Urubús al cor d’Europa

L’urubú és el llegendari voltor brasiler i americà, menjador de carronya, celebrat tantes vegades pel tropicalisme com epítom de les possibilitats culturals de l’antropofàgia. Una relació sexualitzada i culinària amb la tradició el va convertir en tapa d’una exitosa discografia que al seu torn esdevindria marca-país i permetre al Brasil intervenir en els mercats globals de matèries primeres i significats.

Segons Daniela Castro, els Urubús són l’espècie dominant, el predador màxim. És 2030; l’evolució genètica i la crisi ecològica global els han convertit en una súper classe de menjadors de fetges dels que s’escapa una bohèmia humana adormida, amb els fetges prou consumits per l’alcohol. En el text escrit per l’exhibició “Capacete” a Portikus, el desenvolupament econòmic brasiler es converteix en un problema global: un text antropofàgic en si mateix.

Com a part de l’any Brasil instigat des de la Fira del Llibre de Frankfurt, Portikus li va obrir les portes al complex d’entreteniments artístics animat des de Rio i São Paulo per Helmut Batista, que ja porta quinze anys amb la tasca de generar interconnexió mundial i establir relacions d’abús mutu amb la institucionalitat brasilera. Juntament amb l’exhibició, de la qual el text de Castro en forma part, Capacete pren les regnes de la notable institució emplaçada a l’illa del Main. Portikus es converteix així en la seu temporal del club carioca; la cuina s’obre i els espais d’exhibició es carreguen de fumarades tropicals i història nacional brasilera: no falten el ‘Cristo Rey” ni una bona selecció documental sobre Rogélio Duarte i el moviment Tropicália.

En creuar la porta d’entrada sobre el vell pont, l’exhibició rep al públic amb l’aroma de la ruda instal·lada en muntants giratoris d’Alexandre Voglers, i amb discernibles ecos d’altres obres que van passar per allà: impossible no pensar, com a mínim, en els cactus de Simon Starling, ni deixar de compadir-se, en sortir, de les pobres gavinetes blanques que planegen sobre el riu. Seran alguna vegada, elles també, víctimes o predadors de les embullades ecologies culturals de l’estat?