close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 març 2013
barcenas.jpg
Capital rapinyador

Per molt que un s’hi esforci, costa comprendre què volia dir Theodor Adorno quan escrivia que “la crítica de la cultura segueix l’esquema dels crítics reaccionaris de la societat, que usen el capital creatiu contra el capital rapinyador”.

Per tots és sabut que la complexitat adorniana ve amplificada per la pròpia dificultat de la seva traducció des de l’original en alemany. Del seu context pot derivar-se quelcom del seu significat. Aquesta frase es troba a l’assaig “Kulturkritik und Gesellschaft” (“Crítica de la cultura i Societat”), on el pensador repassa les contradiccions que ocorren quan la crítica se sotmet al dictat de la cultura, la qual no pot escapar del seu ésser en el mercat. El que crida l’atenció en aquesta sentència són els dos conceptes que oposa, de “capital creatiu” contra el “capital rapinyador”.

Aquest altre concepte inabastable i periodístic, que és l’anomenada “actualitat”, semblaria el lloc on ambdues idees adquireixen una primera consistència. L’actualitat és un jou necessari per a la crítica, i aquesta depèn completament d’aquella per a poder existir. Sense actualitat, potser la crítica podria exercir una funció originària, pròpia de temps pre-capitalistes.

En la nostra actualitat, el capital creatiu està al servei del poder, i la creativitat inútil que inunda xarxes socials com Facebook esdevé l’únic lloc disponible on l’antic concepte de poble, o el més recent i tècnic de ciutadania, pot manifestar la seva crítica al poder través de la ironia, la mofa i l’escarni simbòlic de les autoritats polítiques i econòmiques. La seva inutilitat és imprescindible com a esfera pública. En quant al capital rapinyador, el fil de la corrupció a Espanya és suficient per a trobar-li sentit.

La vella rapinya, o el robatori amb violència s’assimila ara a aquella altra fase, la de l’acumulació de capital com a fase de l’expansió del capitalisme, per la qual l’acumulació de capital d’uns pocs responia obligatòriament a la conseqüent explotació de molts. La violència del robatori és ara de gran subtilesa, i el capital rapinyador és el súmmum abstracte del saqueig i la rapinya.

Peio Aguirre escriu sobre art, cinema, música, teoria, arquitectura o política, entre altres temes. Els gèneres que treballa són l’assaig i el meta-comentari, un espai híbrid que fon les disciplines en un nivell superior d’interpretació. També comissaria (ocasionalment) i desenvolupa altres tasques. Escriu al bloc “Crítica y metacomentario”.

Media Partners:

close