de l’exposició. M’interessa saber què s’ha fet i què es farà, què fem i quina és la reacció de la gent. En això estem.

A la Saioa li interessen aquests misteriosos éssers que són les persones: amb les seves manies, apetències, patrons de conducta i imprevisibilitats ... i sobretot per les seves maneres de relacionar-se els uns amb els altres i amb el context en el què es mouen. En la seva pràctica artística investiga sobre el comportament grupal i a través dels seus textos intenta connectar els coneixements i experiències que va tenint mentre fa recerca en aquesta direcció

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)