close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

18 maig 2020
Amb la boca oberta: Trump i el carnestoltes al poder

Daniël de Zeeuw

Escolteu les paraules que surten de la seva boca. Mireu-les, escapant-se, gairebé de manera involuntària, dels seus llavis humits, pastosos i garlaires. Sentiu-les, mentre us succionen i us tornen a escopir. D’on venen aquestes paraules? Galimaties literals, lògica infantil, falsedats patents, teories de la conspiració desbaratades: no hi ha res per al què la seva boca no ofereixi un passatge abjecte. En analogia amb aquest altre forat corporal, parla merda constantment; i tots ens trobem sota l’embruix del sagrat tabú pel qual sembla actuar com un portal bufonesc. Si tota la irracionalitat reclosa del món es condensés en la seva persona, como un titella de ritual que ens lliura de la responsabilitat de carregar-la nosaltres (en general, és la seva interpassivitat de «pecat delegat» allò que defineix la relació entre els Estats Units i Europa, en què aquesta última només pot sustentar la seva il·lusió d’un «mercat il·luminat» a través de la funció policial global dels Estats Units). Estic parlant, per descomptat, de l’actual president nord-americà, Donald J. Trump.

Tot i que la majoria el considera una maledicció pel món, es podria dir que Trump ha estat una benedicció per dibuixants, comediants, presentadors de programes nocturns i creadors de mems, que l’han representat de diverses maneres satíriques. La figura 1 a continuació, per exemple mostra un mem que va circular per Reddit al 2018 en el que hi apareixia una pila de diaris alemanys apilats de manera que fan que la boca de Trump es vegi enorme. A més de ressaltar allò grotesc del personatge del president, la imatge també sembla insinuar que els mitjans de comunicació amplifiquen la veu de Trump, i que de fet actuen involuntàriament com els seus «portaveus». El segon exemple (fig. 2) és la portada de la revista de notícies alemanya Der Spiegel de 2016 que mostra a Trump com un meteorit, la boca del qual amenaça amb «devorar» la Terra. Finalment, la tercera imatge (fig. 3) conté una coberta de Trump de Time Magazine del 2016 que posa èmfasi en la seva boca oberta esborrant tota la resta de faccions de la seva cara.

El registre estètic en què es basen aquestes imatges normalment, està associat a allò que l’acadèmic literari i cultural Mikhail Bakhtin teoritza en el seu famós llibre sobre Rabelais i el carnestoltes medieval com a «corporalment grotesc» i «carnavalesc».  Mentre que, per part de Bakhtin, tanmateix, hi ha encara una clara distinció entre las institucions oficials de poder i les pràctiques festives populars que subverteixen temporalment aquests institucions mitjançant la construcció d’un món de joc damunt davall, què passaria si el carnestoltes, en forma de Trump, estigués en realitat al poder?

Figura 1. Un mem vist a Reddit que mostra la boca oberta de Trump. Font: https://www.reddit.com/r/photoshopbattles/comments/7rj990/psbattle_trump_screaming_in_a_stack_of_newspapers/.

Figura 2. Portada de la revista de notícies alemanya Der Spiegel de Trump com un meteorit «devorant» la Terra. (12 de novembre de 2016) Font: https://www.digitalartsonline.co.uk/features/illustration/17-hilarious-weird-donald-trump-artworks/.

Figura 3. Portada de Time magazine que mostra la boca oberta de Trump (22 d’agost de 2016). Font: https://time.com/5236647/donald-trump-stormy-time-cover/.

L’embranzida progressista del carnestoltes que proposa Bakhtin ja ha estat criticada des de tota  una varietat de perspectives. Per exemple, sovint descuida les «subversions» problemàtiques (racistes, antisemites, populistes) dels carnestoltes històrics d’Europa. Més recentment —com ha mostrat Angela Nagle en el cas de l’extrema dreta alternativa i el seu suport falso-irònic a Trump en el seu llibre Kill All Normies (en català: Mort als normies) (2017)— els trolls en línia s’han recolzat en tàctiques carnavalesques de transgressió per incitar a l’odi i la violència. Una altra crítica més estructural llençada cap al relat utòpic del carnestoltes de Bakhtin és que, paradoxalment, el carnestoltes reprodueix i legitima al poder precisament transgredint-lo, una crítica coneguda en la seva forma més simple com la «vàlvula d’escapament» de la funció social dominant de la teoria del carnestoltes. Finalment, i aquesta crítica es la més rellevant en el context actual, és que s’argumenta que l’eficàcia crítica i subversiva del carnestoltes es veu soscavada per la carnavalització de las pròpies institucions oficials. En el context de la cultura postmoderna global que sorgí en la segona meitat del segle XX, s’ha afirmat que les pràctiques hedonistes de llibertat i autonomia sexuals i creatives, tal i com les encarnava la contracultura als anys 60, s’han recuperat en gran part pel capitalisme tardà.

Entrant en diàleg amb aquesta última crítica, aquest article es pregunta si queda alguna força subversiva en les representacions satíriques de Trump als mitjans de comunicació, quan el líder polític en qüestió ja explota la seva pròpia aparença grotesca amb fins populistes reaccionaris, representant-se a sí mateix com l’encarnació de la veritatcínica de la falsedat del sistema polític als Estats Units. En el seu anàlisi de l’estil polític de Trump que compara amb el de Putin, Masha Gessen va mostrar una crítica populista de la hipocresia d’actuar com un motiu proto-feixista, al·legant que «els feixistes d’arreu del món han guanyat popularitat invocant la idea què el món està podrit fins el moll de l’os»[1] i així, Trump «ha llicenciat la obscenitat de l’inconscient» (Rose). [2]

Per a mi, el significat de la retòrica corporalment grotesca i carnavalesca de la boca oberta en les representacions satíriques de Trump als mitjans és d’interès, cosa que demostra per què el trop de la boca oberta figura sovint un lloc destacat en aquestes representacions.

Per Bakhtin, la boca és un trop important del carnestoltes, ja que absorbeix (consumeix) a la vegada que escup (produeix), i així elimina qualsevol distinció rígida entre «intern» i «extern», cosa que és indispensable tant per al cànon estètic «clàssic», com per al «corporalment grotesc» del carnestoltes, al que s’oposa terminantment. El cos clàssic (per exemple, el cos ben arrodonit i ideal de les estàtues gregues antigues) sorgeix de l’abjecció del cos grotesc (Russo 1995, 8). Bakhtin posiciona la cara como quelcom que pertany al cos, en contraposició a l’estrat inferior corporal: «En el llenguatge del carnestoltes, l’estrat inferior (el cul), és “l’esquena de la cara”, “la cara del revés”». [3]

Tot i així, la oposició entre el cos clàssic i el grotesc també es posa de manifest en la mateixa cara, como escriu Bakhtin: «de tots els trets de la cara humana, el nas i la boca juguen el paper més important en la imatge grotesca del cos», mentre que, per contra «els ulls no juguen cap paper en [aquestes] imatges còmiques; expressen una vida humana individual, per dir-ho d’alguna manera, autosuficient, cosa que no és essencial en l’ideal grotesc».[4] Al contrari que els ulls, el nas s’estén cap al món, mentre que la boca, com que pren coses cap endins, transgredeix constantment els límits entre «intern» i «extern» que sostenen la idea d’un jo autònom. A més, la boca és ambivalent com a vehicle material d’allò immaterial, així que quan aquesta materialitat carnosa (llavis, dents, llengua, gola) s’emfatitza, crida l’atenció de la base corporal i afectiva de tota comunicació.

La figura 4 a continuació incorpora l’estètica corporal grotesca que Bakhtin atribueix al carnestoltes representant el cap de Trump com una boca gegantesca, amb el peu de foto de «el líder que mereixem». Per contra, la figura 5 suggereix que només es pot parar Trump «callant-lo», és a dir, literalment cobrint-li la boca con cinta adhesiva.

Figura 4. Una caricatura de Trump de Gorilla en De Groene Amsterdammer. Font: https://www.groene.nl/cartoonisten/gorilla/cartoons/the-leader-we-deserve

Figura 5. Font: https://www.liveabout.com/donald-trump-cartoons-4069703

Llavors, per Bakhtin i per d’altres, l’imaginari grotesc —en el seu moviment descendent «cap a les profunditats del cos humà» (370)— significa allò que el cos, en nom de la decència i del treball, exorcitza, però que torna com un excés que turmenta al subjecte oferint la imatge de la seva pròpia imperfecció, com Julia Kristeva argumenta en el seu relat psicoanalític del tema en Powers of Horror (1982). Si extrapolem aquesta lectura a la societat como a conjunt, Trump representaria l’excés de la política sobre el govern neoliberal, a més de revelar la verdadera cara del capitalisme global a l’estil nord-americà.

Trump és un Père Ubu modern (com a la famosa sàtira que Alfred Jarry fa del seu insignificant i burgès professor d’institut Ubu Roi), la gola del qual (constantment omplint-se la boca, vomitant) només és equiparable a les bestieses que surten per la seva boca. Però així com Père Ubu sembla immune a les crítiques perfectament raonables dels seus detractors, l’estatus de culte de Trump entre els seus seguidors només sembla estar creixent en proporció a la indignació de les elits liberals per les seves entremaliadures. Comentant l’obra «Ubu i la comissió de la veritat» (dirigida per William Kentridge i produïda per Handspring Puppet Company), la dramaturga sud-africana Jane Taylor escriu:

«Hi ha un tipus particular de plaer per una audiència que observa aquests atacs infantils. Part de la satisfacció sorgeix a partir del fet de què en el mode burlesc en què Jarry inventa, no hi ha lloc per les conseqüències. Encara que Ubu pot ser implacable pel que fa a les seves aspiracions polítiques, i brutal pel que fa a les personals, aparentment no té un efecte mesurable sobre aquells que habiten el món absurd que crea al seu voltant».[5]

Desafortunadament, el món que Trump habita no desapareix quan cau el teló: es el nostre món. I es amb això en ment que fins i tot les representacions satíriques més (auto)crítiques de Trump no solen soscavar, sinó que sol ser còmplice del propi estil reaccionari de retòrica carnavalesca de Trump. En última instància, les eleccions de 2020 mostraran si aquesta estratègia torna a tenir èxit un altre cop, o si per contra és imminent un retorn a la política «normal» a l’estil Obama. En qualsevol cas, degut a la pandèmia mundial del coronavirus, probablement ens espera un llarg període de Quaresma.

 

[1] Gessen, Masha. “In Praise of Hypocricy”. 2017. The New York Times. https://www.nytimes.com/2017/02/18/opinion/sunday/in-praise-of-hypocrisy.html.

[2] Rose, Jacqueline. 2016. “Donald Trump’s victory is a disaster for modern masculinity”. The Guardian. https://www.theguardian.com/commentisfree/2016/nov/15/trump-disaster-modern-masculinity-sexual-nostalgian-oppressive-men-women.

[3] Bakhtin, Mikhail. 1984. Rabelais and His World. Bloomington: Indiana University Press: p. 40

[4] Bakhtin, Mikhail. 1984. Rabelais and His World. Bloomington: Indiana University Press: p. 136.

[5] Taylor, Jane. Ubu i la comissió de la veritat. Ciutat del Cap: University of Cape City Press, 2007: pp. iii-iv.

Daniël de Zeeuw és professor de nous mitjans i cultura digital en la Universitat d'Amsterdam. Els seus interessos de recerca es troben en la intersecció de la teoria crítica cultural i dels mitjans de comunicació i els fenòmens marginals en línia.

Publicacions

18 maig 2020

Amb la boca oberta: Trump i el carnestoltes al poder

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)