close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

19 abril 2021
vermell, quechua, pollancre; insuportable

Claudia Pagès

Els colors són sempre els mateixos. El marró vermellós del fang, com si fos totxo, però d’abans, desfet; el verd dels pins. No es veu el marró fosc dels troncs, tot és verd de pi, que no és el verd fosc dels boscos noruecs, és pàl·lid, sobreexposat. I el color vermellós del fang, com la pell del pastor.

Tots tenen relació amb el vermell, oposats o esbiaixats cap a ell. Putus Mossos, gossos, hi ha un graffiti vermell. Una rosella que serà arrencada per la seva mort immediata, vermell. L’odi amagat darrere dels «déu», vermell foguera. Els graffitis ja podrien ser de qualsevol color, o el fang, la pell del pastor, perquè els «déu» ja ho taquen tot de vermell.

El to vermellós és pigment que es barreja amb la resta del paisatge i fa que cap color sigui punyent i precís. No és ombra vermella, és un to afegit a la paleta. Tot té una mica de color de sang i aquesta, en sortir, en posar-se sobre una altra superfície, es rovella, i queda aquesta taca estàtica al paisatge. O que tot és una mica vermell de sang oxidada per a recordar que tot té capacitat d’esquinçar, que les coses esquitxen si les trepitges o les mires massa de prop. Tot durant els segons entre els «déu» i les passes entre els graffitis. Putus Mossos, gossos, graffiti vermell.

Hi ha una parella que va caminant al meu darrere, a uns set metres de distància, parlen fort i jo, com que vaig pel camí, no els perdo. No surto mai del camí i encara que ho intentés, acabaria en una urbanització o en una carretera. En un altre camí. Sec a una roca per desfer-me d’ells, que són abelles que em persegueixen. Els deixo passar de llarg. Em diuen «déu», jo penso «siau» i aparto la mirada perquè porten robes tècniques i fluorescents i m’enceten els ulls amb lluminositat seca i freda. Ells van amb ulleres de sol de plàstic, de muntanya. Davant, a una roca, hi ha el graffiti de Putus Mossos, gossos, que durant uns segons es tapa per les seves robes Decathlon. El vermell no tapa les robes fluorescents perquè són massa entusiastes. Porten àcid al mig d’un lloc que no és gens d’speed, ni MDMA, ni res d’això, és massa vívid pels camins de muntanya. El vermell que porten dins són els «déu» en passar. Els ulls se m’adapten un altre cop mirant el graffiti de Putus Mossos, gossos i abaixo la vista cap a les plantes que tinc al costat. Tot són cards apagats. Els miro i deixo de respirar per si el turmell els ha tocat, i mentre aguanto l’aire, veig el verd blanquinós i les pues, i l’efecte que diuen que va bé pel pipí i fer-los bocins, secs, fer-los té. Respiro un altre cop, el seu «déu» m’ha deixat de color vermell, i continuo pel camí fangonós al costat dels camps de vi. Els de Decathlon van avall, taques fredes entre els pins pàl·lids i el verd aquest tan descolorit.

———-

Caminar per llocs que no són carrers és una altra manera de caminar. No és ciutat, no em puc perdre. No em puc posar a caminar i decidir més endavant on vaig. Si camino massa, em trobo fronteres de carreteres, entrades a boscos, camps privats o precipicis. No hi ha un amalgama socioterminològic de barris per patejar. No hi ha laberints de capes històriques i semàntiques, acumulades verticalment: cap amunt, per blocs, i cap avall, per línies de metro que ho connecten tot. Hi ha el Carrer Major i d’altres carrers amb noms de sants.

Quan acabo el poble i començo a caminar per la terra, paro. Paro un moment per mirar a banda i banda si ve algun cotxe per la carretera que el separa. Camino per camins, no per carrers. Travesso carreteres, per continuar pels camins. El poble no es pot trepitjar, i la muntanya és un lloc fals, hi ha colors que la fan ser, però la terra no és. La terra no és, però no per pèrdua, per falta, és perquè és massa consistent, és d’algú. És trepitjada amb un «meu». Quan em perdo, la falta no hi és mai. Perdre’s no és passar per llocs desconeguts, sinó per llocs que no tenen un «meu». El meu bosc. El meu tros. El «meu» no em fa mai falta. Jo faig bé la meva potència que és caminar i, els camins, no els mato mai amb un «meu».

Tinc les vambes negres plenes de fang i una capa ataronjada les encercla. El meu turmell lívid. Els pantalons negres. Quan baixes cap al poble el terra és tot grafit gris, hi baixen rierols on pots posar les vambes i veure com el color marxa, com el fang s’escapa amb l’aigua. Els meus turmells lívids.

Els de Decathlon-neó ja són a la carretera que separa el poble dels camins. Les fulles estan quietes. Els «déu» sempre acaben amb la veu molt aguda, tant que les fulles es mouen. «Déu» amb el principi greu per les pedres i el final agut pels arbres. De lluny em deuen veure tot caqui, vermell. Les seves vambes Quechua baixen netes, mentre el rierol segueix netejant de fang les meves. Podria relliscar i matar-me mentre les vambes es netegen en el rierol de pissarra. A sota hi ha el poble que no es mou. I com que no es mou, ningú hauria de dedicar-li molt de temps, ja que aquest no dedica res als segons que passen fora dels seus marges. No mira cap enfora, no mira més enllà de la muntanyeta del davant, la de la creu. I un no hauria de mirar-lo, tampoc, perquè no passa res, perquè no es mou. El vull dilatar perquè caigui en forat negre i potser així trobi la llum a fora, o la busqui més enllà, muntanyes enfora, quilòmetres lluny, en pensaments desiguals, en miralls esbocinats on no es pugui reflectir.

El rierol ha netejat les soles de les meves vambes, però el fang s’ha quedat com un flotador al seu voltant, fent un contorn de fang vermellós entre la tela negra.

———-

La calç pintada de vermell, escrostonada, el marbre de la pica del lavabo antic i els cables que foraden la roca per on passa la fibra. Em marejo del mareig que dona gust, de baixada de pressió i cigarro sense experiència. Podria estar en una pel·li de ciència-ficció. Seria igual, làsers a fora, i a dins encara amb les parets d’un metro de roca i la pintura vermella que es desprèn a trossos. La bombeta incandescent que cau d’un fil i la finestra petita de fusta pintada de marró fosc. A fora, els samarretes vermelles criden. No m’he assegut mai a un vàter per fer pipí que no fos a casa o casa d’amics. No entenc com la gent pot seure. Sempre m’aguanto mig a la gatzoneta i amb els genolls corbats just perquè els pantalons se’m quedin arrapats al plec de les cames i no caiguin al terra fastigós. Sona Rage Against the Machine i els samarretes canten a sobre la melodia, salten paraules, criden lletres amb ritmes que només són significats. És un cant de símbols. En estirar la cadena, l’aigua de la cisterna m’esquitxa. El mirall és petit i no hi ha prou llum, però em miro, com de vegades em miro de lluny amb les coses que reflecteixen. Que estigui tot pintat de vermell, i la calç, em fa estar a dins més estona, o això em sembla. No sé per què sempre hi ha tanta humitat calenta a dins, i a fora la humitat freda dels terres mullats, com si hagués plogut. Fora del lavabo, fora del bar, fora del carrer, fora d’aquí, hi deu haver una tecnologia estrepitosa. Una tecnologia que ha interferit en tot menys en alguns paisatges quotidians. Som pessebres taladrats per objectes i fibres, així tenim les pors més noves i les antigues, les simples però profundes. La llum és groga i agraeixo que no sigui blanca de LED.

Rage Against the Machine ha acabat just al mateix temps que algú ha picat a la porta. Xoco amb un samarreta vermella que va suat i fa olor de birra i d’home, i té la pell de la cara brillant de cantar a gola oberta i moure els braços. Entra i no tanca la porta i jo surto d’allà abans que senti com el seu pipí xoca amb la porcellana del vàter. No vull sentir això. No vull que ningú m’ho faci escoltar. Poso un peu a fora i els braços de la gent estan estesos. Els braços estesos i amb les mans agafen gots, i passo sota els gots i veig com les gotetes de cervesa cauen sobre les seves samarretes, vermelles, negres. Les vermelles s’humitegen en rodones que s’eixamplen més fosques i es tornen granat. A les negres, aprofundeixen el seu negre.

Ja no queden braços i arribo on hi ha la llar de foc encesa a l’hivern, i la porta de fusta que dona al pati del darrere. Baixo les escales i camino per sobre de les pedretes que fan de terra i fan tant soroll. Allà l’anglesa parla amb un samarreta vermella. Ensenya les dents quan riu. Ell no les ensenya, però mira les d’ella. L’anglesa es gira, em mira, em somriu i continua amb el de la camiseta vermella. Si em moc, em sentiran, perquè el terra fa soroll, i em sentiran, seré massa present. Si em quedo quieta, no emeto cap soroll cap enfora, però semblo imbècil. M’espero tres segons, per si em fa cas, per si em fa un senyal. Aguanto la respiració, i després penso que haig de fer al contrari, que si no em sent, no em farà cap senyal. Deixo anar l’aire i faig una passa, en faig una altra, i ja soc dintre del bar un altre cop.

———-

L’anglesa m’està esperant fora el forn de pa, sempre em troba i sempre m’espera com si ella no em trobés i jo la busqués a ella. Fa un saltet amb els ulls i les espatlles i em somriu ensenyant les dents. Quan estira els llavis, para i no diu res.

«Ahir em vaig quedar fins molt tard, al final, vaig veure que vas marxar». «Sí». «Vas marxar o vas escapar-te corrents?»

Deixa d’estirar els llavis, d’ensenyar les dents. És molt bonica, l’anglesa, i les dents les té blanques, per passar-hi la llengua. L’anglesa no diu «déu» ni vesteix de neó, ni camina per la no-muntanya. Quan estem soles sempre em diu que és amiga meva.

———-

Quan m’escapo, vaig amb tren i, quan torno, agafo el tren, també. Si un mira el tren des de dalt, és una línia amb corbes i rectes, on un rectangle metàl·lic va d’una banda a l’altra. Va a una banda i torna, i la tornada és una i també l’altra.

L’últim cop que vaig venir amb el tren, tothom anava mig adormit o amb el mòbil. Hi ha massa parades de pobles amb noms absurds, un parell de metres d’asfalt i al fons, una casa i un pi. Els bancs amb adolescents, abrigats amb anoracs i en espera. Totes les parades són iguals i és fàcil despistar-se. El tren es queda una bona estona en cadascuna de les parades i hi ha qui mira l’asfalt, els pins, el banc, i s’oblida dels senyals amb els noms dels pobles. El tren fa «pi-pi-pi» i tanca les portes, i els homes adormits surten corrents i premen els botons d’obrir, que els deixin sortir.

Un home va sortir corrents, però la motxilla es va quedar a dins i ens vam aixecar jo i un altre i la vam agafar, la motxilla, i ens vam llançar sobre la porta. La porta no es va obrir i l’home li feia cops des de l’altra banda, a l’andana, i un tercer es va ajuntar a l’empresa de la retornada de la motxilla i va prémer la palanca perquè el tren pari, manualment. La porta es va obrir, l’home de la motxilla va posar el braç a dins i ens la va arrencar dels braços, i va marxar cap a les cases i els tres pins mal plantats, sense dir res, ni gràcies. La següent parada era la meva.

———-

Faig pipi i m’asseco amb la fulla que abans passo pel pantaló, per treure-li la pols. Els meus genitals s’assequen i se sorprenen pel material. És una fulla plena, translúcida. Se li pot clavar l’ungla.

Algú ha tallat branques i hi ha ajuntat pinassa i ho ha posat tot dins una bossa de plàstic negra industrial. Brilla sota el sol al costat d’un contenidor. Al voltant queden restes verdes i el plàstic queda parat absorbint el sol que sembla que s’hagi de fondre. El poliestirè negre absorbeix tot el sol i es dilata i s’expandeix i, si el toqués, potser em deixaria rastre de plàstic fos als dits, i se solidificaria a la meva mà, que és més freda.

El sac té un foradet i surt el verd de pi, un verd increïble al costat del negre del plàstic. Els pins, els contenidors sota els pins, les bosses al costat dels contenidors. Les bosses amb pins tallats a dins, al costat dels pins complets, potser ja podats. I la pinassa que cau sobre el plàstic, que ara sense sol, és dur i no es dilata, i la pinassa llisca pel poliestirè fins al terra asfaltat, al costat de les rodetes dels contenidors.

———-

Aquests boscos no són boscos, ni això és muntanya. Els pastors no poden passar per enlloc perquè encara que no hi hagi tanques, la muntanya és tota a trossos. De tal, del qual. Ell se’ls sap, tots els noms dels trossos. En tal i en qual que no hi van mai, però hi ha preocupació de tant en tant, que les branques, que tot està ple de marró, la fusta per terra, el foc que es pot encendre, les pinyes esclatades. Els trossos són terra comprada, propietat. La funció del tros era posar-lo a produir, ara, no deixar fer. El que ara són boscos, abans era camp. Per no baixar mai al tros, per tenir aquella cosa, aquella peça, aquell terreny allà, allà dalt o a baix. Els trossos comprats de les muntanyes eren horts, eren malesa, eren terreny, però boscos i muntanya no ho són mai.

———-

Cau el sol i m’hi poso de cares perquè me l’escalfi sense cremar-la ni fer-li taques. El vermell del sol de tarda em deixa el globus ocular taronja i la vista s’expandeix amb reflexos. És vellut. Quan tot és vellut s’ha de tornar a ser diversos materials, vàries superfícies.

———-

El vermell i el negre es troben pertot arreu. A les samarretes, a les nits. Al bar del poble torna a sonar Rage Against the Machine. Fa olor de birra i el seu color daurat es mescla al bar. Els nois són homes calbs. Les dones, joves o amb les mudes de quan eren joves. Només són homes i dones, soc invisible. S’ha d’anar ja sortit al bar, t’han d’agradar coses, el futbol. Fa olor de birra i també de cosa vermella. Són els samarretes vermelles. El poble no es mou i els samarretes vermelles tampoc. Les samarretes vermelles que es corben en seure sobre tamborets de barra.

El vermell i el negre es troben pertot arreu. També són els que deixen rastre; el negre de l’arròs s’arrossega fins als excrements i s’ha d’aprendre que la sang es renta en fred si vols que marxi. La misogínia de l’esquerra va vestida de Quechua, té butxaques als laterals. L’accés a la terra ha estat condicionat per comportaments sexuals. La terra canvia d’article i només s’aplica la cortesia de la comprensió «de lxs altrxs» sense fer trontollar la suposada creença universal. Afegeixen un nou prestatge de les diferències a l’armari, però no en surten mai, es queden a dins amb prestatges incorporats a l’estructura.

Entre el vermell de la pell del pastor i el de les samarretes hi ha un tros. Si acluco els ulls, la pell del pastor em vibra en la memòria més que la samarreta vermella. Si acluco els ulls, la pell va a més o a menys, varia, s’embruneix, s’envelleix, es posa més vermella, cremada. La samarreta es desgasta en la meva memòria.

———-

És la festa major de Carme.

Hi ha samarretes vermelles i negres i noies adolescents amb cabells llargs en grups d’entre tres i cinc, agafades dels braços, entrellaçant els colzes.

Claudia Pagès és artista i escriu i fa circular textos a travès de performances, lectures sòniques, publicacions de llibres i instal·lacions.

Publicacions

19 abril 2021

vermell, quechua, pollancre; insuportable

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)