Deu manaments

i) Estimaràs els teus per damunt de totes les coses. Ara és Pedro Páramo, Massimo Recalcati i uns assaigs sobre el desig, les observacions de Gonzalo Maier a Leer y dormir, la primera novel·la de Clarice Lispector subratllada de dalt a baix, la tesi doctoral d’Anne Carson i la història del suïcidi a Occident que va escriure Ramón Andrés. Estesos a la taula com una ouija profana. Ara mou-los, com si els presentessis: Ramón Andrés somriu amb l’agudesa de Maier al costat, Lispector s’espanta amb les teories psicoanalítiques del desig de Recalcati, Juan Preciado li parla a sa mare amb els versos amorosos de Carson. T’acompanyen. Els estimes.

ii) No escriuràs cap línia en va. Un vers només és vers quan sap bé per què s’escriu i a qui és que vol parlar. No tindràs por del vici: sempre hi ha temps per esborrar. De vegades, el sentit un el descobreix molt més tard, quan la paraula fa dies que s’ha escrit i retorna enmig d’un malson que et desvetlla en la nit. Aleshores la recordaràs, hi tornaràs, li donaràs les gràcies. Les línies que l’envolten, les esborraràs. Començaràs de nou des d’aquest lloc que s’ha menjat la resta.

iii) Santificaràs els textos. Deixaràs que descansin, com descanses tu també. Els oblidaràs i creixeran en la fosca. Un text s’escriu també per oblit. Pensaràs en ell mentre caminis, quan tornis de treballar, just abans de dormir. Li parlaràs com es parla als que fa temps que t’han deixat. Provaràs de recordar com era, quin rostre tenia, quins camins prenia aquella frase i com acabava el darrer paràgraf. Encara que no ho sàpigues dir, no el molestaràs. Recorda-ho: un text s’escriu també per oblit. Quan passi un temps, prou temps com per a haver-lo enyorat, haver-lo inventat de nou al pensament, hi tornaràs. Et donarà la benvinguda com ningú mai te l’ha donada.

iv) Honoraràs els mestres. Acceptaràs l’herència. Creuràs, inútilment, estar a la seva altura. Només escriuràs si penses que pots parlar a aquells que admires, si no, estaràs fent intervencions insignificants. Creu-te un d’ells mentre escrius, ja arribarà el moment de llegir-te i descobrir que els mestres els fa la Història i que, la resta, són intervencions insignificants. Però t’has de creure enorme, immens, has de pensar que rere cada mot hi ha mitologia i que els teus textos il·luminen el món d’una manera sorprenent. Ningú t’espera. Ells també ho pensaven i ara existeixes tu per honorar-los.

v) No callaràs. I callaràs quan toqui. Escriuràs quan et vingui de gust, perquè la resta de les coses ja les fas quan toca. Escriuràs i escriuràs i escriuràs. No callaràs. Però només ho faràs quan vulguis. Després esborraràs i guardaràs documents en carpetes aïllades, en canviaràs el títol perquè et sigui impossible de trobar-los, es perdran en el silenci trist d’un escriptori massa ple. Escriuràs i esborraràs; escriuràs i esborraràs i esborraràs; escriuràs i esborraràs i esborraràs i esborraràs… i així fins que esborrar sigui la forma més intel·ligent d’escriure i escriure la forma més elegant de callar.

vi) Faràs accions impures. Escriure és mentir, enganyar, desitjar, mandrejar, envejar, irar-se, dormir, engolir, criticar, odiar, vanagloriar-se, excedir-se, subornar, manipular, discriminar, transgredir, matar, privar, pervertir, afalagar i disgustar-se. Tot això ho faràs assegut, amb la boca tancada, i sense moure la vista d’una pantalla on seràs més impur que mai. Després apagaràs l’ordinador, baixaràs a fer-te el dinar, menjaràs tranquil·lament, recolliràs els plats amb calma i dormiràs una migdiada de vint minuts per tornar a escriure altra vegada. Tindràs una vida tranquil·la. Sabràs quan cal deixar-se anar.

vii) Robaràs. Obriràs un dels teus llibres estimats, cercaràs un subratllat antic, el símbol del cor que dibuixes al marge dels millors paràgrafs. Robaràs la frase sense por. La copiaràs al teu manuscrit. La faràs créixer per davant i per darrere. Potser l’esborres, en acabat, potser no. Que no et faci por deixar-la escrita. El lector més intel·ligent reconeixerà la referència, se sentirà afalagat en descobrir-la, dirà que el teu llibre té intertextos, herències i picades d’ullet; el lector més estúpid dirà que has plagiat. Però tu saps que no es tracta de res d’això, que el teu acte era, només, l’acte més simple i més tendre d’amor: robar.

viii) Diràs falsos testimonis i mentides. Inventaràs personatges que no et recorden a ningú, els descriuràs amb els detalls de les persones que més estimes. Un tindrà el nas de ta mare, l’altre, la mirada pietosa del teu pare. Hi haurà un jove que respondrà les frases com ho fa la teva amiga i la crueltat d’aquell personatge secundari serà la mateixa amb què et va abandonar el teu amor primer. Quan escriguis de persones que coneixes, ho faràs a l’inrevés: distorsionaràs la veritat, els afegiràs complexitat —acceptem-ho: som avorrits, no interessem a ningú—, matisaràs el caràcter, accentuaràs les ombres, faràs que semblin titànics, enormes, memorables. Potser així, aleshores, haurà valgut la pena haver viscut.

ix) Consentiràs pensaments i desitjos impurs. Res no serà mai un error. Equivocar-se serà un verb que només sabràs conjugar en condicional: m’equivocaria, però no. No et penediràs dels llocs on l’escriptura et mena, no deixaràs d’escriure pels monstres immensos que t’arriba a fer créixer al pensament. Recordaràs que l’escriptura també t’ha dut, quan menys ho esperaves, als llocs més bonics, més brillants, que has conegut mai. Donaràs la benvinguda a cada cosa que arribi i la veuràs passar com un veí que truca i ve només a saludar. Entrarà, passarà i se n’anirà. Només de tant en tant, arribarà un que voldràs que es quedi a sopar amb tu, amb qui desitjaries passar la nit sencera, de qui podries enamorar-te fàcilment. No oblidis de convidar-lo. Tanca la porta rere seu, que no se’n pugui anar. Aferra’t a aquell pensament com el suïcida s’aferra a la vida: amb lleugeresa, però amb honor.

x) Desitjaràs els béns del teu proïsme, però no massa. L’enveja mata. La fixació amb un mateix, també. Aquí cal ser conservadors i cercar l’equilibri tant com l’orgull ho permeti. Admira el teu proïsme, rebutja’l una mica. Odia’l si fa falta. Però recorda que l’admiració és un lloc on descansar. Admiraràs sense por aquells que admires. Els ho diràs. Els diràs que els has subratllat i els has robat frases. Els diràs que has provat de copiar-los sense èxit. Els preguntaràs com han escrit els seus llibres, a qui és que van llegir. Llegiràs el que et responguin i abandonaràs la majoria a la meitat, perquè entendràs que cada autor té una constel·lació pròpia de textos estimats i que no tots els llibres són per a tothom. Aniràs a cercar la teva ouija profana, l’estendràs a la taula i els mouràs, com si els presentessis. T’acompanyaran. Els estimaràs. Potser, entre ells, hi haurà Juan Rulfo, Massimo Recalcati, Clarice Lispector o Anne Carson. Potser seran uns altres, qui sap. Els miraràs, davant teu. Els estimaràs. T’estimaran a tu. I, ara, per fi, ja podràs escriure. Escriuràs.