De Ryan Gander a Basquiat, passant per Schnabel, les notes de premsa i altres formes de mediació

Feia molt temps que volia veure la pel·lícula Basquiat (1996) i per una o altra raó, mai havia tingut l’oportunitat de fer-ho. El passat cap de setmana, Loop i Ryan Gander em van donar l’excusa o l’ocasió perfecta per a fer-ho. En presentar el vídeo de Ryan Gander Basquiat or I can’t dance to it, one day -but not now, one day I will but that will be it, but you won’t know and that will be it (2008) la galeria holandesa Annet Gellink no jugava a sorprendre amb premières ni amb espectacularitat, sinó que apostava per mostrar, en el context sempre estrany d’una fira en un hotel, un treball tan directe com complex i, com és habitual en Gander, en què el procés creatiu d’assenyalar i descobrir històries, de provar i aprendre, integra l’espectador des del primer moment.

El vídeo de Gander consisteix en una escena de cinc minuts en què un home vestit amb pijama i suèter va en bicicleta per un parc mentre fuma un cigarret. Mentrestant una veu en off va explicant la pròpia peça. L’escena és en realitat un re-enactment d’un moment de la pel·lícula Basquiat (1996) de Julian Schnabel. “L’escena passa en l’últim terç del film, quan Basquiat pedaleja per un parc per anar a veure Andy Warhol”, ens diu la veu en off. “En l’escena prèvia un periodista entrevista a Basquiat, de manera educada però amb una hostilitat òbvia, sobre l’explotació a la qual ha estat sotmès i el seu suposat estatus d’outsider. En contrast, la seva amistat amb Warhol es converteix en la peça fonamental de pertinença. És possible llegir aquesta escena de la bicicleta com un viatge que va de la no pertinença a la pertinença, que són els dos pols que estructuren el film. “El vestit de Basquiat, amb un jaqueta de punt sobre el pijama suggereix que no li importa el que acaba de passar. Però, és clar, impulsat per l’ambició i alimentada per les drogues, sí que li importa, intensament”. Qui ens explica el vídeo des del propi vídeo és Niru Ratnam, galerista de Gander i protagonista de l’escena recreada, autor també de la nota de premsa sobre la peça, que és el text que llegeix a off i que acompanya tota la projecció.

En aquest joc de relacions i de representació de papers intercanviats, Gander posa al seu galerista en la posició de l’artista en un moment clau de consciència del conflicte entre el que és, el que fa i el que vol, i el poder i les pressions dels agents mediadors. I mediadors no són només poderosos galeristes que, en una escena de la pel·lícula de Schnabel, enmig del sopar d’una reeixida inauguració li recorden a Basquiat que qualsevol venda que es faci, sigui on sigui, s’ha de fer a través de la galeria, sinó que mediació és també escriure notes de premsa. I, és en aquest tipus de mediació en què se centra Gander, perquè aquests textos aparentment informatius que donen les claus de lectura de les obres exposades, poden també ser terriblement vacus, totalment dirigistes o plens de prejudicis.

És curiós també que tant el visionat del vídeo de Gander, del film de Schnabel i de propina del documental Jean-Michel Basquiat. The Radiant Child (2010), dirigit per Tamra Davis a partir de material filmat durant els anys d’amistat amb l’artista, portin a primer pla, no tant la figura romàntica d’un artista de vida tan intensa com breu, sinó tot l’entramat d’agents i mediadors de l’art. I, especialment el documental de Davis, un retrat del downtown de Nova York de finals dels 70 i principis dels 80, de gran ebullició creativa en què tots eren artistes, actors, cineastes i escriptors al mateix temps i, simplement, feien coses.