close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

26 juliol 2011
Sobre allò invisible

Maite Garbayo

Lentament, el MACBA està realitzant una revisió del treball d’artistes lligats al que s’ha anomenat el conceptual català. Arriba el torn d’Àngels Ribé. Una artista envoltada d’una certa aura mítica pel desconeixement sobre el seu treball. De nou, la revisió de les pràctiques artístiques dels setanta sembla necessària, per la seva actualitat i pel fet que permeten establir paral·lelismes entre artistes de diferents latituds.


Àngels Ribé va formar part d’una generació d’artistes bastant més heterogènia del que s’ha mostrat durant els últims anys. Treballs i actituds diferents entre sí que s’han englobat, a Espanya, sota l’etiqueta de “art conceptual”, quan és obvi que s’allunya bastant del seu homònim nord-americà, entès com a corrent, i que no va ser homogeni ni a l’interior del context. Es indubtable que existien algunes actituds que coincidien, com per exemple la desmitificació de l’objecte artístic, la tendència a la desmaterialització, i, sobretot, la utilització de nous mitjans (performance, video, instal·lació…) així com la presa de posicionament crític davant de l’art i el sistema de l’art tradicional. De tota manera, a l’hora d’analitzar les pràctiques individuals, es pot apreciar una varietat important de posicionaments artístics, de mitjans i processos de treball, que dificulten enormement la seva adscripció a una suposada manera de fer, més enllà de la qüestió temporal i l’aura de novetat que les acompanya.

L’exposició d’Àngels Ribé al MACBA és correcta, compleix amb la seva missió: visibilitzar la necessitat de mostar allò que no ha estat mostrat, exposar-ho al públic, a la crítica i al context. Situar l’obra de Ribé en una centralitat que possibiliti ser revisada, repensada, reinsertada.

El desconeixement del treball d’Àngels Ribé és el resultat de la confluència de diverses variables. Per una banda, la seva adscripció a una generació d’artistes obviada pels poders culturals de la Transició, més interessats en primar les pràctiques pictòriques, l’exportació de certs genis i l’entramat institucional i comercial de l’art contemporani. Per una altra, la seva marxa voluntària, primer a París i després als Estats Units durant els anys setanta, cosa que la va allunyar del context català del moment, però que al mateix temps la va fer partícep del que passava a Nova York. I finalment, la seva condició de “dona artista”, una categoria perillosa: paràmetre d’exclusió directe o d’inclusió relativa a través del que coneixem com a discriminació positiva. En la definició de “dona artista” trobem implícita la contraposició a “artista”. I si és artista és artista, dona-artista ja no és artista sinó no-artista. Així sembla haver-se conceptualitzat durant segles dins de la tradició artística hegemònica i patriarcal. Àngels Ribé ho sabia, per això en els seus inicis solia firmar com a A.Ribé.

L’exposició apel·la a contemplar la producció d’Àngels Ribé per sí mateixa, oberta a múltiples lectures, a diferents associacions, a ser repensada des de diferents llocs i posicionaments crítics. En definitiva, a abordar-se de la mateixa manera com s’han abordat propostes dels seus contemporanis barons. La qüestió és sempre problemàtica. Parlo de “abordar-se”, ja que per aprofundir en l’anàlisi no es poden obviar una sèrie de qüestions que insereixen l’artista com a productor dins d’un context més ampli i connotat. I quan Àngels Ribé va sortir de Catalunya i va començar a produir, a Espanya una dona no podia obrir un compte bancari o realitzar viatges llargs sense un permís patern o conjugal. Sobre aquest tema, Abigail Solomon-Godeau, en el catàleg de l’exposició, senyala amb bastant d’encert que qualsevol consideració de l’obra de dones artistes després del període 1968-1969 ha de començar amb el feminisme, abans d’entrar amb les característiques específiques de qualsevol obra d’art determinada. La seva puntualització és adequada, al menys en el context geogràfic i temporal en que s’insereixen els treballs de Ribé inclosos en l’exposició.

Treballs que en la seva majoria es presenten a la sala reconstruïts o documentats. A l’exposició tot està materialitzat, cosa que contrasta amb la tendència a la desmaterialització característica de l’època. Hi ha quelcom en l’obra de Ribé que tendeix a materialitzar allò immaterialitzable, un desig d’aprehendre per mitjà de la imatge allò que no es pot veure. Aquesta idea, que apareix suggerida en obres com “The Best Way of Expressing It” (1975), en la que una plomada que penja del sostre no es pot moure ja que no li arriba l’aire del ventilador que la confronta, es fa evident en treballs com “Association 3” (1973), on l’artista s’esforça per tal de figurar la gravetat i la contraposa a l’efecte del fum que desapareix en l’aire. La qüestió de la geometria, crucial en la seva producció, es converteix en l’estructura de la que tot parteix i cap a on tot es dirigeix. Ribé fuig de la representació i la transcendeix a través de la suggerència. Línies inexistents que apareixen amb claredat a qui contempla, punts de fuga intangibles que s’escapen del marc predeterminat i creen angles, triangles, paral·leles i perpendiculars que inunden la sala i transcendeixen la constricció d’allò matèric.

S’accentua la complexitat de l’espai, apareixen variables no contemplades de forma apriorística. I quan l’artista insereix el seu propi cos, connotat per múltiples categories, s’estableix una tensió, es busca i a vegades es força una integració que no es dóna mai de manera prèvia. Diferents peces mostren la problemàtica adscripció d’aquell cos en l’espai, exploren diverses formes d’habitar-lo. En “Six Possibilities of Occupying a Given Space” (1973) Ribé es centra en una constricció que ve donada prèviament. L’espai s’ocupa, no s’habita. I el cos apareix fragmentat. En una seqüència de sis fotografies, els dits d’una mà van canviant de lloc per mostrar diferents possibilitats d’apropiació de l’espai. La limitació és absoluta: la importància es situa en aquest marge estret de maniobra disponible una vegada assumida la subjecció.

El cos constret tornarà a aparèixer en obres com “Can’t Go Home” (1977), preludi de la tornada a Barcelona d’Àngels Ribé. Aquesta instal·lació, que s’allunya de la neteja formal característica d’obres anteriors, explora la subordinació d’un cos femení a l’altre i al context. La seva construcció, més narrativa, s’aproxima a la representació i trenca amb la dialèctica visible-invisible que dominava les obres “geomètriques”. L’exposició, a través de diferents treballs, es fa ressò d’aquesta deriva que desemboca, en la darrera sala, en un apropament a allò pictòric, qüestió que mereixeria una anàlisi particular, tenint en compte l’existència de casos similars dins de l’anomenat 

Maite Garbayo és escriptora i investigadora. La història de l’art, la teoria crítica feminista o el psico-anàlisi són algunes de les seves eines de treball. Compagina la investigació i l’escriptura amb períodes de docència. Actualment realitza la seva tesi doctoral i és editora de la revista {Pipa}.

Publicacions

26 juliol 2011

Sobre allò invisible

09 desembre 2012

Boja Mina

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)