close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

19 novembre 2018
Coreografies de la pantalla. A través de La Plaza, de El conde de Torrefiel

Virginia Lázaro Villa

La Plaza comença amb un terra cobert de flors i espelmes, commemorant la mort. L’escena canvia i estem davant una plaça. De manera quasi imperceptible, aquesta plaça va mutant en altres places i en totes elles hi té lloc una concatenació de successos. Els cossos en escena es mouen lentament i perfectament coreografiats. Hi ha veus, però són indistingibles; no tenen paraula, només presència. La paraula s’ha fet imatge i ha estat desplaçada a un text que, projectat, ens parla en segona persona del singular. Jo, com a espectador, obtinc un personatge. Saps llavors que estàs presenciant el moment final d’una representació que ha durat 365 dies i ha passat simultàniament en 365 llocs. Et trobes tornant a casa, caminant. Portes auriculars, escoltes música. Mentre llegeixes sobre què passa en el teu recorregut, les successives places passen a escena i el so crea una atmosfera per a tu.

El Conde de Torrefiel ens descobreix amb aquest gest que la mirada de l’espectador està sempre dirigida, afectada. A canvi, ens proposa un dispositiu on, a través d’un collage, la imatge, la paraula i el so funcionen paral·lels, però amb certa independència. Al mateix temps que escoltem i llegim el text, se succeeixen les imatges. Els cossos no tenen veu i la relació directa entre paraula i imatge que acostuma a habitar l’escena està trencada. Davant d’això, proposen una sèrie de significants i significats entre els què l’espectador traça connexions potser noves. L’exercici de muntatge entre els elements queda a les nostres mans.

Comença el recorregut amb la pesada presència d’un militar custodiant una plaça en algun indret de l’Orient Mitjà, o potser en una plaça europea. Aquesta imatge es transforma lentament fins a portar-nos a un altre lloc del món o del temps, on un grup de turistes visita monuments. Una violència sorda, tàcita, transita constantment l’escena. Una violència normalitzada. Com fa patent El conde de Torrefiel, en totes les places hi ha violència i memòria: a través dels gestos, de les costums i continguda en els seus monuments, connectada amb el passat. Són llocs en els què la vida es construeix sobre la història del territori explicada en pedra. Imatges del passat que relaten una història de violència que es fa social en el present.

La Plaza exposa una connexió entre l’Orient Mitjà i Occident. Una connexió entre cossos. Els cossos d’Orient Mitjà venen a Europa buscant refugi, mentre que els cossos d’Europa viatgen pel món buscant oci, turisme. Una altra forma de refugi. Igual que la nostra mirada, dirigida i coreografiada, ho estan els moviments dels cossos a través del planeta. Desplaçaments afectats per factors que escapen el nostre control i el nostre desig, i enredats amb les fronteres que separen els països. Moviments sobre els que es construeix el món, arrelats en el més profund del repartiment d’allò sensible, i els actors del qual són cossos humans, però també ho són els objectes, el capital i les memòries. En un món a vista d’ocell, els rastres d’aquelles trajectòries funcionen com partitures.

Sense voler revelar el final de La Plaza, només diré que acaba amb una altra imatge simbòlica, ara fora de la plaça, a casa. Acaba en un lloc de vida i mort, on la imatge d’allò real ni mor ni neix, sinó que cau en una paradoxa feta de capes de representació i realitat. Aquesta idea transita constantment pel muntatge. Per exemple, el text, aquesta veu que es nostra i no ho és al mateix temps, ens narra com la nostra experiència amb allò real està transitada per les representacions d’allò real mateix. Veiem com la representació de la història pren forma en nosaltres a través del patrimoni, o com identifiquem un lloc de l’Orient Mitjà, o del futur, a través de la imatge que se’ns n’ha creat. Dit d’una altra manera, som espectadors de com la representació finalment pren forma.

El conde de Torrefiel són precisos al mostrar que les places són espais on es fan visibles els moviments que atrapen els cossos. Estructures predeterminades que repetim al llarg de tots els països, tots els dies de l’any. Les coreografies que ballen els nostres cossos, cossos que pateixen, cossos migrants, cossos amb gènere. Per sobre d’això, cossos subjectes a les pantalles i a la informació que aquestes mouen al llarg del planeta.

Parlar de pantalles implica parlar d’imatges. Aquestes semblen immaterials, màrtirs del simulacre. Sembla que, al perdre el seu cos, ens han arrossegat amb elles a habitar un món virtual on la representació s’ha apoderat de la realitat i, per tant, de tota capacitat d’acció dels subjectes. Ans al contrari, les imatges no han perdut el seu cos, només l’han canviat. Estan fetes de la feina (del cos en tant que hores de vida) d’aquells que extreuen minerals com el coltan, amb els que es construeixen les pantalles.

Si mirem de nou a vista d’ocell, podem veure les trajectòries que deixa l’explotació de les conques mineres al voltant del món. Imatges, cossos i matèria es mouen a través del planeta marcant trajectòries, deixant rastres amb els que podem entendre la distribució del món, la seva coreografia. Corbes que posen en relació els moviments dels cossos en la conca de l’Orinoco o El Congo, amb els moviments dels cossos que van a comprar l’últim Iphone. Després, nosaltres posarem en moviment aquest Iphone, aquestes pantalles, a través dels nostres viatges a Dubai o, en el futur, novament a la ciutat de Palmira. Cossos minerals que ràpidament llencem i que acaben en un cementiri tecnològic a, per exemple, Ghana.

Les imatges digitals poden semblar immaterials, però tenen un origen molt específic en allò real, i un cos molt visible i pesant. Però no només estan fetes del cos de les telecomunicacions, també estan fetes de codis cada cop més complexos que mouen xarxes massives d’informació. Són capaces de recollir dades que són després analitzades per algoritmes i que se’ns tornen en forma de visibilitat, per exemple, a través de la segmentació de la informació que veiem en les nostres pantalles. O, el que és el mateix, a través de les imatges que consumim. A través de les pantalles, els ritmes financers distribueixen imatges que funcionen com a partitures dels nostres moviments, i s’encarnen en nosaltres. Es per això que, a diferència de El conde de Torrefiel, jo no crec que la realitat sigui cada cop més subjectiva, emotiva o impenetrable.Aquesta és només la imatge que projecta en nosaltres tot aquest entramat algorítmic a través de les pantalles, i que amaga darrere una realitat que respon a tot el contrari. La web 2.0 i les seves places digitals es basen en generar una experiència dislocada d’allò social i basada en la dependència emocional de la nostra persona digital amb un entramat social que no existeix. Afortunadament, hi ha imatges i realitat més enllà de les xarxes socials i del repartiment algorítmic de les mateixes. És important recordar això quan assola la depressió que comporta la creença en la hiperrealitat.

Com es diu a La Plaza, vivim governats per imatges del passat, però a més hi ha protocols que volen governar el nostre futur des del present. Els algoritmes tenen capacitat de predicció, són capaços de computar la nostra activitat i predir les nostres activitats futures. El repartiment algorítmic de la visibilitat està basat en aquesta predicció i s’encarrega, per tant, de modelar les nostres activitats futures a través del control de les imatges del present. Intenten marcar ara el ritmo al que ballaran els nostres cossos. Podem dir que la partitura dels moviments dels fluxos de dades genera i oculta al mateix temps la major coreografia del nostre present, entenent coreografia en un sentit restrictiu, com una sèrie de moviments tancats i predeterminats que reproduïm.

Així, les imatges ja no són sobre el moviment, sinó que són moviment mateix: són interfícies que oculten protocols de moviment de dades. La representació d’un cos baixant una escala que nosaltres miràvem estàtics al cine, al teatre o a la pintura és part del passat. Moure informació i, amb ella, cossos, és la funció principal de les pantalles. Mentre veiem La Plaza escrivim un tuit, un missatge per Facebook a un amic que viu a l’altra punta del planeta, i li afegim una captura en temps real. Movem dades que després tornen a nosaltres en forma d’ideologia: partitures sobre destinacions turístiques, o articles de premsa, o recomanacions sobre futurs esdeveniments culturals que facebook creu que ens poden interessar. Si abans un monument s’erigia com a ideologia per als ciutadans del futur, ara hi ha imatges digitals orientades a condensar aquell moment futur al present. O, en altres paraules, que volen fer que el futur desaparegui perquè ja passa aquí i ara, com hem vist amb Cambridge Analytica.

La Plaza fa que em plantegi llavors quines maneres té la imatge de trencar amb la repetició que fan els nostres cossos de les partitures escrites pels algoritmes, i que estan suportades pel repartiment del treball a escala global. Tenen possibilitats les imatges d’alliberar moviments, de generar una certa contingència dins d’aquestes coreografies dels ritmes financers? De generar moviments amb els que sortir d’aquesta sala de ball que són les segmentacions de consum i els estils de vida. Amb els quals pensar altres ritmes per a la nostra subjectivitat, altres futurs. Malgrat el que pugui semblar, els cossos no s’han transformat en dades. Les imatges digitals tampoc, tenen un cos que les subjecta a allò material, les ancora al territori. A més, responen a una genealogia arcana, pròpia i poderosa que s’invoca inevitablement.

Si encara, malgrat tot això, sentim desconfiança en les possibilitats que resideixen en les imatges, és important saber que no tots els protocols algorítmics són iguals i que també s’estan creant protocols i algoritmes descentralitzats. Per altra banda, les operacions matemàtiques estan obrint noves maneres d’abstracció. Nous espais que, per ara, van més enllà de l’enteniment i del control humà. Això implica que la distribució matemàtica no està tancada, sinó que es orgànica i que hi ha un espai per a la contingència on s’estan escrivint noves maneres de, per exemple, infinitat. Aquest terreny, ara ignot, serà poc a poc part d’allò cognoscible, i les imatges sens dubte tindran un paper en la feina d’articular-ho per a  nosaltres, en tant que són llenguatge. La contingència existeix en el present i en les noves formes del futur que s’estan desenvolupant, precisament en els entramats que s’amaguen darrere les imatges digitals. Per aquesta raó, ni els subjectes ni les imatges estem atrapats en una paradoxa irresoluble entre allò virtual i allò real. En un temps proper, seran precisament les imatges les que faran comprensibles aquestes noves formes de futur. Formes que poden generar nous models de control i distribució, de coreografies per als cossos, els objectes, el capital i les memòries, però que també poden generar formes d’escapada.

 

*Imatges: La Plaza, El conde de Torrefiel. Via https://www.kfda.be/en/program/la-plaza

https://vimeo.com/268961858

 

Viu a Londres, és artista i crítica d’art i el que més li interessa és la iconoclàstia i la destrucció de coses en general. Va co-dirigir des del 2015 la revista i plataforma d’art contemporani Nosotros i treballa des de fa un temps escrivint per a diferents mitjans i revistes, a més de fent algunes altres coses que li donen diners de veritat.

Publicacions

19 novembre 2018

Coreografies de la pantalla. A través de La Plaza, de El conde de Torrefiel

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)