close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

19 desembre 2016
Guerilla-Girls-Guardian.jpg
Buscant problemes

Irina Mutt

No tinc tema per a aquest text. Hauria de tractar sobre investigació artística, però justament, tampoc tinc tema d’investigació artística. Audre Lorde deia alguna cosa així com que no hi ha un sol tema de lluita perquè no vivim vides d’un sol tema. En anglès la frase funciona millor perquè utilitza la paraula issue, que pot significar tema o problema. I aquí ja comença a ser interessant la investigació, quan sorgeixen problemes, conflictes generats per les diferències. Com l’homologació i la normalitat, ja sabem que acaben malament i amb diverses baixes en el camí, les solucions als problemes haurien de ser discursives i creatives, no esborrar la diferència.

Virginie Despentes comença així Teoria King Kong: ”Escric des de la lletjor i per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les histèriques, les tarades, totes les excloses del gran mercat de la bona noia. I començo per aquí perquè les coses quedin ben clares: no em disculpo de res, ni vinc a queixar-me. No canviaria el meu lloc per cap altre perquè ser Virginie Despentes em sembla un assumpte més interessant que cap altre”. Molt bona manera de començar; deixant les coses ben clares. I en efecte, el llibre continua així, sense disculpar-se per res, sense queixes, però sí amb lluita, guerra.

Escriure des d’aquesta posició comporta problemes: problemes amb els paios que no suporten aquest tipus de relats, amb les feministes que detesten la sexualitat explícita explicada per una puta, amb les editorials i la premsa i amb el personatge mateix; Virginie Despentes és un pseudònim, el nom fictici amb què l’autora signa novel·les i pel·lícules. Dir què penses, parlar d’experiències personals i no de les narracions que facin altres sobre la vida, vol dir que cauràs malament a algunes persones. De nou; no caure bé a tothom és un avantatge, no un inconvenient.

Més noies buscant problemes; Maggie Nelson, amb Bluets. Un llibre que parteix d’una investigació sobre un color, el blau. Un llibre que en el procés d’escriure, es desborda cap a d’altres temes i emocions que creuen l’escriptura mentre aquesta passa. La vida filtrant-se en el text: una ruptura amorosa, plorar davant del mirall, la malaltia d’una amiga propera, llargs viatges en cotxe, sexe a quatre potes en hotels barats, més llàgrimes i ulls inflats. Enmig d’aquestes emocions el blau; coses blaus, la roba blava dels Tuareg, la teoria del color de Goethe, llacs i flors blaves. Malenconiós, salnitre com el mar i les llàgrimes. Per alguna cosa la paraula blue en anglès no és només el color, sinó que serveix també com a adjectiu equivalent a sentir tristesa. Bluets està escrit en capítols numerats i curts, de vegades són paràgrafs, de vegades una sola frase. Maggie Nelson escriu també poesia, així que per què no mantenir aquesta estructura rítmica. Fer que el text sigui llegit amb els ritmes de la respiració: panteixant mentre folles, entretallat en plorar, llarg i suau quan estàs relaxada. Cos escrivint, cos llegint.

Hi ha incomoditat en els llocs des d’on s’escriuen aquests llibres, des del carrer o des de la ferida. Sense homenatge ni tebiesa les experiències són comptades i posades en circulació amb brutalitat i tendresa, cops de puny i mossegades als que estan a dalt, petons i abraçades als que es té al costat. Hi ha veus dins de l’acadèmia que també poden produir problemes si parlen des de la diferència. Què és tot el corrent post humanista sinó un gir de càmera, un canvi d’enfocament per descentralitzar l’antropocentrisme i evidenciar una cosa que ja sospitàvem?; que aquest suposat centre segur no existeix, que no hi ha veritats, només interpretacions.

Karen Barad fa servir un exemple a partir de les teories del filòsof i físic Niels Bohr, quan diu que en l’estudi dels àtoms l’observador i l’instrument amb què s’observa afecten el que s’ha observat, què ens queda si l’instrument que utilitzem és el llenguatge, condició i límit del pensament? Potser només el dubte, l’estranyament i l’impredictible, el cos i la matèria com a llocs de veritat. Rossi Briadotti diu que el post humanisme s’ocupa de what is left to the left. (De nou, frases que només funcionen en anglès: el que li queda a l’esquerra.) ¿I si investigar té més a veure amb això d’obrir escletxes, generar esquerdes en comptes d’assenyalar camins o apuntar a adreces?

Un altre autor incòmode, odiat en la seva època per la dreta i l’esquerra; Pier Paolo Pasolini, va alertar en diverses ocasions que el gran problema dels nostres temps seria l’homologació del pensament (el festí capitalista no és més que això: que et donin merda per menjar i que t’agradi, en una taula en la què seiem tots, com en la pel·lícula de Saló: ministres, jutges, policies, treballadors i els fills de tots aquests). Homologar el pensament és desitjar tots el mateix, parlar tots igual, consensuar la idiotesa; la incapacitat de sortir d’un mateix i dels espais de seguretat. Pasolini deia que l’obrer avui parla i pensa com l’amo. En l’única cosa que es distingeixen és en el cos; la veu cascada, la pell esquerdada i la cara cansada del treballador. Perquè deixem-nos estar de contes: no tots som iguals. Els nostres cossos no ho són, no tots els cossos poden el mateix, ni estan de la mateixa manera en el mateix lloc. Els nostres cossos són com els àtoms de Bohr.

En moltes edicions de Teoria King Kong apareix en portada la il·lustració d’una noia i un goril·la gegants destruint una ciutat. Cos humà i cos animal arrasant amb la civilització. Llegeixo a la revista Parole de Queer ”El feminisme no és un humanisme” de Paul B. Preciado: ”El canvi necessari és tan profund que es diu que és impossible. Tan profund que es diu que és inimaginable. Però l’impossible està per venir. I l’inimaginable és merescut. Què era el més impossible i el més inimaginable, l’esclavitud o la fi de l’esclavitud? El temps de l’animalisme és el de l’impossible i l’inimaginable. Aquest és el nostre temps: l’únic que ens queda. (…) Senyors, senyores i altres, d’una vegada per totes, el feminisme no és un humanisme. El feminisme és un animalisme. O per dir-ho d’una altra manera, l’animalisme és un feminisme expandit i no-antropocèntric”.

Per acabar amb la mateixa autora amb la que començava, prenent de nou una frase d’Audre Lorde: No es pot destruir la casa de l’amo amb les seves eines. Hem d’inventar-les, les nostres armes i els nostres espais, amb els nostres cossos i gestos. I que els llibres siguin destrals per trencar gel, maces amb les que, com en la portada de Teoria King Kong trencar allò construït. Obrir esquerdes, anar-se colant, fer més gran el forat fins que al final entrem totes, humanes i bèsties, i ja no quedi centre.

Segueix citant a Annie Sprinkle.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)