David Bowie i l’art contemporani

David Bowie ha tornat per sorpresa, després de 10 anys retirat, i ho fa amb el llançament del vídeo de la primera cançó del seu nou disc. Vídeo dirigit per l’artista Tony Oursler, que també en el seu retorn estableix relació amb un altre artista contemporani, Jonathan Barnbrook, autor de la conceptual portada.

La sortida de l’àlbum coincideix amb una exposició retrospectiva organitzada pel Victoria and Albert Museum de Londres , que mostra dissenys de roba, dibuixos, pintures, fotografies, collages, etc … tot creacions de Bowie. Tant el seu retorn associat a d’altres artistes com aquesta exhibició em porten a una pregunta; S’ha de considerar Bowie un artista contemporani? Em refereixo al sentit “oficial”, a comparar amb els artistes aquests que surten en els totxos de Taschen.

David Bowie va estudiar en una escola d’art, i encara que des de jove el seu interès va centrar-se en la música, les seves desviacions cap a d’altres disciplines eren constants, com el seu aprenentatge de mètodes teatrals d’avantguarda amb Lindsay Kemp. Bowie, al començament dels 70, formava part d’un gran nombre de músics anglesos amb estudis estrictament artístics. Concebien els discos i els concerts sota paràmetres estètics, i introduïen elements provinents de la pintura, la performance o el vídeo (veure Queen o Roxy Music). Encara que, sense cap mena de dubte, els pioners havien estat els nord-americans The Velvet Underground (sota la tutela d’Andy Warhol, a qui Bowie dedicaria una cançó en el seu disc Hunky Dory, i al qual interpretaria a la pel·lícula “Basquiat” de Julian Schnabel), una de les primeres fonts d’inspiració de Bowie. Els resultats de les seves influències extrínsecament musicals van ser brillants: les gires de Ziggy Stardust, Aladdin Sane i Diamond Dogs.

La seva relació amb l’art contemporani es va estrènyer a mitjans dels 70, no perquè fos veí temporal de Balthus a Suïssa, que ho va ser, sinó perquè va començar a estudiar i conèixer el treball dels artistes d’avantguarda i, finalment, a dibuixar i pintar ell mateix . En aquests anys, sobretot durant l’època transcorreguda a Berlín, declarava que la pintura era per a ell tan important com la música, i tenia la pretensió d’elevar el pop a les Belles Arts. Els seus resultats amb l’experimentació en la gravació i concepció dels discos juntament amb un altre músic-artista, Brian Eno, van ser genials: Low, Heroes (a la cançó “Joe the Lion” hi ha una referència a l’artista Chris Burden) i Lodger. Una època, la berlinesa, que és rememorada a la portada de Barnbrook i al vídeo de Oursler. Per cert, una de les obres que es podran veure al Victoria and Albert Museum és el “cut-up” (tècnica de creació literària inventada per Brion Gysin i William Burroughs, basada en la lliure associació de paraules) que el va portar a la composició de les lletres de la cançó “Blackout”, del disc Heroes. El seu desenvolupament com a pintor no és rellevant, tot i alguna exposició individual, com la de la Galeria de Cork Street de Londres; amb la que els crítics no van tenir clemència. La seva activitat com a músic-artista tampoc és exclusiva, doncs també han fet incursions, amb més o menys fortuna Ron Wood, Bob Dylan, Paul McArtney o Lou Reed.

L’aproximació més propera entre música i art es va produir amb l’àlbum “Outside”, de l’any 1995, de nou amb Brian Eno. Aquest és un disc conceptual que es basa en una història detectivesca, en la qual es planteja si el crim pot ser considerat una forma d’art. Cites a la Biennal de Venècia, al minotaure de Picasso, als artistes de l’Accionisme Vienès Rudolf Schwarzkogler i Hermann Nitsch, de nou al performer Chris Burden i l’assaig “Sobre l’assassinat considerat com una de les Belles Arts” de Thomas De Quincey (1828). Tant als vídeos com a la gira, Bowie es presentà com un artista en trànsit, amb una estètica inspirada en l’Accionisme vienès.

A finals d’aquesta dècada es concentra en el suport a l’art, en esdevenir membre de l’equip editorial de la revista “Modern Painters” (entrevistaria a Balthus o Demian Hirst, amb qui a més va fer una obra d’art); fundant l’editorial “21”, que publicava llibres especialitzats en art contemporani; potenciaria la seva faceta com col·leccionista d’art (entre d’altres, té diverses peces de Peter Lanyon) i impulsaria l’espai virtual “Bowieart”, un lloc web que funcionava com una galeria per a joves artistes.

Per si fos poc, va llançar a un fins aleshores desconegut artista anomenat Nat Tate, publicant un llibre sobre la seva figura amb el seu editorial (llançament que es va fer a la casa de Jeff Koons). Molts crítics asseveraven conèixer Tate, que lamentablement es va suïcidar quan només tenia 32 anys. Bé, més lamentable que això va ser el fet que tot havia estat una broma de Bowie, doncs Nat Tate (nom que prové de National Gallery i Tate Gallery) mai va existir, era una burla al periodisme i al món de l’art, immers en aquells moments en l’histèric període dels “Young British Artists”. I principalment a aquells crítics d’art que sempre diuen “oh, sí, jo vaig conèixer personalment a aquest artista, jugàvem junts al bridge“.

A causa d’aquesta contínua i marcada relació de Bowie amb l’art contemporani, no ha d’estranyar aquesta última col·laboració amb Tony Oursler, amb qui ja va treballar en el disc i la gira de Earthling, i en una obra exposada al Museu Hirsshorn. En el seu vídeo de tornada, “Where are we now?”, Bowie es converteix en una de les obres d’Oursler i apareix juntament amb la dona d’aquest, l’artista Jacqueline Humphries. Els tres són amics des de fa temps, van a visitar museus junts i passen l’estona parlant sobre l’art. Vaig entrevistar a Tony Oursler sobre el vídeo amb Bowie, i li vaig preguntar, entre d’altres coses, qui en sabia més d’art, si ell o en Bowie: “el tipus té un coneixement enciclopèdic sobre la història de l’art, i definitivament en sap més en àrees concretes que jo. Però per a nosaltres és sempre més sobre establir una àmplia conversa, i és increïblement especial. I com ja sabem, David Bowie és probablement el millor artista del món”.

Corre el rumor de que Bowie està treballant en un llibre d’artista basat en obres i objectes de la seva creació. Potser aquesta aportació solucioni la qüestió de si pot ser considerat artista contemporani, o “únicament” el millor músic artístic del món. Probablement.