close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

16 octubre 2013
IMG_0420.jpg
Party Pieces, l’exquisit del cadàver

Sonia Fernández Pan


A John Cage li passa com a Picasso. En determinats anys i no per atzar, apareix per tot arreu. La presència de John Cage en el món de la cultura és una constant, tant per la seva condició de codi genètic de moltes pràctiques i teories artístiques posteriors -passades, actuals i segurament futures- com pel lloc que, fins al moment, ocupa en la història de l’art. I de la música. Però, a diferència de Picasso, a John Cage li subministrem més devoció.

John Cage va morir l’any 1992, un any que molts recordem i no precisament per la mort del compositor. Encara que els aniversaris històrics tendeixen a commemorar la data de defunció d’aquells el nom i cognoms dels quals s’escriuen amb les majúscules amb les que obsequia la Història, el cas de John Cage ofereix una particularitat al respecte. Es commemora no la seva acta de desaparició, sinó la seva data de naixement: l’any 1912. Serà que amb algú com John Cage és molt més apropiat recordar solemnement la seva aparició i no la seva pèrdua. Com una manera de celebrar afirmativament el que amb ell s’origina, en paral·lel a aquesta altra tendència, tan habitual en cultura, d’utilitzar els aniversaris com un espai de radiants ploraneres intel·lectuals.

John Cage és una de les figures (cal usar la generalitat del terme davant l’aspecte multi-facètic de la persona) més influents per a l’art –amb permís de Duchamp- i la música del segle XX. Motiu més que suficient per llançar CAGE100, un macro-esdeveniment que aglutina diversos projectes. I des de Leipzig per al món, la destinació perfecta per al turista no accidental i melòman en una ciutat per la qual van passar Bach, Wagner i Mandelssohn.

CAGE100 ha generat, entre 2012 i 2103, nou projectes que òbviament incideixen en el factor musical de la producció cageana. Esdeveniment en el qual tampoc podia faltar un apèndix expositiu, l’exposició “Party Pieces” a la Galerie für Zeitgenössische Kunst. Aquesta exposició funciona com un arxiu del present per a un projecte que repeteix l’exercici de la peça homònima de John Cage l’any 1945, quan el compositor, al costat d’Henry Cowell, Lou Harrison i Virgil Thomson va decidir procedir, com els surrealistes, a través del concepte del “cadàver exquisit”. Un compositor escrivia un compàs més dues notes, doblegava el paper pel compàs i el passava al següent compositor, qui usava aquestes dues notes per continuar la composició i així successivament. L’adaptació de “Party Pieces”, que es presenta a Lepizig, se serveix de la idea de cadàver exquisit però augmentant el nombre de compositors a 128. Cadascun d’ells escriu un full a mà, amb un límit imposat, enviant a un altre compositor la última part de la composició per ser continuada pel següent. L’ordre dels compositors internacionals, en sintonia amb certs postulats de Cage, es va definir amb l’ajuda d’una moneda i el llibre I Ching.

La particularitat d’aquesta apropiació col·lectiva de “Party Pieces” és que l’espectador pot endur-se l’exposició a casa en forma de publicació. Això sí, només aquells que estiguin a Nova York el 17 octubre 2013 podran escoltar el resultat sonor d’aquesta partitura desterritorialitzada. Succeeix que de vegades el potencial d’una exposició no està tant en invocar i recrear l’enginy d’un creador, John Cage en aquest cas, a qui no li calen aniversaris per ser recordat, sinó en funcionar com a element mnemotècnic per a d’altres projectes, si és possible més modestos però més potents. Per exemple, Possibilitat d’Acció. La vida de la partitura (MACBA 2008), on es mostrava una exploració de la partitura que també entenia la notació des d’un vessant musical i visual, però que juxtaposava música i art contemporani i que, a més de treure a la partitura del seu context clàssic d’autoritat, permetia l’entrada d’altres mons dins d’una partitura que no sempre havia de passar per la interpretació d’un músic legítim. Encara que sí pel beneplàcit d’un espectador-intèrpret a favor d’una heterodòxia ja canònica.

artwriter_curator_esnorquelmaker_chocolateresearcher_technodancer__bikeenthusiast_coffeeaddicted_

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)