close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Quanta energia es necessita per fer un espai d’art?

Magazine

03 abril 2023
Tema del Mes: EnergiaEditor/a Resident: Àngels Miralda

Quanta energia es necessita per fer un espai d’art?

 Alma Saladin i Marco Rountree Cruz de guadalajara90210

Guadalajara90210 és un projecte dedicat a l’art contemporani amb seus a CDMX i Guadalajara (MX), que explora nous formats d’exhibició a través de l’organització de projectes, prenent com a principal objectiu adaptar-se a llocs específics. Fundat el 2017, guadalajara90210 va sorgir de la voluntat d’experimentar i establir un diàleg fort amb l’arquitectura. Paral·lelament a la programació a les seus permanents, guadalajara90210 ha plantejat una metodologia “nòmada” amb l’organització de diversos projectes en llocs atípics –terrats, edificis en construcció, estacionaments– i institucions –centres per a les arts, museus, espais d’exposicions, universitats –, a diverses ciutats de la República Mexicana i fora del territori mexicà.

Àngels Miralda: Hola Alma i Marco, gràcies per acceptar aquesta invitació, primer vaig pensar que podríem parlar sobre com es defineix l’energia en termes grans (com l’energia que necessitem per a tot, per viure) però també com es pot aplicar aquest concepte als treballadors culturals i com ho fem servir en la producció cultural. 

Alma Saladin: Hi ha moltes energies que es creuen. Hi ha l’energia humana per aconseguir un projecte i es necessita molta – aquesta energia és un ànim i desig de col·laboració, una energia de fer coses. També hi ha l’energia literal generada pel mateix món de l’art que inclou transports, embalatge, o sempre pintar l’espai de blanc. Després de vegades hi ha energia en obres, per exemple, a l’expo de Rodrigo Sandoval hacía al cielo más abajo (2023) que tenim a baix. La seva instal·lació està connectada al gas i això m’agrada molt, en pensar com es pot fer una figura i utilitzar l’energia dins d’un projecte.

Marco Rountree Cruz: L’energia és a tot arreu. L’Alma i jo som els principals en aquest projecte, però al final, tot és gràcies al fet que col·laborem amb tothom. Aleshores, les exposicions que fem i tot en general, té a veure amb una energia col·lectiva. És gràcies al treball de tots, totes, totis – perquè nosaltres intentem guiar, organitzar, i produir, però sempre que fem un projecte i estenem una invitació sabem que no som una institució. Més aviat, som molt poques persones fent possible aquesta manera de treballar – en què és gràcies al fet que tothom participa, s’aconsegueix fer exposicions gegants o força exposicions al mateix temps. Al final, quan parles amb nosaltres dos sembla que és un projecte gegantí de moltes persones, però un cop ens coneixes i parles amb nosaltres, t’adones que és una cosa molt col·lectiva.

Vista de l’exposició de Christian Camacho, Alex Romero, espacis temporales a CDMX. Pabellón de las espacelas. Cortesia guadalajara90210 i els artistes. Foto: Ruben Garay.

ÀM: Quanta energia es requereix per al funcionament d’un espai o un projecte d’art? 

AS: La quantitat és molta perquè són moltes energies, però també té a veure amb on les dirigeixes. Aquest és el nostre cas, tenim la consciència que no ho podem fer tot, aleshores hem de decidir la nostra prioritat. Potser és on decideixes enfocar la teva energia que defineix la naturalesa del projecte. En el nostre cas, el més important és l’experiència de com es viu l’exposició. Ens importa molt la museografia i com queden les peces a l’espai per al públic que les visita i tenir un registre impecable. El registre també és una part important de com es mostra al públic i com això és important per a nosaltres, gaudim a difondre aquesta energia cap a aquestes finalitats – i crec que aquest és un punt important.

MRC: L’altre punt important és que alguna cosa sigui molt natural. Aquí a Mèxic hi ha la qüestió d’adaptar-se  -al final, sento que un dels avantatges de Mèxic és que és un país amb moltes falles d’organització. El govern té moltes falles, però això genera que la gent sempre ha sabut adaptar-se a les situacions perquè, en realitat, com que no hi ha moltes regles formals, és molt comú que, per exemple, el comerç informal, els venedors al carrer, representin una força molt important que no està tan regulada.

I a això és al que vull arribar, és una cosa molt important en allò que fem – ens adaptem tot el temps i a cada hora a tot. Comencem amb una idea per fer un projecte, una exposició, però sempre va canviant. La idea original al final mai no acaba sent la de l’inici. Moltes vegades la gent cancel·la el lloc, o hi ha un problema amb les dates. És a dir, una part important del projecte és intentar adaptar-se al que vas trobant sense decebre’s.

AS: Això està connectat a les preguntes d’energia negativa.

MRC: Intentem fer el millor possible amb els recursos que hi ha i no forçar una idea que teníem. Estem oberts que el resultat final sigui diferent. Perquè no pots controlar bàsicament res.

AS: Al final aquest sector tracta molt de relacions entre persones vives, a diferència de, no sé – treballar amb l’art modern; aleshores, hem de cuidar les relacions i adaptar-nos, però també adaptar-se per poder no lluitar. Això és molt important, perquè com que és una estructura petita, depèn de cada persona involucrada. Les coses que fem tenen certa dificultat i òbviament estan vinculades a una economia que ens permet viure, sobreviure, però més que tot també és important gaudir de les coses que fem, perquè si no, ja perden el seu sentit.

Rodrigo Red Sandoval. Hacia un cielo más bajo. (Espaci permanent a CDMX) Cortesia guadalajara90210 i l’artista. Foto Ruben Garay

 

AM: Aleshores, guadalajara90210 és un espai de projectes o una galeria comercial?

AS: La idea és que les peces sempre estan a la venda i de vegades hi ha peces molt rares que pensem que mai no es podran vendre, però ens trobem en situacions en què estem molt sorpresos de com les persones compren les coses més estranyes. Si ho hem de definir en dues paraules seria galeria experimental. Però tampoc pensem que calgui definir-nos perquè no fem aquestes exposicions amb la intenció de vendre – només ho fem perquè existeixin. No fem una exposició experimental i després una per vendre – la nostra prioritat és l’experimentació – les idees, formes, i les obres. Després, la idea de la galeria ve perquè reflecteix una economia que afecta tothom. Tots hem de pagar la renda, les seves despeses, aleshores, tot i que no anem a moltes, sí anem a fires, una o dues per any, perquè el costat de les vendes també ens importa.

AM: Hi ha recursos naturals d’energia però també recursos econòmics, com anar a fires per recaptar diners i poder seguir. 

AS: La manera com portem la part econòmica del projecte per poder continuar existint es basa en pensar molt en les despeses fixes més que no pas en tot. Tenim dos espais – l’espai a CDMX és dins de casa nostra. La planta baixa és l’espai d’exposició així que és una despesa que tenim igual perquè hem de viure en algun lloc.

A l’espai de Guadalajara tampoc no hi ha només la galeria – també hi ha vuit estudis d’artistes. Ara hi ha deu artistes repartits en aquests vuit estudis que paguen una renda molt accessible – d’aquesta manera es reparteix l’espai i la renda, si no seria impossible per a nosaltres pagar un espai sols. Pagant de forma col·lectiva aconseguim tenir un espai més gran compartit. Aquesta és l’economia del projecte – s’ha de fer d’una manera intel·ligent – ens proposem projectes que sabem per adelantat que podem assumir – és una part fonamental.

MRC: I pel que fa a llocs on fem exposicions que no són al nostre espai com la que vas visitar fa un any a la Ciutat de Mèxic, Yacimientos (2022), és interessant que quan va iniciar el projecte, vam començar a fer exposicions en llocs de gent que coneixem – que ens permetien fer servir edificis en obra o edificis abandonats o estacionaments. Qualsevol tipus d’espai que trobàvem, i així va circular  la veu. De tant en tant ens arriba gent que no coneixem de res o gent a través de tercers que ens ofereixen espais per fer aquest tipus de projectes. Això permet experimentar i tenir espais fora del comú. Ens interessa força adaptar-nos a exposicions que siguin en diferents tipus de llocs.

AM: Preneu descansos per recarregar piles? Pel que estic escoltant, potser que sigui al revés – que totes aquestes activitats us estan donant energia! 

AS: Justament, Red i Marco fa poc deien que ells se senten en vacances permanents perquè adoren el que fan i sento que sí! Però justament, per fer el que fem anem molt poc de festa i no bevem massa– descansem per cuidar l’energia i poder seguir amb el projecte. Si anem massa de festa, l’endemà no servim per res. Ens endarrerim, així que això del descans és important. No prenem gaires descansos però sé que anem molt tranquil·lament. Què opines?

MRC: Sí, intentem que hi hagi límits del que fem amb la nostra vida personal, perquè al final tot es barreja molt. Intentem estar tranquils. La vida de les arts visuals pot estar molt lligada a les relacions, sobretot amb les festes i amb certs excessos i altres coses així que és molt divertit i no és que sigui dolent, però que també tothom va tenint més edat i també està bé no estar dins d’aquesta vida social nocturna excessiva. Però aquest és el nostre cas amb el projecte – hi haurà gent a qui funcioni. Però a nosaltres ens funciona molt això de tractar de dormir vuit o deu hores pel dia següent sentir-se bé i tornar a treballar. Aquesta és una part que tenim molt present, intentar estar tranquils.

AM: Un altre cop és el concepte de canalitzar l’energia, dirigir-la a un cert punt, i també m’encanta això que has dit a l’inici sobre estar sempre de vacances, perquè és una cosa que es gaudeix. Preguntaré sobre l’energia positiva i l’energia negativa. Estava pensant en el concepte general d’energia que inclou transports, energia personal, energia física, això que no és una cosa ni bona ni dolenta, però és una cosa que transcorre dins de tot. 

AS: Jo sento que no cal pintar un espai de blanc entre cada exposició. Sento que amb tapar els forats i pintar aquesta part és més que suficient. Això contribueix a un cost que disminueix – pintar una vegada a l’any. Això és una goteta, però tot són gotetes. Quan no tens gaires pressupostos, generalment, consumeixes menys recursos.

AM: És clar, hi ha galeries que canvien les parets cada cop, i si això no és possible, contribueix a bones pràctiques.

MRC: Una cosa que abusem molt és que no ens molesta reciclar i reutilitzar. No només materials, sinó peces.

AS: Això és una ecologia de les idees. M’agradaria anomenar-ho així, perquè vivim en una societat on sempre volem que les coses siguin noves i fresques, que sigui l’última obra produïda de l’artista. Però nosaltres hem posat la mateixa peça en moltes exposicions diferents i al final no ens molesta per res que no sigui la darrera peça de tal persona.

MRC: Moltes vegades quan convidem artistes, gairebé sempre volen fer coses noves. I nosaltres estem super oberts a això. Però, òbviament, pel que fa a la producció, l’economia, les possibilitats, i el temps, acaba que no pot passar. O sigui que comencen dient “sí, faré això i això i això i això”, però es va acostant la data i no està succeint – per qualsevol motiu. I sempre els diem, “escolta, no passa res, vegem què tens disponible. Que hi tens empolsant-se”, i com que ens agrada la seva feina, no hi ha cap problema en utilitzar alguna cosa que ja estigui feta. Ha de ser així aquest projecte – ens hem d’adaptar al que la gent pugui donar, no exigim ni esperem res perquè hi ha moltes coses que ja existeixen.

AM: M’encanta la idea de l’ecologia de les idees, i el fet de gaudir com una manera econòmica de pensar en l’energia – trobar l’energia on, en altres situacions en les quals no estàs gaudint, no hi hauria res. Per què no tanquem amb això?

AS: Sobre les energies negatives, és important esmentar la fragilitat que poden tenir les relacions humanes. A l’escala del projecte intentem cuidar molt i no generar frustracions – ni nostres ni amb les persones amb qui treballem. I penso que és just que l’espai tingui una energia bonica. La gent ens diu molt que aquí hi ha vibres molt maques. Els espais prenen l’energia de les persones felices que ho passen bé a la inauguració o en esdeveniments relacionats al projecte. Això fa que la gent torni – a Guadalajara en l’última inauguració ens deien “què bonic que hi ha persones molt joves i molt velles totes barrejades”. Aquesta gent ve i es queden per moltes hores veient les exposicions, prenent una birra, xafardegen – el xafardeig és molt important! I això és molt bonic.

AM: Així que la inauguració també deixa un rastre a la memòria de l’espai. Tots els espais tenen aquesta memòria de les energies. 

AS: totalment.

AM: Moltes gràcies a tots dos!

 

[Imagen destacada: Alberto López Corcuera, Marco Roundtree, Alma Saladin. guadalajara90210]

Àngels Miralda és escriptora i comissària amb seu a Amsterdam i Barcelona. El seu treball independent se centra en la materialitat de la producció artística com a metàfora de treball de la producció a escala industrial contemporània, l’artesania folklòrica històrica, el canvi climàtic, el paisatge i les mitologies naturals. Ha organitzat exposicions a l’Institut d’Estudis Baleàrics (Palma de Mallorca), Tallinn Art Hall (Estònia), Galerija Miroslav Kraljevic (Zagreb), De Appel (Amsterdam), i el Museo de Arte Contemporáneo (Santiago de Xile), entre d’altres. . És editora a Collecteurs i escriptora col·laboradora per a Artforum.
Fotografia de Lin Chun Yao, 2022.

Media Partners:

close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)