Chimbilá (es vampir en colombià)

No tot es redueix a veure o no veure -o no voler veure. Encara que l’assumpte és importantíssim. Per exemple, on deixem les restes d’una persona propera recentment traspassada. Decisió que la societat occidental sí que ha resolt. Amb renys fins i tot. Va un de Gladstone: “El respecte de la gent per les seves lleis i la seva terra es pot mesurar amb precisió matemàtica per la forma en què aquesta s’ocupa dels seus morts”. Tres ocells d’un tret: tradició, pàtria i mort. Oh el nacionalisme!

Això no obstant, no cal alegrar-se tant amb l’entusiasme dels que van ocultar els seus morts en els extramurs de les seves ciutats, però van oblidaren utilitzar la mateixa vara amb els dels altres. Sobren els exemples pels que es demostra que a Occident la falta de respecte de la gent il·lustrada per les lleis i terres dels altres es pot mesurar amb precisió matemàtica per la forma en què aquesta s’ocupa dels morts aliens. En museus històrics i antropològics, per exemple.

Però prendre a ‪Die Profanierung (Der vampir des vampirs), obra signada per Elkin Calderón l’any 2013 com el relat d’una venjança post-colonial deixa el recorregut a mig-començar. Sí, un artista mestís llatinoamericà va fins on, segons es diu, descansa el cos d’un famós representador de personatges immortals, mira endins i hi documenta en vídeo. I potser sí, potser allí hi hagi quelcom d’això. Malgrat tot, crec que la seva intenció va per una altra banda. Ell sap que la qüestió resideix en estatuts de visualitat. Però no per al·legar reivindicacions de sobirania nacional tant com a professional: va posar el seu registre en el marc d’una fira d’art (esdeveniment genèric moltes vegades visitat per no fer altra cosa que deixar-se veure) però no es va aturar aquí, en aquell lloc on moltes obres moren. Sinó que al vídeo en blanc i negre esgarrifós, amb sobtades pujades i baixades d’àudio, va afegir-hi un detall. Va redactar un document amb el qual obliga a l’hipotètic comprador d’aquesta obra a que quan mori es posi sobre el seu taüt una placa “inscrita amb el nom de F. W. Murnau i que va ser profanada de la tomba del director de cinema alemany del mateix nom”. En la més pura i macabra lògica lacaniana, després de la mort del col·leccionista que l’hagi adquirit, la peça acabarà posseint simbòlicament la seva memòria. És a dir, si algú decideix en un futur llunyà profanar la seva tomba, que serà el primer que veurà? El nom d’una altra persona. Un instant de dubte.‬

Aquesta obra és una resposta de Calderón a la particular divisió del treball que impera al camp de l’art contemporani colombià. El vídeo és un parany que porta a la signatura d’un mandat legal. Amb això s’impugna l’edènica imatge social d’uns col·leccionistes i uns artistes molt amics. La qüestió no és només veure alguna cosa que es va ocultar de la llum del món fa molts anys. És més sobre l’alteració de l’aparent docilitat d’un gremi davant dels seus benefactors. Calderón proposa fastiguejar l’existència als que sap que estan en possibilitat de pagar per la seva obra. Que potser no vengui. I pensant-ho millor, tant de bo així succeeixi: segurament, de donar-se la compra i d’arribar a morir el posseïdor, els seus hereus no estaran obligats a fer res amb el seu llegat. Oblidar-ho, com a molt. I amb ell, obra i formulari.