Donar a Veure

Oye Zurita, me dijo, sácate de la cabeza esos malos pensamientos
Raúl Zurita

En les seves memòries el periodista i fotògraf Jacob Riis va descriure la seva sorpresa en llegir el diari un matí de 1887: “el que havia estat buscant tots aquests anys era aquí, en una notícia de quatre línies procedent, si mal no recordo, d’algun racó d’Alemanya: s’havia descobert la manera, deia, de treure fotos amb flaix. Amb això es podrien treure els racons més foscos”. Després de perfeccionar aquesta tècnica Riis va poder fotografiar desenes de soterranis i habitatges insalubres que fins llavors no havien pogut ser registrats per a denunciar les condicions de pobresa en les quals es vivia a la ciutat de Nova York.

Aquesta anècdota em va fer pensar que cada època té un imaginari visual i, al mateix temps, un revers opac on resideix l’irrepresentable. A vegades l’opacitat d’aquest revers és provocada per la impossibilitat d’accedir-hi, com si es tractés d’un punt cec. En altres ocasions som nosaltres mateixos els que evitem acostar-nos perquè oculta qüestions que normalment no volem abordar, bé perquè resulten excessivament banals o, al contrari, perquè ens semblen insuportables.

No se’ns escapa que aquests últims mesos també hem viscut immersos en situacions d’extrema gravetat. Amb la pandèmia el món ha pres consciència que som una espècie vulnerable. També hem viscut un procés de velament de la situació, un saber sense voler saber del tot. En situacions límit continuem treballant, fent. Però perquè això sigui possible necessitem oblidar, enfosquir o traslladar el real, i allí és on comença la ficció. El treball en art té a veure, d’alguna manera, amb remuntar i gargotejar aquesta ficció.

Durant aquest mes d’abril he volgut plantejar aquesta noció de desvelament al voltant de l’obra de quatre persones que, d’una manera o una altra, responen a aquest impuls; Javier Arbizu, Efrén Álvarez, Clàudia Pagés i Alex Reynolds.

Durant la conversa mantinguda amb Javier Arbizu (“Errar, pla, plasma, plaer o lloc provenen de la mateixa arrel, no és això escultura?”) nocions com plasma o desig servien per a posar en dubte el supòsit objectiu de l’escultura de fixar una forma.

En “Allò insuportable” Efren Álvarez vincula aquest concepte a la violència estructural de la societat en la qual vivim. Aquesta autoconsciència el porta a usar el dibuix per a intentar capturar visualment aquesta situació, de la mateixa manera que en altres obres anteriors, com Government, ha mapejat els engranatges de la política i el poder.

En el text “Vermell, quechua, pollancre; insuportable”, Claudia Pagés recopila una sèrie d’anotacions i reflexions sobre el seu entorn més immediat. L’artista se serveix del llenguatge per a reconèixer el grau zero del quotidià.

Finalment, el text d’Alex Reynolds, que descriu una escena a la manera d’un breu relat o guió cinematogràfic ens recorda altres obres similars de l’autora en la qual opera una certa ambigüitat narrativa. Una ambigüitat un punt ombrívola, com el registre de les seves derives a l’interior del Palau de Justícia de Brussel·les, recollits en l’obra Palais.

Tant la seva obra com la de la resta d’artistes reunits en aquesta selecció operen amb aquest gest de treure a la llum o donar a veure, des d’òptiques i formats diferents. Tots ells han desenvolupat tècniques per a registrar, cadascun a la seva manera, “els racons més foscos” del present.

(Imatge destacada: Jacob Riis, fotografíai del llibre How the other half lives).