Dependències i independències del cinema marroquí

Quan em van demanar que escrivís sobre el cinema independent al Marroc, em vaig preguntar quines pel·lícules es podrien posar en aquesta categoria. Molt ràpidament em vaig adonar que la noció de “cinema independent” en si mateixa havia de ser repensada i redefinida en el context particular del Marroc.

Prenguem dos exemples de pel·lícules realitzades el mateix any (2017): Lahnech (La serp) de Driss Mrini i Razzia de Nabil Ayouch.  Les dues pel·lícules són molt diferents, la primera és una comèdia popular que s’assumeix com una pel·lícula d’entreteniment amb un objectiu comercial. La segona es presenta com una pel·lícula amb ambició artística i política, formulant una crítica al poder i a cert conservadorisme religiós de la societat marroquina. Un pensaria que aquesta última pel·lícula tindria més dificultats per trobar finançament i que tindrà només una visibilitat modesta en comparació amb la primera.  Però és tot el contrari.  Mentre que Razzia té un pressupost de més de 12 milions de Dirhams (1,2 milions d’euros), Lahnech es contenta amb uns petits 3,5 milions de dòlars i mentre que Razzia es distribuirà al Marroc, Bèlgica, Brasil, Lituània, Espanya i França, Lahnech només es distribuirà localment. I aquests dos exemples estan lluny de ser excepcions.  Un nombre significatiu de pel·lícules que es classifiquen més sovint en la categoria de “cinema independent” o en la de “cinema d’autor” es beneficiaran dels majors pressupostos i les millors distribucions.

El “cinema independent” com es coneix en la història del cinema és aquell moviment pel qual els cineastes i productors estatunidencs s’han alliberat del monopoli de les grans empreses de Hollywood i han proposat un cinema alternatiu en la seva economia i pràctica. Les pel·lícules resultants van ser sovint pel·lícules de baix pressupost que ja no complien amb els requisits comercials de les majors, cosa que els va permetre experimentar amb noves formes de produir, filmar i contar històries. El concepte ha evolucionat considerablement des d’aleshores i ha trobat diferents interpretacions en altres països depenent dels seus contextos particulars. Però el principi bàsic continua sent el mateix: un cinema que es posiciona davant les institucions poderoses i dominants i contra els temes, narratives i formes estètiques que imposen.

Per entendre el que pot ser un cinema independent al Marroc, primer caldria saber contra quines institucions i quins hàbits fer proclamarà la seva independència.  Qüestió espinosa ja que no existeix una veritable indústria cinematogràfica al Marroc, equivalent a la indústria de Hollywood, de la qual hauríem d’alliberar-nos.

Independent…  però ¿de què?

En primer lloc, hi ha el Centre de Cinema Marroquí (CCM), aquesta institució estatal que regeix tot el relacionat amb el cinema al país, des dels permisos de rodatge (sense els quals és il·legal filmar) fins al finançament de festivals de cinema, passant per ajudes a la producció cinematogràfica o la concessió de targetes professionals… Una vella administració heretada del període colonial, que té els seus costats bons i dolents, però que és sobretot una prova del domini de l’Estat sobretot el que es relaciona directament o indirectament amb el cinema.

En segon lloc, hi ha finançament estranger del qual depèn una part significativa de la producció marroquina. Perquè abans de parlar de cinema independent i cinema comercial, primer hem de diferenciar entre altres dues categories que millor expliquen aquest context econòmic:

1. pel·lícules el finançament de les quals sigui exclusivament marroquina (MCP, canals de televisió i fons privats rars)
2. pel·lícules coproduïdes amb fons internacionals, principalment a Occident i especialment a França.

De fet, els límits del mercat marroquí (un parc de menys de 50 sales i una distribució no desenvolupada en DVD i VOD) empenyen els productors a recórrer a altres públics, principalment a França, on hi ha una cinefília que s’interessa pel que s’anomena “cinema mundial”, així com per una gran diàspora marroquina. Sabent com el sector de la distribució està intrínsecament lligat al de la producció, els cineastes i productors comencen a pensar en el finançament estranger tan aviat com escriuen les seves pel·lícules. Una dependència econòmica que indueix a una dominació simbòlica, ja que, cadascuna de les comissions que concedeixen aquesta ajuda té el seu propi criteri i la seva pròpia idea sobre el cinema en general, però també i especialment sobre el gènere de cinema procedent del Marroc que els agradaria donar suport. Així, les pel·lícules que millor seduiran a aquests fons d’ajuda i que tindran el talent per adaptar-se millor a les seves expectatives seran aquelles que comptin amb els majors pressupostos, la distribució més interessant i ,per tant, la rendibilitat financera més gran; però aquests també són els que tindran més premis en festivals internacionals, ells mateixos, principalment amb seu a Europa i Amèrica del Nord.

Mandat a la independència

No obstant això, aquestes pel·lícules amb una lògica comercial extremadament ben elaborada mai es presentaran com a pel·lícules comercials. Per contra, es comercialitzaran com a pel·lícules d’autor, poc convencionals, amb una ambició artística i política molt marcada. Tot es redueix a un fet simple: les institucions franceses i internacionals que financen aquestes pel·lícules són institucions que proclamen el seu suport a l’art, la diversitat i la llibertat d’expressió.  Una pel·lícula marroquina que volgués tenir aquesta ajuda no pot presentar-se com una pel·lícula comercial, està obligada a ser “lliure”, a ser “diferent”, a defensar la llibertat d’expressió davant tot poder polític i econòmic. Ha de ser “independent”, o almenys tenir l’aparença d’independència!

Perquè la independència, la rebel·lia, la llibertat s’han convertit en marques, en una garantia de qualitat, en una eina de màrqueting.  Cineastes com Nabil Ayouch, Leila Marrakchi, Meryem Ben’mbarek, Narjiss Nejjar… han entès molt bé la recepta de l’èxit: un miserabilisme exòtic inspirat en la pitjor tradició colonial en una forma complaent i tranquil·litzadora, tot presentat amb una postura de rebel·lió i fals escàndol! Per què sí, aquest “mandat a la independència” és de fet el resultat d’una dominació neocolonial: quin dret si no fos de les institucions franceses, i més àmpliament occidentals, es permetria dir el que hauria de ser o no hauria de ser una llibertat cinematogràfica marroquina, sinó per aquesta antiga idea heretada del pensament colonial que la missió de l’Occident és aprendre els seus valors de democràcia i els drets de l’home als altres pobles del món (per no parlar de les races no blanques) que són incapaces de formular-los o fins i tot d’aplicar-los per si mateixos?

Independència(es)

Altres cineastes busquen la veritable independència artística i realment s’enfronten a aquests dos poders principals que s’imposen sobre ells. Són les seves posicions davant d’aquests poders, les seves eleccions tant econòmiques com estètiques, les que permeten comprendre l’abast polític i veritablement subversiu dels seus cinemes.  Alguns opten per rebutjar totalment o parcialment tot aquest sistema de producció que domina al Marroc produint les seves pel·lícules amb pressupostos reduïts gràcies al finançament personal o alternatiu. És el cas, per exemple, d’Amussu (Nadir Bouhmouch, 2019), un documental que se centra en la lluita dels habitants d’Imider contra una poderosa mina de plata que destrueix l’equilibri ecològic de les seves terres. La producció mateixa d’aquesta pel·lícula va ser un fort biaix polític per la seva negativa a qualsevol finançament oficial. Bouhmouch col·labora amb els habitants d’Imider per produir, però també escriure, filmar i editar la pel·lícula.  Amussu es beneficiarà d’un major finançament oficial i visibilitat en diversos festivals internacionals, la qual cosa demostra que els cineastes sempre han de negociar amb la(s) potència(s). El rebuig de les estructures habituals va permetre a la pel·lícula alliberar-se de les seves limitacions financeres i polítiques, però la recerca de visibilitat per fer sentir la causa defensada per la pel·lícula l’obliga a passar per circuits més oficials.

El documental també fa possible trobar més sovint una certa llibertat, difícil d’aconseguir en la forma més cara de ficció. Cineastes com Ali Essafi (Ouarzazate Movie, 2001), Dalila Ennadre (J’ai tant aimé, 2008), o Hakim Belabbès (Le poids de l’ombre, 2016) han sabut tractar temes difícils amb una estètica singular i lliure gràcies al documental.  Una altra manera, el videoart, a la frontera del cinema, també permet alliberar-se de certes limitacions financeres, tècniques i narratives gràcies a les seves possibilitats experimentals. El treball de l’artista i videògrafa Ghita Skalli n’és un molt bon exemple. Amb els seus vídeos (The Hole’s Journey el  2010 i The invaders el 2021) es permet jugar amb diversos codis de poder (el sagrat de la foto del rei Hassan II, el poder i la burocràcia de les institucions museístiques, la masculinitat i la normativitat de gènere…), però la seva obra continua sent desconeguda per al gran públic,  una altra peculiaritat d’aquesta forma artística que està dirigida a un públic petit i especialitzat.

Per contra, altres cineastes decideixen enfrontar-se a aquest sistema, amb les seves dominacions i limitacions, i empènyer-lo cap als seus límits i contradiccions. És el cas de Faouzi Bensaïdi, les pel·lícules de ficció del qual es produeixen de la manera més clàssica possible, però la finalitat i estètica del qual frustren les expectatives que es poden tenir d’un cinema “del sud”.  A WWW: What a Wonderful World (2006) es permetrà reapropiar-se d’universos cinematogràfics tan diferents i diversos com el cinema de gènere com Polar o Western, el cinema de Federico Fellini o Jacques Tati, via Bollywood o James Bond… afirmant així la seva condició de cineasta sent part del món i influenciat per les imatges d’aquest món, amb la mateixa llibertat que d’un cineasta occidental, sense haver de correspondre a cap categoria tancada i reductora, i especialment no a la del cineasta marroquí pseudo independent.

Fotograma de WWW: What a Wonderful World (2006)