Des de Cuba, el Museu d’Art Maníac (MAM) -no confondre amb MoMA-

Clarament compromès, folklòric, colorista, crioll… són etiquetes que se solen esperar de l’art cubà, i són etiquetes que sol utilitzar el mateix perquè les expectatives satisfetes solen ser comprades. Hi ha artistes i altres agents del camp cultural de Cuba que volen acabar amb aquestes etiquetes, i el Museu d’Art Maníac (MAM) n’és un exemple. El MAM, acrònim la fonètica del qual recorda al MoMA en forma de paròdia, vol fer precisament això: “violentar l’estructura que ha de tenir el museu”, segons la seva fundadora, Sandra Ceballos.

Es tracta d’un museu que vol ser proper a la gent, que dóna cabuda a artistes de totes les generacions, cubans i no cubans, reconeguts i outsiders, vius i morts. Aquestes mateixes premisses coincideixen amb les d’Espacio Aglutinador, el primer espai d’art contemporani independent de Cuba des del 59, segons el propi espai, també dirigit per S. Ceballos. Ara, la creació del MAM proposa treure a la llum la col·lecció que ha anat gestant Espacio Aglutinador, així com propostes específiques per al MAM o d’altres ja existents, a través d’exposicions itinerants a cases d’ artistes i a llocs perifèrics a aquest tipus de propostes, com és el camp cubà.

La tercera exposició del MAM, i la primera fora de l’Espai Aglutinador, “Mentes, Fase 1”, es va inaugurar el 14 de setembre a “Línia 106”, la casa dels artistes Alfredo Ramos i Katarzyna Badach, on ja s’havien organitzat altres dues exposicions des del 2008. A l’exposició participen Fernando Ruíz, Vladimir Llaguno, Ermy Taño Carrillo, i els artistes amfitrions.

L’obra d’aquests cinc artistes en què es pot veure fotografia, pintura, pintura i text, vídeo, escultura i collage, coincideix en un punt: tots defugen d’una definició de l’individu reduccionista a un mega-discurs polític que va més enllà d’ells. Més aviat, parteixen d’un individu condicionat pel seu estat mental, un estat mental que pot tenir més punts en comú entre persones que viuen en diferents punts del planeta que entre els que viuen en una mateixa illa. Com diu el manifest del MAM, “[…] considerem art maníac a tota obra que hagi estat realitzada per qualsevol artista, sigui graduat d’escola d’art o no, que es trobi sota pressió psicològica (els que presentin des de psicopatologies lleugeres fins disfuncions mentals severes; també artistes amb dràstiques addiccions a diferents narcòtics i substàncies tòxiques que hagin lacerat i modificat la seva autoestima, conducta, i per tant, distorsionat la seva percepció del JO i del medi en què viuen) i que ho expressin sense pudor.”

A “Mentes, Fase 1” aquesta pressió psicològica de vegades és més apreciable en l’objecte de l’artista que en el propi artista. K. Badach presenta el vídeo d’ aquarel·les “Els horts de Stuttgarterstr.”, de 2003-2007. Descriu els horts de Stuttgarterstrasse a Karlsruhe, Alemanya. Aquests constitueixen un espai on, sobretot, alemanys d’origen estranger conreen i viuen sota les seves pròpies regles, i on es poden auto-representar de manera lliure a través d’un compendi d’elements distintius. La continuïtat d’aquest espai porta temps amenaçada per l’Administració de Karlsruhe.

El MAM pretén legitimar l’Altre. Poder legitimar implica ostentar un poder determinat. No és això caure en el parany del Poder? De crear una altra estructura base on el que no és altre està condemnat a haver de resistir? No, el MAM facilita un espai a l’alteritat plenament conscient que avui per avui aquesta alteritat ho seguirà sent, de manera que les posicions encara no s’han invertit. No és caure en el parany del Poder, és una lluita.