EinStein : Un exercici de composició espacial

Aquest text sorgeix del joc que em proposa Aimar Pérez Galí fa unes setmanes: considerar la composició espacial introduint una constricció en les regles pròpies del seu llenguatge. La proposta, que va arribar acompanyada de la provocació nothing personal de la coreògrafa minimalista Lucinda Childs, ja incloïa un primer exercici d’abstracció, suggerint una lectura espacial a través de la sintaxi de les seves relacions geomètriques. Però l’espai … és quite personal. Desvincular l’espai Euclidià (x, y, z) del temps o la matèria i les seves interrelacions, és en si mateix un exercici de restricció i de ficció especulativa.

És complicat posar una limitació a l’espai. Les interdependències que convergeixen en ell són múltiples i tan diverses com la mateixa física que el constitueix. Com proposa Karen Barad, física i teòrica feminista, sumant al fet que l’espai està íntimament vinculat al temps com desxifraria el físic Albert Einstein a principis del s. XX amb la Teoria de la Relativitat, el que anomenem Espai és, en realitat, spacetimemattering^[1]Barad, Karen. (2007). Meeting the Universe Halfway: Quantum Physics and the Entanglement of Matter and Meaning. Durham, North Carolina: Duke University Press.(espaitempsmatèria). L’espai no està desvinculat del temps, tampoc de la matèria. Per això, en parlar d’Espai parlem també de Temps i Matèria. Quan parlem de Temps, en ell s’entrellacen Matèria i Espai. Quan parlem de Matèria, aquesta és Temps i Espai. L’espai és emergent, un sistema que no pot reduir-se a les seves parts sense desmembrar el tot.

En compondre espai, no sols intervenen els eixos Euclidians (x, y, z) o cossos geomètrics (punt, línia, pla, volum), sinó totes aquelles relacions, criatures, partícules, esdeveniments, materials, polítiques i matèria que el componen, siguin atmosfèriques, biològiques, geològiques, hídriques, quàntiques, químiques o geomètriques (i me’n deixo moltes més). De fet, en posar una limitació o una traça a l’espai és quan es fan visibles totes les polítiques, friccions, interdependències i ideologies que conviuen i convergeixen en ell. Sovint es desvincula la geometria, o la matemàtica, de construccions polítiques o ideològiques, però fins i tot aquestes porten en la seva estructura inscripcions concretes dissenyades i elaborades en un espaitemps concret, amb les seves decisions, obliteracions i interessos específics.

En quant a la composició d’arquitectures, simplement la força de la gravetat o la química dels materials ja són restriccions determinants per al seu disseny. Així com la petjada que deixa el procés i futur de qualsevol construcció, sigui espacial, temporal, social o ecològica, i les interrelacions entre els habitants^[2]Interrelacions múltiples entre habitants múltiples, humanes, més que humanes, electromagnètiques (com la radiació solar) o inclús amb l’aigua que surt de l’aixeta connectada a una … Continue reading que acollirà aquesta arquitectura.

L’arquitectura és creadora de restriccions i també de possibilitats. Traçar elements com un mur, una porta o una finestra, aparentment innocus com a figures geomètriques en el paper o la pantalla de l’ordinador, són decisions que produeixen un efecte durador en la matèria. Des del grafit en el paper o la línia de bits de l’ordinador, es delinea una futura composició tangible que produirà una cadena d’esdeveniments, des que es dibuixa fins que es materialitza i se sosté en el temps. Aquestes línies, fins i tot sent simplement traços fets en un pla, com per exemple en la pel·lícula Dogvillede Lars von Trier o les delineacions en una calçada, ja tenen els seus efectes en el moviment, les restriccions i les relacions que es desenvolupen en ell.

Dibuixar una línia ja és un acte que per-forma i pre-forma les futures relacions i exclusions en el spacetimemattering en el que estem enredades. L’etimologia de la paraula grafia, d’origen grec i traduïble com a ‘escriptura’, significa inscriure en terra/fang una traça que per sempre canvia l’estat d’aquesta matèria, sigui una línia, sigui llenguatge, o una divisió abstracta/administrativa entre terres. Geografia, cal·ligrafia, cartografia, ortografia, escenografia, coreografia, fonografia, musicografia. El dibuix en arquitectura és una composició espaciotemporal, com pot ser-ho una partitura musical o l’escriptura, amb els seus propis codis, que a més, com tots, està inscrit amb les seves pròpies regles i restriccions. En dibuixar una línia, s’acumulen en ella matèria i temps en un present dens^[3]Haraway, Donna. (2016). Staying with the trouble. Making Kin in theChthulucene. Durham: Duke University Press., un passat modificat des d’un present que projecta un futur i el transforma. Una temporalitat dilatada, que es desenvolupa en el temps, però que no és progressiva com una fletxa ininterrompuda cap al futur, sinó que acumula esdeveniments passats i futurs en aquest acte present degrafiar.

Durant la carrera d’arquitectura rebem diversos slogans de restricció: ‘Form follows function’ (Louis Sullivan), ‘Less is more’ (Mies van der Rohe), ‘Limitation makes the creative mind inventive’ (Walter Gropius), ‘Ornament and Crime’ (Adolf Loos), ‘Firmitas, utilitas, and venustas’ (Vitruvi). I també des de les eines de disseny, com pot ser el Neufert Architect’s Data, que estandarditza i indica les mesures òptimes del disseny espacial per al seu ús, i en el qual màgicament també els cossos s’intercanvien delimitant els usos pre-definits d’aquest espai^[4]A més, l’Antropometria, la ciència per a l’estandardització dels cossos utilitzada en el disseny dels espais, té el seu origen en les ciències criminològiques iniciades en el sXIX, … Continue reading:

Les restriccions i consideracions espacials solen anar concordes amb el seu temps. Crisis de materials, crisis socials, crisis ecològiques, fins i tot l’època delirant dels Starchitects en què les possibilitats introduïdes pels programes de disseny digitals i la riquesa desigualment repartida van donar i continuen donant lloc a extravagàncies innecessàries. I el temps, la perdurabilitat, és una condició fonamental de l’arquitectura, també de l’escriptura o la música, les traces de les quals romanen com a tecnofòssils durant generacions.

Vists els conflictes de la composició espacial en arquitectura, per al joc de restricció geomètrica m’agradaria proposar els patrons aperiòdics^[5]Aquestes estructures són importants per a la Ciència dels Materials. Per exemple, per a entendre els Quasicristalls, emprats en el desenvolupament d’energies sostenibles i que a diferència dels … Continue reading buscats per les matemàtiques. Són formes que poden cobrir superfícies infinites sense que els patrons creats es repeteixin periòdicament.

L’ aficionat a les formes (tal com ell es descriu) David Smith^[6]David Smith, en veure que podia haver trobat l’EinStein, es va posar en contacte amb Craig S. Kaplan, professor associat de ciència computacional en la Universitat de Waterloo al Canadà i més … Continue reading, va trobar recentment el patró aperiòdic buscat durant anys que es resol amb una sola peça, la EinStein (que malgrat compartir nom amb el físic teòric Albert Einstein, que apareix a l’inici d’aquest relat, en aquest cas significa ‘una pedra’).