close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

26 juliol 2011
De paradigma a paradigma: salvant el laberint, la calavera o la mort

Pilar Bonet

Amb totes les dificultats i perills que amaga un projecte curatorial sobre el difús panorama de l’art emergent a Catalunya, l’exposició que Manuel Segade presenta a La Panera de Lleida és un exercici cartogràfic singular obert a lectures i aportacions. Ni acta notarial ni edició promocional, la mostra és un apunt crític que permet seguir pensant en la qüestió del paradigma


El paradigma modern ja el vàrem passar per la trituradora del debat postmodern, un disseny “gute form” d’implacable eficàcia discursiva. El resultat ha estat una massa retòrica d’elements polítics i estètics que poden assaborir-se alternativament segons el moment o el context específic: és possible analitzar el paradigma de la modernitat occidental, imaginar la seva continuïtat crítica o el seu fracàs, antagonitzar-nos amb ell absolutament, mapejar-lo de forma arborescent, vaticinar la seva mutació o descriure la seva altermodernitat més política. De tota manera, la qüestió del paradigma és una clau de l’anàlisi utilitzat pel crític Manuel Segade per a titular un projecte expositiu de caràcter documental que es presenta al Centre d’Art la Panera de Lleida i que ens ofereix un mapa significatiu sobre l’escena de l’art actual en el territori català: “La Qüestió del Paradigma. Genealogies de l’Emergència en l’art Contemporani a Catalunya”.

L’exposició té dicció warburgiana, emmarcada en la imatge de l’Atles Mniemosyne com a recepta per fer historia de l’art creuant obres artístiques amb d’altres materials. Es presenta al públic com un escenari d’arxiu, de taules i gràfiques amb materials que estableixen relacions iconogràfiques i conceptuals des de la superposició i diacronia històrica. Com les caselles del joc de l’oca, hem d’aventurar-nos pel laberint del paradigma esquivant perills i alternant retrocessos sense abandonar l’impuls qüestionador i la possibilitat d’una meta interpretativa.

Manuel Segade concep el conjunt de materials (mapes, cites, textos, edicions, obres, etc.) com una història no lineal de narrativitat genealògica, atenent les analogies complexes que es manifesten en qualsevol intent d’anàlisi de les històries i assumint el potencial benjaminià dels passatges que guien el fil argumental des de les cites. El terme genealogia del titular fa palès el descrèdit de tot origen únic com avalador de la pretesa naturalesa orgànica de la historia, a la manera de Michel Foucault, acceptant el caràcter discontinu i accidental de l’experiència o de les estructures culturals. Com a genealogista, el curador aplica un mètode similar al que caracteritza la mateixa producció artística emergent: la investigació, la lectura crítica, el procés narratiu i la pràctica directa sobre la vulnerabilitat del règim convencional de la representació. Refusant també qualsevol temptativa d’objectivitat i jerarquies estètiques.

El projecte, lluny de la centralitat cultural de Barcelona i les seves institucions, no funciona com una simple exposició que ocupa La Panera amb obres i paraules, sinó com una voluntat de crear un espai lectural i crític a la perifèria. Aquesta és la primera missió de l’exposició. És un nou mapa sobre el panorama de la creació emergent, no una lliçó o una resposta terminal sobre el tema, més aviat un procés obert. Tot plegat és el resultat d’una serie d’entrevistes a artistes i curadors, lectura de materials sobre art emergent a Catalunya, recopilació d’edicions d’artistes i centres d’art, així com de l’atenció crítica cap a uns autors i contextos que no funciona com una declaració de principis. A l’elecció de contextos, noms i obres que dibuixen el recorregut per les sales de La Panera s’aplica el mateix guió metodològic que en el catàleg, una recopilació de documents fotocopiats i enquadernats amb espiral en estètica de guerrilla.

La segona missió és dibuixar unes línies de treball que vertebren la formalització de la mostra sobre les pràctiques artístiques de l’actualitat, presentades en forma gràfica en el catàleg i a la sala, a partir de mapes creuats entre unitats geomètriques o llistats de tipografia variable. Per exemple, la dedicada a noms clau del sistema de l’art contemporani (MACBA) davant els noms el sistema de l’art emergent com són Can Felipa a Poblenou, Espai Zero1 a Olot, la Sala d’Art Jove a Barcelona o Can Xalant a Mataró entre d’altres. Visualitzant dades constatem el paper fonamental dels espais de petita escala, els centres de producció i l’esperit actiu de la perifèria.

Entre aquestes cartografies destaca el sistema de convocatòries que ha donat visibilitat i difusió a artistes emergents a Catalunya, indicadors fonamentals per a l’exposició: El Concurs d’Arts Visuals Premi Miquel Casablancas és paradigmàtic. Importants els projectes de producció que des de diferents organismes han potenciat durant els últims anys la creació emergent, sigui BCN Producció o Idensitat. Menys topogràfic és l’anàlisi sobre la convergència productiva entre creació i acció comissarial per part d’agents culturals, crítics i artistes amb la capacitat d’inventar formats expositius i alternatives curatorials en espais privats o precaris (Sala Hab de Martí Manen o Se Busca de LaPinta). Especialment rellevant aquest aspecte del panorama local, menys institucional i més creatiu. També la capacitat entre artistes i crítics de tirar endavant projectes editorials. El paper fotònic dels centres d’art en la formació de nous autors, així com el paper de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, és una altra de les claus que el comissari dibuixa com un patró geomètric.

La tercera missió es donar veu i nom a una genealogia sobre la naturalesa artística de la producció emergent, assenyalada des de varis termes clau sobre les actuals pràctiques neoconceptuals: la legitimació de l’obra en procés (la inserció de la temporalitat a l’obra i la seva visibilitat en l’espai expositiu), la pulsió de narrar (el caràcter processual entre fronteres literàries, videogràfiques o performàntiques), l’estètica del gag (l’acudit com a estructura lingüística bàsica) i el discurs sobre la producció (la reflexió sobre el teixit econòmic i polític del camp de l’art com una indústria cultural). En aquesta relació de contextos, llenguatges i autors -a la pista de Bordieu- caldria incloure un nou tag que permeti reunir treballs o actituds més compromesos amb la lectura crítica del gran paradigma utòpic de la modernitat, aglutinant projectes més polítics i socials que han sorgit relacionats amb la producció del programa d’Idensitat, per exemple. Si l’art contemporani funciona com un camp de pensament alternatiu i ocupa una posició intermitja entre diferents subjectivitats, l’estètica del gag no és més efectiva ni vernacular que d’altres produccions instal.lades en el camp social de forma més analítica i directa. El terme mapa actua com una metàfora i serveix per a reconèixer, debatre, negociar i transformar una realitat. Les produccions que tracen lectures sobre la memòria històrica, la lluita de classes o la voluntat d’establir una estructura en relació a idees de poder per a la comunitat documenten i subverteixen els ordres estètics i polítics, i han de tenir el seu lloc en aquesta genealogia. No es tracta de posar el dit en els buits o les omissions, entre d’altres coses pel fet que es un projecte sense voluntat de legitimació i amb un esperit de treball de camp que en tot cas elabora un material d’estudi imprescindible, tant per a descriure una geografia cultural com per a debatre-la.

De manera resumida aquest és l’esquema de treball de l’exposició, on les poques obres d’alguns artistes emergents es troben a la sala junt amb d’altres d’autors d’una generació més gran, dens de l’espectre dels “miralls generacionals” (vincle amb antecessors, complicitat o identificació generacional). Són gairebé cinquanta noms d’artistes els referents de l’estudi. La llista inclou tres estrats generacionals que el criteri del comissari dibuixa com un arbre genealògic d’un mateix llinatge: Ignasi Aballí, Dora García o Carlos Pazos ocupen un estrat alt, juntament amb Carles Congost o Martí Ansón en l’intermedi i Efrén Álvarez, Serafín Álvarez, Luz Broto, Mireia C. Saladrigues o Fito Conesa en les darreres aportacions, entre d’altres.
L’exposició ens motiva a abandonar la centralitat barcelonesa i rellegir el paradigma de la producció artística emergent des dels contextos i discursos actuals. Convida a analitzar, qüestionar i avaluar les relacions entre artistes i comissaris, entre institucions i producció, entre formació i mercat, entre llenguatges i formats, tot allò que es produeix en els territoris comuns de l’art contemporani. El projecte genera coneixement sobre la realitat de l’art actual, tot i que al final del recorregut expositiu, amb la temptació per arribar a la meta interpretativa, un dubte apareix: Els artistes i les obres a la sala responen als mapes cognitius de l’estudi sobre el panorama de l’art emergent, o les cartografies s’ajusten a ells?

Pilar Bonet Julve és investigadora i professora. Graduada en Història Medieval i doctora en Història del Art per la UB, on imparteix art i disseny contemporani, crítica d'art i comissariat. Li interessen els espais desbordats i polítics de l'art, no li motiven la crítica heràldica ni l'exposició florer. Especialista en la vida i obra de la mèdium i artista catalana Josefa Tolrà, segueix el rastre de dones visionàries com a experiència de nova humanitat. Recentment ha presentat exposicions sobre creativitat irregular: Josefa Tolrà i Julia Aguilar, Les Bernardes de Salt; ALMA. Mèdiums i Visionàries, Museu És Baluard de Palma; La mèdium i el poeta. Una conversa astral entre Josefa Tolrà i Joan Brossa, Fundació Brossa. Escriure i editar pacifica la seva ànima. Gestiona el grup de recerca Visionary Women Art [V¬W].
www.josefatolra.org
@visionarywomenart
@josefatolra
@pilarbonetjulve
@artscoming

Publicacions

26 juliol 2011

De paradigma a paradigma: salvant el laberint, la calavera o la mort

01 setembre 2013

Copiar no és pecat

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)