“Des de l’àmbit de les arts, quedar fascinat pel concepte de participació em sembla perillós”

Roger Bernat i el seu equip han estrenat “Pendiente de voto” al Centro Nacional de Teatro de Madrid. Durant el temps que dura la funció el teatre es converteix en un parlament on els espectadors passen a ser els actors polítics d’un fals debat parlamentari vigent. Les votacions dirigeixen el procés. Roger Bernat és un dels exemples més significatius de com el teatre pot ser una plataforma per a la investigació i l’experimentació, sense oblidar la crítica i l’emoció.


SAOIA OLMO: Ahir eres tu qui preguntava i avui sóc jo, sents que tens el poder?

ROGER BERNAT: En tot projecte artístic un accepta prendre la paraula i prendre la paraula ja és prendre una part del poder. Si a més quan jo prenc la paraula el que faig és fer-te preguntes, només pel fet de contestar-me ja acceptes que jo sóc qui domina la situació.

SO: Com ha estat el procés artístic a “Pendiente de voto”? Com és habitualment el teu procés artístic, parteixes d’un interès, d’una intuïció, d’un objectiu o d’una hipòtesi? Consideres el teu treball artístic com una investigació?

RB: Des de fa uns anys estic en aquest treball on ens prenem el teatre des d’una perspectiva terriblement arcaica. Teatre entès com aquell lloc on es reuneix una sèrie de gent per preguntar-se què significa viure en comunitat i si el concepte de comunitat és real o és una fantasia que necessitem construir per més o menys sobreviure. En aquesta línia de treball, el que estic fent des de fa temps és aquest tipus de projectes on desapareix l’actor com a centre de la mirada i l’espectador pren una mica el paper que normalment havia pres l’actor. Del que es tracta bàsicament és de generar una mena de situació, un espectacle on el grup de persones que vénen a veure-ho formalitzen alguna cosa. És a dir, l’espectacle no pren forma fins que no arriba l’espectador. En la teoria de receptor clàssica, és el lector el que dóna forma al llibre llegint-lo, però aquí realment aquest llibre gairebé ha desaparegut i cada funció pren una forma diferent en funció dels espectadors que han vingut i de les vies que ells decideixen prendre. A “Pendiente de voto” això és especialment així ja que vosaltres esteu davant d’un hipertext i preneu una de les vies possibles. Deuen haver-hi unes 1.000 pantalles possibles i vosaltres al final de l’espectacle acabeu veient-ne unes cent, cent cinquanta.

SO: Diries llavors que el que estàs fent és crear una situació que deixes que es desenvolupi? Et sents còmode amb el concepte “Teatre”? O potser et sents més còmode amb altres termes com “Performance” o “Live Arts”? On et situes?

RB: Jo sóc un fervent defensor de la paraula teatre i em sembla que “Performance”, “Live Art”, són paraules que hem necessitat importar perquè el teatre ha estat monopolitzat per un tipus de creació, per un tipus d’interpretació del que això significa i no tant per una necessitat. Jo crec que hem de reapropiar la paraula teatre, reapropiar la tradició de la que ve el teatre, reapropiar el sentit de teatre públic, ja que en els països on vivim, el teatre públic segueix tenint un lloc, segueix tenint una importància i jo sóc defensor d’aquest lloc.

SO: Però potser tu el que estàs oferint és més una experiència que una representació per a ser vista … Genera això un tipus de coneixement i fruïció a les persones? ¿Experiència vs contemplació?

RB: Bé en general ser partícep de les coses fa que la teva relació amb elles sigui més propera, però això jo no ho titllaria d’experiència perquè em sembla que hi ha un element així com gairebé màgic que jo no ficaria dins d´una cosa tan simple com és el teatre. D’altra banda, l’experiència teatral sempre ha tingut quelcom de participatiu, que anava més enllà de l’experiència de l’observador. No sé, el teatre del Siglo de Oro, els corrals de comèdies, allà no només s’anava a veure, s’anava a beure, s’anava a fer l’amor, ja que hi havia prostitutes associades als diferents teatres. S´anava a fer un munt de coses. No hi anaves una hora i mitja, anaves allà tota la tarda i et quedaves fins a la nit i allò era com qui se’n va de festa. I per això estaven prohibits els teatres intramurs, era realment un lloc de perdició, però en el bon sentit del que l’art hauria de ser, aquesta contraimatge de la vida social. Intentar portar aquestes idees a l’actualitat em porta d’una manera natural a això que tu anomenes teatre d’experiència, però que jo no en diria així, sinó que simplement pel fet de tenir un cert grau dionisíac, sí que tens aquesta sensació de ser més partícep, d’estar més en perill. Però tota experiència artística hauria de posar-te com a espectador en aquesta situació d’abisme.

SO: Respecte a “El espectador emancipado” de Jacques Rancière, que planteja que no es tracta de fer passar a l’espectador una situació activa sinó que la pròpia contemplació pugui ser un acte actiu depenent de com es faci, estaries d’acord amb aquesta consideració ?

RB: Sí, sobretot perquè tota la idea de la participació ha estat segrestada pels poders públics. Jo crec que com més participació es demana des dels estaments de poder, d’alguna manera més s’està amagant la poca performativitat del ciutadà respecte de les polítiques a les quals se sent sotmès. Des de l’àmbit de les arts, quedar-se fascinat pel concepte de participació em sembla perillós. Jo no confrontaria participació vs observació. En els meus espectacles una persona pot ser totalment passiva. A l’espectacle que vas veure ahir una persona pot entrar i no tocar el comandament de votació, no canviarà res per a ell. Pot seguir el transcurs de l’espectacle fins al final. Jo deixaria de banda aquesta discussió.

SO: D´acord. Com de dirigit o obert és l’efecte que vols crear en el públic? Fas un disseny predefinit on l’espectador encaixa o un plantejament d’una situació que es desenvolupa per si mateixa de la que el final és imprevisible?

RB: És totalment dirigit. Jo pretenc arribar a que l’espectador entengui una sèrie de coses i vaig a fer tot el possible perquè això sigui així. Sí que l’espectador té molts camins per on transitar, sí que l’espectador té moments durant l’espectacle on pot fins i tot parlar i discutir amb altres espectadors de certs temes, però l’espectacle et portarà al final a un seguit d’escenes on s’expliquen una sèrie de coses. A més, en funció d´allò que ha passat anteriorment, jo puc demostrar que l’espectador és molt més previsible del que moltes vegades pensem. Per exemple, a la primera part de l’espectacle es fan una sèrie de preguntes, de tipus polític, i a la tercera part es repeteixen algunes d’aquestes preguntes i el sentit del vot de l’espectador canvia. Què ha canviat de la primera a l’última part? Que a la primera part el vot és individual i a l’última part el vot ha de consensuar-se en un col·lectiu, en un partit polític. Quan ha de consensuar-se el vot, la decisió és molt més “progressista” que a la primera part quan l’espectador vota en íntima convicció. I és una de les coses que explica l’espectacle. Si això no és així, el moment en què jo explico “¿t’has fixat com ha canviat el teu vot?”, això no passaria per aquí, però és que des que hem començat l’espectacle, passem per aquí.

SO: La lectura que fem d’aquest resultat és que les persones seguim patrons més estàndards del que pensem o que les condicions o el disseny de l’espectacle fa que tothom vagi cap a una direcció.

RB: No, jo diria més. Jo diria que el que demostren d’alguna manera aquestes dues escenes confrontades de l’espectacle és que les condicions de decisió d’una comunitat canvien les decisions mateixes, el que demostra que una democràcia representativa tendeix a models més conservadors que una democràcia més de tipus assembleari.

SO: El teu procés de creació amb el teu equip de treball, s’assembla més a un sistema parlamentari, dictatorial, presidencial, anàrquic, assembleari …?

RB: És interessant. Jo diria que d’una manera o altra, els nostres processos de treball s’assimilen molt als espectacles. Som grups grans de persones fent l’espectacle, jo d’alguna manera assumeixo la presidència de la cambra, ordeno els torns de paraula, etc. i al final acabem consensuant una formalització determinada. Si vols, d’alguna manera jo llenço la primera pedra, però funcionem d’una manera molt anarquitzant.

SO: Recentment llegia al filòsof Reinaldo Laddaga, qui deia que “allò que els artistes de tot tipus inventaran són formes d’associar la construcció d’imatges i discursos amb la promoció de formes inèdites de conversa”. El que tu tractes de crear a les teves obres són noves formes de conversa amb el públic o no és un element prioritari?

RB: No sé si jo el que pretenc és elaborar formes de conversa amb el públic sinó formes de conversa entre el públic. És a dir que els espectadors entrin en relació els uns amb els altres des de diferents perspectives, des de diferents llocs. A l’espectacle això passa diverses vegades, per exemple la relació que tu prenies com a única persona amb el poder al final de l’espectacle, amb la resta dels espectadors era una relació molt curiosa i em sembla que això és part de la riquesa del espectacle.

SO: Em va cridar l’atenció una pantalla a l’espectacle que deia “¿y si dejamos de votar?”. Primer l’estava interpretant com un suggeriment de l’obra a abandonar el joc, ja que facis el que facis no importa què votis, ja que pesa molt més el sistema en sí que el teu vot individual. Després pensava que potser el sistema no et donaria més l’opció a votar. És a dir, una proposta de trencar el joc fictici davant d’una constatació de poder absolutista. Creus que l’art pot proposar models alternatius? És la seva funció?

RB: Sí, crec que l’art proposa contínuament models alternatius, perquè precisament treballa amb les formes i en aquesta construcció de formes apareixen noves possibilitats i formes més complexes, que fan que una altra manera d’imaginar la vida de l’ésser humà sigui possible. Que després això es traslladi a la societat civil és el que em sembla més dubtós, però només pel fet d’imaginar, em sembla que ja s’obre la porta d´allò possible.

SO: Et pretens allunyar de la idea d’espectacle a les teves obres o no necessàriament? Com et posiciones davant la idea d’espectacle?

RB: Són un espectacle. Són espectacles, sí, en tant que han d’estar prenyats d’aquest element dionisíac i una mica fascinador de l’espectacle, no?

SO: Hi ha una reflexió al mateix temps que una estetització del joc democràtic a “Pendiente de voto”? L’art amb intenció política o l’art sobre la política està de moda en el context artístic, és senyal d’intel·lecte, esperit crític i/o compromís social?

RB: Jo crec que només cal mirar al nostre voltant per adonar-nos que és un clam, que estan rebaixant el sou de la gent, que estan tirant la gent al carrer.
Seria terrible que no fos així, perquè la indignació que es viu al carrer és molt palpable. M’imagino que sí que és possible treballar en una línia artística molt més abstreta, però entenc que hi hagi molta gent que com a vehicle de comunicació utilitzi l’art per denunciar, per intentar comprendre, per ajudar.