Cucú – Trobada amb Perla Zúñiga

Natalia Piñuel Martín: Hola Perla, encantada de saludar-te de nou.
Per a conèixer-te i entendre la teva pràctica artística cal remuntar-se a la Universitat, quan des de molt jove et van detectar un càncer i com aprendre des de la malaltia. També aquelles connexions que vas començar a establir amb artistes que havien treballat amb la sida en els anys 80 i 90. Quins van ser aquells primers referents?

Perla Zúñiga: El primer referent de la meva vida va ser Shin-chan, m’he adonat d’això fa uns dies. Més tard, després d’aquell primer any d’universitat del qual em preguntes, i un cop em van diagnosticar el càncer, els meus referents han estat artistes i escriptors que han treballat i conviscut de diferents maneres amb la malaltia com Pepe Espaliú, Carolyn Lazard, Nan Goldin, Fernando Molano Vargas, Anne Boyer, Jon Greenberg i la seva carta Querida Carmen, entre molts altres. Tot i que sento que el que més m’ha influenciat és Pepe, per la poètica i contundència de les seves obres.

Natalia: En el teu cas queda clar que vida i obra estan clarament unides, i una retroalimenta l’altre, però diries que existeixen diferències quan et presentes en un context artístic, museu o centre cultural a quan ets en un context de club i de nit?

Perla: Sento que el meu treball cau en una lectura molt enclaustrada. Si parteixo de la meva experiència amb la malaltia, la lectura majoritàriament del meu treball es queda en: «Ai, pobreta, la Perla, que a través de la seva obra ens explica la seva història amb el càncer». Es minimitza, i això provoca que el públic no se senti interpel·lat, quan, en realitat, toco temes tan comuns com el temps, l’amor, el sexe o allò que és truncat. Picasso partia de les putes amb qui fotia un clau, Dalí dels seus somnis, i no tenen aquesta lectura, tot i que les putes i els somnis siguin fràgils i comuns (tens tota la raó, em disculpo perquè sento en la formulació de la pregunta que porta implícita per tu un sentiment «paternalista»)

Natalia: Com vincules el text escrit, la poesia, amb la performance en un escenari o la creació d’un DJ set?

Perla: La meva eina de treball principal és l’escriptura. Les meves obres, tant plàstiques com escèniques, neixen d’allà. Vaig unir poesia i música per un impuls de fer alguna cosa en directe amb vint anys. Volia que em veiessin el cul i escopir ràbia. També era el que podia permetre’m en aquell moment. Ara, set anys després, veig que la meva proposta escènica ha evolucionat molt. He sabut escoltar la meva peça, i això és gràcies al temps i a la constància. La forma de vincular text, poesia i performance m’ha semblat senzilla perquè crec que la meva escriptura és rítmica, me la imagino com a cançons. Cada text va trobant la seva història, material i so. Preparar un DJ set és una experiència ritualista. M’agrada molt saber on punxaré o quina intenció/història té el mix que estic gravant i buscar música. M’encanta passar-me hores frikejant coses.

Natalia: Ets molt jove, i has viatjat i transitat ja per ciutats molt diferents com ara Madrid, ciutat d’origen, Berlín, Londres, València, Buenos Aires, i ara tens una base a Barcelona. Què t’han aportat cadascuna d’elles?

Perla: Tot i que he tingut moltes pauses a causa de la meva salut, tinc la sort d’haver viatjat a molts llocs i haver-ho pogut fer gràcies a la meva feina. Això m’ha permès conèixer i connectar amb altres ànimes. Que la gent vingui a veure els meus sets com a DJ, el meu treball plàstic o a escoltar la meva poesia és una cosa que em deixa encongida sense paraules.

Buenos Aires ha estat fonamental en el meu desenvolupament, a més a més, el meu xicot és d’allà, ha, ha, ha! Soc tremendament fan de l’univers editorial tan ric, local i divers. També admiro molts artistes, escriptors i poetes de la zona. Vaig ser-hi fa poc i va ser un somni. Recitar en l’espai de Cecilia Pavón i que em digués quin era el seu pintallavis preferit, o ballar en una Hiedrah, segell musical que he seguit des que vaig començar a punxar, o tocar en un moll sobre el Riu de la Plata convertit en un club. Admiro molt la seva energia pel fer i continuar endavant. València és el meu lloc preferit per actuar, tocar i sortir. Sempre que hi vaig m’ho passo massa bé. Són les veritables reines de les festes. No només saben fer-les, sinó gaudir-les. Són disfrutonas. Tot és tan genuí allà. Fa res vaig ser a l’espai Pluto i vaig tornar flotant de l’emoció. Londres, la veritat, m’horripila, i crec que Berlín, quan vaig ser-hi, el vaig agafar en un bon moment. Vaig passar una quarantena de festes clandestines i vaig poder viure «aquell esperit del Berlín antic» del qual a tot el món li agrada fatxendar. Encara que em continua semblant una ciutat genial, està una mica de capa caiguda, especialment amb tot el que està passant a Alemanya, el qual és repugnant. Però bé, hi viuen persones que estimo i jo vaig canviar gràcies a aquella ciutat. Vaig veure propostes increïbles que em van fer somniar i aprendre a baixar i materialitzar aquells somnis. Ai, és que és una ciutat tan propícia per a l’experiència, com cuiden això. La trobo tant a faltar!

Natalia: En els últims dos anys no has parat de treballar. Per mi va ser molt emocionant retrobar-me amb el vídeo «Movimientos para una manifestación en solitario» de Cabello/Carceller quan vam pujar des de Playtime Audiovisuales l’exposició amb ellis al DA2 i veure’t des de la lona i els tríptics publicitaris onejar i abraçar la bandera amb la frase «el que pot un cos». L’obra ha estat exposada també recentment al Patio Herreriano juntament amb una sèrie sonora teva. Què ha suposat tota aquesta trobada amb uns artistes tan importants dins del moviment queer a Espanya com Cabello/Carceller?

Perla: Treballar amb Cabello/Carceller ha estat molt important per la meva carrera. Va suposar una motivació, un wake up, noia, continua amb les teves cosetes. Són artistes que he tingut de referència i que admiro. Ens vam comprendre a la perfecció des del primer instant. Recordo el dia que vaig veure per primer cop el vídeo terminat a la galeria Joan Prats, se’m va posar la pell de gallina. Vaig anar sola i recordava el viatge que va ser, ha estat i encara és encarnar aquella frase i haver-la fet ballar. Com dius, molt agraïda per la invitació a participar en l’exposició del Patio Herreriano. Vaig exposar un conjunt de tres obres gràfiques, que van poder veure’s en Generación 2023 a La Casa Encendida, acompanyada d’una peça sonora de 2016 anomenada: Querida célula alterada.

Natalia: Malgrat algunes recaigudes de salut, aquí torno a aquella frase meravellosa que prové de Baruch Spinoza, «el que pot un cos». El passat mes de desembre vas inaugurar la teva primera individual a Barcelona dins de l’espai artístic Cordova que dirigeix Cory John Scozzari. Què s’han pogut trobar els visitants amb Cucú i com vas treballar un espai industrial tan peculiar com aquest? No sé si condiciona també el fet d’estar situat a la Zona Franca de la ciutat i no en el recorregut habitual de les galeries.

Perla: El públic ha tingut l’oportunitat de trobar-se amb la meva major producció plàstica. Tot era obra nova. La meva feina té molt a veure amb els desitjos i els seus espais. Per a aquesta exposició, vaig utilitzar Cordova com a escenari de joc. Per fer-ho, vaig mantenir l’espai de fons i vam perforar les parets. El públic havia de mirar a través dels forats per veure les obres, però el que hi veies era només una part de la peça. Després, podies accedir a una altra sala de l’espai i veure’n la resta. Això feia que fossin dues obres diferents, dues lectures, o tot el contrari: una necessitava l’altre per a completar-se. No sé, tu diràs. Això és el que fa divertit el joc del cucut. En aquesta exposició, he aprofundit més en el dibuix i l’escultura. Com a suports, vaig fer servir gàbies, bots d’orina i caixes de mudança. Són elements quotidians que parlen d’enclaustrar, tancar i moure. A més a més, vaig reprendre la feina amb gelatines d’imatges, ja que m’interessa el procés de transferir, aquella idea de rastre, empremta, el que va ser i el que ara explico. També tenia moltes ganes d’explorar la idea de la pancarta, i per fer-ho, vaig presentar una de primera que vaig fer enterament amb benes mèdiques i que portava la frase «avui ets aquí», tancant així l’exposició. Amb aquesta exposició volia fer una burla a l’exigència de visibilitat i representació a més de continuar explorant el que ja portava treballant des de Generaciones, la idea de la cuirassa i l’entranya, d’allò que és truncat, del temps…

Natalia: La teva obra és crítica i vulnerable, i, alhora, compta amb bastant sentit de l’humor. Aquesta expo de Cucú es va haver de posposar diversos cops. Sé que no t’agrada gens el llenguatge bèl·lic per parlar sobre la malaltia, però ¿com enfrontes el futur per venir i com has integrat la ironia per exemple a Cucú o l’any passat a Generaciones 2023 de La Casa Encendida?

Perla: El riure és una cosa que no ens poden treure. L’humor és una eina molt potent per anunciar la veritat o parlar del que fa mal. Em serveixo de la ironia perquè la utilitzo a la meva vida. La meva vida, al cap i a la fi, és molt dura. És un desig truncat rere un altre, amb aturades constants. Sempre penso, uf, on seria jo si no hagués de parar cada cert temps per fer-me unes vacances de quimioteràpia? La ironia de la meva obra es manifesta en el meu ús d’imatges o frases. En Generaciones, per exemple, feia servir el cranc de Bob Esponja com a metàfora per a parlar del càncer (el cranc és el símbol del càncer), i aquell cranc et treia la llengua i et deia «si el teu cos genera un càncer, toca’t el cul». A Cucú, hi havia una imatge que deia «Ibiza is waiting»  perquè dona igual com estiguis ara, Eivissa t’espera perquè t’ho passis bomba. Bàsicament, no hi ha problemes mentre hi hagi llimones pel gintònic.

Natalia: Ets bastant prolífica a les xarxes socials, molt divertida i honesta, també, per exemple, a través de la xarxa X on et dius Emma Watson @JOVENDELAPERLAA (ara em dius per què el nom de l’actriu per a tu). T’agrada, et diverteix, ajuda la sobreexposició pública?, com portes la gestió amb les xarxes i els seguidors?

Perla: Em vaig posar Emma Watson perquè algú va pujar el meu Boiler Room a Twitter i va posar «què fa Emma Watson pelada tocant a Boiler Room. Els seguidors fa temps que em donen igual. He entès que no vull ser una fashion DJ/artista i, a més, em fa molt feliç saber que quan la gent ve a veure el meu treball en directe, no pensa «era millor a les xarxes».

Natalia: M’agradaria que ens comentessis sobre la teva feina durant la nit, en altres ocasions ja hem parlat d’aquell espai alliberador i segur que suposen els clubs per les dissidències. Digues-nos, per exemple, sobre les festes amb CULPA i de la teva intervenció en projecte CLUBS de Barcelona.

Perla: CULPA és el meu bebè, que vaig parir amb Vera Amores, i des de fa un any hem adoptat a una tercera mare anomenada Vega Serafín. Les meves tasques dins del col·lectiu són la direcció creativa i el comissariat musical, encara que al final totes acabem fem una mica de tot. És preciós veure com el col·lectiu ha evolucionat i les persones que hem conegut durant aquest camí i que ara són família. Les festes de CULPA estan creades per i per a persones trans. Aquesta és la intenció, encara que òbviament tota la gent és benvinguda (sempre em pixo de riure quan he d’especificar això). Bàsicament, creem les festes per portar propostes que ens agraden i ballar-les amb altres persones trans. Un record preciós és quan vam veure a Slim Soledad a She Makes Noise, i encara que totes dues ja ens coneixíem de Berlín, vaig anar a veure-la amb Vera i dir «hem de portar-la a un club a Madrid», i ara gràcies a convidar-la vam passar un cap de setmana màgic i som amigues. (Aquesta part que ens expliques de generar comunitat i fer amigues des del festival She Makes Noise em fa especial il·lusió). Per a clubs vaig presentar un esbós del track en el que estic treballant amb la meva amiga Cem del col·lectiu Herrensauna. Vam rescatar un poema que vaig escriure el 2019 i el concepte era: Destrucció sonora de bogeria jazz parlada. L’art i la pista beuen l’una de l’altra, canvien els codis per a tu, els processos creatius i les relacions que estableixes quan treballes amb la institució en una galeria o juntament amb un promotor musical a un festival com Sónar o discoteca? (et diria que els processos creatius són els mateixos, però les relacions professionals, de producció, logística i temps que maneges sí que varien, i són menys flexibles amb la institució, tot i que també és cert que ja fa molt de temps que no surto de la institució).

Natalia: Descriu a Vera Amores aka Berenice, la teva còmplice a CULPA i en el directe El Hechizo del Viejecito (ara Cuarto de Pastilla)

Perla: Vera és una noia alta, guapa, misteriosa, portada de Vogue Txecoslovàquia i una gran productora musical i artista. A part, és una de les persones fonamentals a la meva vida. Quines ganes de veure el que està gestant.

Natalia: Ets resident també de MARICAS, la comunitat LGTBQ+ fa les millors festes?

Perla: Sí, i les seves són un gran exemple d’aquella certesa.

Natalia: Més enllà de ser DJ, recordo una de les nostres trobades allà per 2021 col·laborant amb productors de música tan potents com Lechuga Zafiro. En quin punt estàs ara musicalment?

Perla: L’estiu passat vam fundar Vera i jo el grup Cuarto de Pastilla, que és la consagració del nostre show El Hechizo del Viejecito i la idea és continuar gravant els temes per treure l’EP, però amb calma, no corre pressa. També estic treballant amb la meva amiga Cem, i excitada de veure quines coses surten d’allà. Però, torno a dir, sense pressa.

Natalia: Com és el teu present, Perla, què ens pots compartir d’aquest 2024?

Perla: El meu present és una gran merda per temes de salut, però em quedo amb el fet que soc molt afortunada per les amigues, la parella i la família que tinc. Us estimo molt.

Natalia: Gràcies i una abraçada forta. Cuida’t.

Perla: Gràcies per aquesta entrevista en què he pogut parlar extensament i tranquil·la sobre la meva feina. És un plaer, com sempre, tornar a trobar-nos, i quines ganes de veure quan serà la pròxima. T’envio un petó enorme (un altre per a tu, Perla).

[Imatge destacada: Cucú – Perla Zuñiga. Fotografia Cortesía de l’artista i Cordova].