close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

08 maig 2013
_MG_2028_dora_garcia_art_is_for_everyone.jpg
Cuinar al museu. Can Roca a l’Arts Santa Mònica

David G. Torres

L’any 2007 Ferran Adrià i el seu, en aquells temps, restaurant El Bulli van ser convidats a participar a la Documenta 12 de Kassel. La seva selecció, entre la nòmina d’artistes en un dels esdeveniments artístics més importants, va deixar descol·locats a no pocs en el món de l’art (especialment aquells que s’escandalitzen amb les quotes de representació nacionals; jo mateix em preguntava que com era possible que el seu comissari, Roger-Martin Buergel, convidat pel MACBA llavors, hagués arribat a la conclusió que l’únic que li interessava del panorama artístic de Barcelona era un bon àpat en un remot restaurant al Cap de Creus, el que era ja una mostra del cosmopaletisme de què parlava Eudald Camps fa uns dies). També van quedar atònits per l’elecció, però en un sentit invers, des del món de l’alta cuina: per fi era considerada art. Però el que va quedar més bocabadat de tots va ser Ferran Adrià. No veia com podia participar; no es veia traslladant el seu restaurant a la llunyana ciutat de Kassel; ni preparant plats públicament; ni exhibint fotografies dels seus plats (encara que després sí que ho ha fet, actualment es pot visitar a la Somerset House de Londres la mateixa exposició sobre El Bulli que va mostrar-se fa un any al Palau Robert de Barcelona). Així que la seva solució va ser salomònica: el Bulli seguiria fent el mateix durant els 100 dies de la Documenta, la seva participació consistiria en això, i en convidar a sopar una nit a dos visitants de l’esdeveniment, triats a l’atzar cada dia, un avió cap a Girona; un sopar; una nit d’hotel i de tornada a Kassel amb la panxa plena. Diuen que la cosa en va tenir poc, d’atzarosa, i que en realitat el comissari de la Documenta triava bé als convidats.

Ara el centre d’art Arts Santa Mònica presenta la última exposició de l’actual equip (al marge de crítiques sobre aquesta exposició o la programació, insistim que la Conselleria de Cultura hauria d’explicar els motius i fer explícit el seu pla per a les arts i la cultura ja), una exposició en què la cuina torna a ser protagonista: “El somni” . Aquesta vegada és el torn dels germans Roca, propietaris del recentment llorejat ‘millor restaurant del món’, el Celler de Can Roca. Inevitable destacar la sort o l’astúcia en la programació dels germans Roca, coincidint amb el ressò mediàtic (almenys a Catalunya) del seu premi. A diferència de Ferran Adrià, els germans Roca sí cuinaran al centre d’art, a l’exposició. Però cuinaran per un selecte grup de dotze convidats, aquests sí, sense excuses, escollits a dit. Són eminències de diferents àrees: des el filòsof Rafael Argullol, al biòleg Ben Lehner, passant per Miquel Barceló i Ferran Adrià (el referent). La proposta forma part d’una òpera sensorial dirigida per Franc Aleu. Entre les coses que he entès, aquestes dotze eminències ens transmetran als altres les subtileses de l’experiència.

Com diu el porter tanoca de la sèrie “La que se avecina”, em vénen diverses coses a la ment. La primera té a veure amb si és lícit destinar els diners i l’espai d’una institució pública a convidar a un sopar exquisit a uns –pocs- escollits. O si aquesta exclusivitat i l’exclusivitat de l’experiència més aviat forma part de l’actual tendència, que el neo-conservadorisme galopant aprofita amb l’excusa de la crisi, per marcar constants diferències de classe en l’accés al coneixement, l’educació, la cultura i en últim extrem, a la sanitat. La proposta s’assemblaria a una mena de versió d’un d’aquests programes de televisió en els que s’ensenyen les cases dels rics i ens expliquen què bé que s’hi viu entre jacuzzis; vistes sobre el Bòsfor; servei i accés directe des del pàrquing a la sala…

D’altra banda, recordo a Antonio Ortega discutir-li una de les seves frases daurades a Dora García, la que diu “L’art és per a tots, però només una elit ho sap” (El arte es para todos, pero solo una élite lo sabe), argumentant que el que passa amb l’art és que és minoritari; no elitista, i fent un símil esportiu, el comparava amb el caràcter minoritari dels escacs davant de l’elitista del polo. Ara em sembla que la realitat s’entesta a donar-li la raó a Dora i llevar-li a l’Antonio. I l’alta cuina, amb el seu halo d’exclusivitat i amb la constant recurrència a la necessitat d’una sensibilitat elevada i conreada, està jugant un paper determinant en aquesta guerra, la d’unes pràctiques artístiques que insisteixen en el seu caràcter elitista, no només en les seves formes de presentació exclusives, sinó fins i tot en aquelles més populars, mostrant el que no està ni estarà al nostre abast, allò que malgrat estar exposat públicament té a veure amb una experiència de possessió que pertany a uns pocs; experiència marcada per la línia de seguretat en els museus i que mostra, una vegada més -com en el cas dels germans Roca en un centre d’art-, la connivència dels productors culturals amb un model que s’ha oblidat de la cultura i el coneixement com a béns públics.

http://www.davidgtorres.net

Publicacions

08 maig 2013

Cuinar al museu. Can Roca a l’Arts Santa Mònica

08 desembre 2013

A pels arxius!

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)