CREAR MONS, ORGANITZAR MONS, COMPARTIR AMB ALTRI

Prendré com a límit per a l’escriptura d’aquest text la idea de composició que ve juntament amb l’enteniment de què una peça (en el meu cas una peça de dansa) és una invitació a un estat d’atenció. La composició en aquest marc té aveure amb donar relleu a una zona opaca inaprehensible que només succeeix entre les coses. Des d’aquesta perspectiva, entenc que cada procés de creació és una manera singular de fer món i que cada món té la seva pròpia manera d’organitzar-se. L’exercici de la composició, per tant, no està dissociat de la inevitable trama entre què (les preguntes i inquietuds que són els motors de la creació), el com (la relació entre les matèries que traduiran aquestes inquietuds) i el quan on (l’organitzaciód’aquesta trama sensible que convida a un determinat estat d’atenció).

Compondre hauria de tenir a veure doncs amb prendre consciència de les agrupacions de matèries vibrants en les quals ja estem immerses, escoltar el desig per a desplaçar les matèries (incloent-hi els nostres cossos) de les seves inèrcies i organitzar aquests esdeveniments com una invitació al’altri per a formar part d’un recorregut d’atenció.

Com a creadora i també com algú que acompanya a moltes artistes en creació, poso la meva atenció en aquestes maneres singulars de fer món per a estar a les escoltes de quin tipus d’organització, composició, cada món necessita.

Coses que no es connecten i necessiten estar juntes

A vegades un món apareix des de l’excés, des de l’acceptació del ridícul, de jugar fins a travessar llocs desconeguts. Apareix entremig del caos, de mil exercicis, improvisacions, pràctiques indefinides, fragments de gestos. Una seqüència de moviments a prop d’un objecte que encara no té sentit, a prop d’una manera de mirar que encara no té cos. La falta de potència d’una imatge no fa que aquesta sigui descartada, es tracta d’esperar. A vegades aquesta manera de fer dura fins al final (la peça acabada). I un tros de moviment que va aparèixer en els primers dies del procés pot reaparèixer en el dia de l’estrena. Quan això passa, la meva atenció se centra a fomentar la proliferació d’intents i miro la composició com un territori rítmic que conduirà l’atenció del públic. En aquests mons compondre és fer coexistir materials diversos i que a vegades no es connecten. És crear un paisatge rítmic, una partitura d’atenció, de sensacions. Un forat, una pausa llarga, una explosió, una repetició que distregui i després un tall, una acceleració, una sorpresa, una previsibilitat.

Compondre és una reunió dinàmica, una organització de tensions… A vegades hi ha contaminació sensorial i emocional d’una zona cap a una altra, a vegades no, tot depèn del recorregut que estem proposant per a la percepció de l’obra en la trobada amb el públic. I aquest recorregut és la traducció en sensació, de les nostres preguntes inicials.

Col·lecció de sensibles

A vegades un món apareix a partir d’una quantitat continguda de coses, d’un conjunt restringit de referències i de la junció entre mons que es connecten des de les seves operacions (i no necessàriament des dels seus continguts). L’observació d’un far al costat d’una polaroid sent revelada, al costat d’una pràctica d’escalfament que porta a un estat de presència, per exemple. En aquesta mena de món la meva atenció està a entendre com es connecten aquestes coses. Compondre en aquests casos implica percebre si aquest conjunt de coses és una bossa que acompanyarà la construcció d’aquest món com un amulet que mai es veurà, o si cada unitat es convertirà en una escena, un moment de l’obra. Quan un món apareix de col·leccions de sensibles, cal respectar les operacions de cada bloc, material, escena, però també crear l’arquitectura on aquestes unitats puguin cohabitar. Com si estiguéssim parlant d’una casa. Una casa que no para de canviar, plena de forats i parets que a vegades s’aixequen i a vegades desapareixen. I col·locar una habitació al final d’un passadís és completament diferent a col·locar-la prop del jardí, dependrà del to del lloc que estem fent existir.

De plecen plec

A vegades un món apareix a partir del desplegament d’una lògica. Dels cicles que van d’afectar-se, a formular, a executar. En aquests mons, les primeres accions en l’estudi són com esdeveniments previs i no oficials, són intents econòmics de bregar amb la profusió d’imatges. La falta de potència d’una imatge fa quese la deixi de banda, són els esdeveniments que informen les imatges que romanen. Els primers esforços consisteixen a trobar el gest mínim, la imatge inicial. I aquests contorns i limitacions poden enunciar-se com a punt de partida. Aleshores la composició ve d’habitar aquest món i fer-lo durar, de respectar els esdeveniments. La singularitat dels gestos i la llibertat inventiva apareixen dins dels contorns trobats en el gest inicial. És un món que creix cap al seu interior, i no cap als costats, o cap a fora. En aquesta manera de fer món, la meva atenció radica a preservar una certa obsessió per repetir l’operació trobada i la composició és únicamentrespectar les diferències que emergeixen d’aquesta insistència.

Estructures orgàniques

A vegades un món apareix a partir d’una estructura, d’un guió, d’una lògica matemàtica. És un món que té esquelet i carn. L’esquelet prové dels afectes, dels desitjos traduïts en esquemes que donen la direcció dramatúrgica de l’obra, en imatges d’un lloc i la seva durada. La carn prové del treball d’empassar altres imatges, d’encarnar paraules, de fer metàfores, de poblar els cossos amb ficcions. Aquest món apareix a partir de la capacitat d’inventar un llenguatge amb gestos que habitaran una estructura. En aquesta mena de món la meva atenció està en dos llocs, d’una banda, enalimentar els cossos d’imatges per a compondre des de les minúcies de les presències; i per l’altra, en afinar els ritmes i durades de l’estructura determinada prèviament.

Insistir en el gest o en l’estat

A vegades un món apareix a partir de la repetició d’una tasca, de l’obsessió per un gest, del manteniment d’un estat de presència, i les diferències apareixen en portar aquesta repetició al límit. Poso la meva atenció en el transcurs de les sensacions dels qui veuen com es duu a terme aquesta tasca. Intento comprendre si les diferències que sorgeixen de la repetició del gest són suficients per a mantenir la meva atenció com a públic. El treball de composició en aquests mons no consisteix a inserir nous materials dins de la tasca, sinó a identificar i reforçar possibles punts d’ancoratge que ja es donen en l’acció. Aquests punts poden servir com una espècie de respiració del gest que dura. Trobar la fi de la tasca sol ser una part important del treball. A vegades acaba per esgotament, però quan no és així, l’artista necessita prendre una decisió externa al gest. Aquest punt de parada pot definir-se en funció de com es llegirà o es reescriurà l’obra al final, o en funció de les sensacions que es pretén deixar al públic al final de l’experiència.

Compartir una pràctica

A vegades un món apareix a partir d’una metodologia trobada que es converteix en una pràctica, una espècie de joc, un conjunt de restriccions que es poden activar en grup, o individualment. Una partitura, una llista de tasques, un conjunt d’eines que poden ser transmeses i reapropiades per altri. Quan les pràctiques són el propi cos de la peça no importan tant les formes, ni els resultats estètics, sinó les maneres d’operar d’aquest món. En aquests casos, centro l’atenció en les regles emergents —en aquest conjunt de restriccions que tradueixen les preguntes que mouen l’obra— i treballem per a afinar-les i no per a cristal·litzar-les en una forma concreta.