close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

07 maig 2013
Kraftwerk i el mestissatge disciplinar

Raquel Machtus

Kraftwerk, “central energètica” en alemany, és el nom d’un grup de música electrònica que va néixer als anys 70 a Düsseldorf, i la seva repercussió en la història de la música contemporània és àmpliament reconeguda. Aquest juny estaran al Sónar. Fins aquí tot és d’allò més coherent.

El que crida més l’atenció és la repercussió que han tingut en els mitjans expositius tradicionals de l’art: l’any 2005 van actuar a la Biennal de Venècia d’Art Contemporani; l’any 2011, al Museu Lenbachhaus de Munic s’hi va exposar una instal·lació en 3D del grup; l’any 2012 van tocar durant vuit dies al MoMA un recull resumit de la seva carrera discogràfica; al gener d’aquest any van exposar al Museu NRW Forum Wirtschaft und Kultur de Dusseldorf, i al febrer van tornar a actuar en una retrospectiva durant vuit dies a la Tate Modern . Si bé és cert que cada vegada estem més acostumats a propostes curatorials interdisciplinàries, hauríem de preguntar-nos en cada cas quins criteris s’han utilitzat. En el cas de Kraftwerk, es tracta d’una obertura genuïna de les institucions cap a nous formats? O d’una acceptació puntual d’un nou format perquè no desentona massa conceptualment amb el que ja està acceptat?

Els centres d’art modern i contemporani no han de fer un gran esforç per justificar el fet d’incloure a Kraftwerk en els seus programes; està clar que la seva posada en escena i els seus vídeo-clips són trencadors i no disten molt de l’estètica Bauhaus o Constructivista. Però, és que no hi ha nombrosos grups igualment innovadors en la seva estètica? Els primers que se m’ocorren són David Bowie (a qui el Victoria and Albert ja està dedicant una exposició) o Pink Floyd-. Així les coses, no és estrany veure mostres entorn la cultura musical popular en centres d’art, com la retrospectiva de historia del jazz en el Quay Branly al Quay i al CCCB; l’obra Acid Brass, de Jeremy Deller al Louvre, o Rock’n’roll 39 – 59 a la Fondation Cartier pour l’Art Contemporain.

No obstant això, aquestes són una exploració d’una cultura aliena a l’art contemporani en el seu si, una traducció o reinterpretació a través dels codis de les institucions de l’art contemporani. En el cas de Kraftwerk, no parlem d’una subcultura explorada, sinó que el grup comparteix directament alguns codis amb l’art contemporani.

A principis dels anys 70, Kraftwerk ja incloïa a la seva música sons enregistrats en el món real, com en la cançó Autobahn, en la qual es pot escoltar el so en un cotxe conduït per una carretera. Així mateix, va ser dels primers grups en utilitzar exclusivament música processada electrònicament, i a través de les lletres de les seves cançons es van avançar a reflexionar sobre el present i el futur dominat per la tecnologia. Els integrants del grup atenuen la seva pròpia presència com a músics i com a persones, i accentuen la presència electrònica. De fet, fa anys que no concedeixen entrevistes com a humans, sinó que envien els seus alter egos robòtics en el seu lloc.

Les majors fonts d’inspiració per a Kraftwerk -la tecnologia, la velocitat, i la monotonia en el viatge- es tradueixen fidelment en el seu so, igualment monòton i cíclic. Potser un dels factors que més atreguin al món de l’art contemporani d’aquest grup és la seva “pseudo-anonimat”, una cosa semblant en els anys 70-90 en música a la postfotografia actual, -generada, com explicava Marina Vives en el seu article ‘postfotografia i paracoleccionismo‘ en gran mesura per reinsercions, dotades d’un significat diferent, d’elements (fotos, o sons) preexistents-. En resum, els codis que Kraftwerk comparteixen directament amb l’art contemporani és que no produeixen música guiats simplement per una estètica determinada, sinó que la seva obra reflexiona sobre el seu propi procés de producció, i ho fa en relació a un context determinat.

Que la inserció de Kraftwerk sigui diferent a la d’altres grups o estils musicals ens remet al quid de la qüestió: de quina manera els programes curatorials estan incloent al grup en la seva agenda, aconseguint una interdisciplinarietat ja de per si cada vegada més evident a l’art contemporani? El fet que puguem veure al nostre grup favorit tant en una sala de concerts com en un museu, pot comportar el perill que adverteix Rancière: “[la forma de l’obra d’art total] tendeix a ser més aviat la d’alguns egos artístics sobredimensionats o una forma d’híper-activisme consumista, quan no les dues coses alhora”.

Amb això, no proposo tornar a unes disciplines segmentades i hieràtiques, però sí que ens plantegem quins criteris s’utilitzen per a aquesta classe de mescles disciplinàries en espais expositius tradicionals. Aquestes podrien equiparar-se a moviments nòmades, ja que es tracta d’un transitar de les disciplines, de la seva mobilitat. Aquest caminar, aquest viatge, que és precisament el tema principal del grup, suposa una resistència a l’immobilisme institucional. Potser la música de Kraftwerk ens doni algunes pistes sobre a on ens porta aquesta interdisciplinarietat.

Raquel Machtus és nòmada de naixement. A més de la seva avidesa per conèixer nous llocs del món, li interessa el nomadisme in situ, és a dir, buscar i aprofundir en les connexions no establertes entre els elements d’un mateix context. Així mateix, considera que l’art, analitzat des de totes les facetes, ofereix perspectives molt interessants per aquest nomadisme. Es proposa aprofundir en elles.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)