close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 setembre 2019
Diàleg des d’una botiga de matalassos (de Guillaume Bijl)1

Gisela Chillida

1.- L’artista és un impostor.

2.- Com dius?

1.- Un individu enganyant al món des de la seva solitud. Algú que introdueix una porció de ficció en un terreny reservat a la realitat. El joc envaeix la quotidianitat.

2.- Els holandesos criden betriegerje (petit engany) a la naturalesa morta.

1.- Encara que en aquest cas el marc aïlla la pintura, serveix com a fractura entre els dos plans: el real i el fictici. L’impostor és qui és capaç d’eliminar el marc, fent que l’enfora i l’endins topin. I hi ha en aquest xoc una violència que ens sacseja, ens afecta. Ens meravella.

2.- En qui penses?

1.-  En tots els apologetes del frau i narradors sospitosos. Orson Welles, Philip K.Dick, Amalia Ulman. Welles confonent els radiooients amb una invasió intergalàctica o manipulant als espectadors amb un ¿fals? documental en el qual coincideixen el ¿falsificador? Elmyr de Hory i el seu biògraf, ¿també falsificador? Clifford Irving2.  O Philip K. Dick i els seus personatges sempre atrapats en una semirrealitat.  Igual que en Lo Fingido Verdadero de Lope de Vega, teatre i vida es confonen i l’actor es converteix en màrtir. El mateix Amalia Ulman i la seva “performance” per a Instagram4. Si fem cas a Vitruvi, Agatarco seria el primer artista-impostor. En el segle V, els seus decorats per a una tragèdia d’Èsquil van causar sensació. En les seves escenografies no hi havia solució de continuïtat: el real i el fictici es tocaven. Cito de memòria  “fent que d’una cosa fingida en les escenes pintades, resultin aparences de veritables edificis”. La seva proposta va ser tan revolucionària que va avivar una gran polèmica en la qual van participar fins i tot geòmetres i filòsofs com Demòcrit i Anaxàgores. Has estat a Pompeia? És a això al que em refereixo.

2.- Entenc… la separació entre l’espai fingit i l’espai en el qual es troba l’espectador conflueixen, es confonen.

1.- Exactament, en la impostura se superposen dos plans. I aquí resideix el seu poder disruptiu: eludeix per complet els límits entre allò real i allò inventat, allò novel·lesc, allò novel·lat. És així un exercici de transgressió, d’usurpació, d’ocupació, de suplantació. Artifici que obre una bretxa que provoca vertigen. L’artista-impostor crea aparences, “aparences de”. Sempre remet a alguna cosa que no hi és. Però el que importa no és ni l’aparença ni l’absència sinó el col·lapse entre aquests dos plans.

2.- Penseu, llavors, que l’èxit d’un artista és enganyar-nos?

1.-  Trobem certa paradoxa. L’artista-impostor és un antiheroi tràgic condemnat al fracàs: si aconsegueix enganyar-nos a tots, ningú serà conscient de la seva gesta. Quan Zeuxis ens descobreix que les seves cortines són pintades i no cortines “reals”, ens està ensenyant que el seu valor resideix a poder demostrar que no són el que semblen. Si no podem comprovar que tot és mer artifici, no hi ha sorpresa. I en art ha d’haver-hi meravellament. Òbviament no és un meravellament encisador, narcotitzant, es tracta més aviat d’un xoc. Ja saps: Touchée.

Primer, parany, farsa, simulació, engany, estafa. Després, revelació. I és en aquest desemmascarament on trobem una nova mirada sorpresa. L’espectador és seduït. Igual que fa el protagonista del llibre que Marguerite Duras mai va escriure, novel·lista promiscu que menteix sobre totes les nimietats possibles i estima fugaçment5 . L’artista alimenta les nostres fantasies, s’aprofita del nostre desig.  Fa que ens enamorem d’algú que no existeix. Però encara així, li donem les gràcies perquè per uns instants ens ha fet somiar altres mons possibles.

Algú entra a la sala d’exposicions, transformada ara botiga de matalassos: cartells que prometen un millor descans, etiquetes que anuncien fins a un 50% de descompte, i matalassos, matalassos viscoelàstics i de criolàtex, matalassos antialèrgics, matalassos reversibles per a estiu i hivern, matalassos de 80×180 i de 150×180, matalassos King Size i Matalassos Queen Size. També somiers, somiers en fusta i en metall, somiers inclinables…

2.- La meva pregunta és: Per què? Per què mentir? Per què arriscar-ho tot en una ficció?

1.-Hi ha una fi més enllà de la raó pràctica. Hi ha un impuls lúdic6, gairebé ludòpata, diria. Alguna cosa que ve del profund, de l’inconscient, de l’esquizoide.  L’impostor s’apropia d’alguna cosa que no li pertany. Hi ha en ell certa arrogància, una mica de vanitat, de Narcís: cridar l’atenció i ser estimat. Però sobretot, un pathos i un ethos pueril, perquè no sap que no es pot. O sap que no es pot però no li importa. És capaç de mantenir un doble pensament, com el nen que intueix que les catifes no volen però encara així frega el llum per a demanar un desig.

2.-  Però no tots els artistes són impostors.

1.- Cert. L’artista-impostor és l’artista profà i profanador. Oposat a l’artista-artesà, a l’artista-documentalista, a l’artista-autor. No li interessa l’evidència sinó la suplantació. És el que diferència a Velázquez de la resta de pintors de cambra. A À bout de souffle d’altres pel·lícules de gàngsters. Els readymades d’un objecte qualsevol.

Un pintor que sembla que ens està retratant.
Un personatge que ens interpel·la directament.
Un urinari que diu ser font.
Algú que ens diu: això és artifici.

2.- Crec que perquè la impostura funcioni l’important és el muntatge i la posada en escena, i la direcció del moviment. L’art pot estar mogut per una força centrípeta, de si mateixa i cap a si mateixa. Si estàs a prop t’atrapa, si estàs lluny et repel·leix. Unes altres és un moviment paral·lel a l’espectador, alguna cosa es mou però pots contemplar sense por de que et toqui. Jo parlo d’un moviment perpendicular que si és prou fort et travessa. Tu estàs dins d’ell i ell dins de tu.

1.- Però sobretot necessita que algú hi cregui. L’artista ens mostra orgullós la seva ferida. Obertura vibrant, borbollant, tova. Ens convida a tocar-la. I és en aquest precís moment en el qual el nostre dit entra en contacte amb l’esquerda quan ens adonem que no hi ha ni tall ni cos. Tot és artifici, joc d’il·lusions. Toquem el miratge però encara així aquest no s’esvaeix… Succeeix l’impossible. I el miracle sempre necessita un testimoni, o més que això: un creient.

2.-  Et refereixes a la Fe?

1.- A la màgia.  Agamben7 diu que Walter Benjamin va dir una vegada que la primera experiència que el nen té del món no és que els adults siguin més forts, sinó la seva incapacitat per a la màgia. No és l’impostor algú que encara creï en la màgia? Algú per a qui tot és possible?

2.-  Exactament, artista i impostor no podrien existir l’un sense l’altre, són un i el mateix, algú que ho arrisca tot per una ficció, algú per a qui la vida mundana és terreny de joc i camp de batalla. Tots dos comparteixen la dimensió fantàstica, se sostenen sobre enganys i relats falsos per a construir una cosmogonia. Utilitzen l’enginy, la inventiva, la seducció i tot tipus de trucs per a explicar històries en les quals estem disposats a creure. Tot part d’un impuls lliure i il·limitat que es transforma en fenomen d’excés i autorrepresentació vetllada. Funàmbuls, sempre a la corda fluixa, sempre sobre l’abisme.

3.- Perdonin, no puc evitar escoltar la seva conversa. L’artista i l’impostor són els qui ens descobreixen que la realitat és un mer artifici. Mirin al seu voltant i diguin-me: Què veuen?

 

-FI-

 

 

1Es tracta d’una de les “instal·lacions de transformació” de l’artista belga Guillame Bijl (Antwerp, 1946), on integra una ‘realitat’ en una ‘no realitat’ de manera que trasllada una entitat social o econòmicament viable (en altres ocasions han estat un casino, una bugaderia, un hospital psiquiàtric o un refugi antiaeri, entre altres), a un context artístic. http://www.guillaumebijl.be

2Ens referim a F for Fake (1973). N’hi hagi prou amb citar la introducció: “Ladies and gentleman, by way of introduction, this is a film about trickery and fraud, about lies. Tell it by the fireside or in a marketplace or in a movie, almost any story is almost certainly some kind of lie. But not this time. No, this is a promise. During the next hour, everything you’ll hear from us is really true and based on solid facts”.

3“Moltes persones creuen recordar vides anteriors. Jo, per part meva, afirmo que puc recordar una vida present diferent”. Discurs de Philip K. Dick a Mertz, 24 de setembre de 1977 recollit a: CARÉRRE, Emmanuel: Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos, Barcelona, Anagrama, 2019, p.8. Quant a la seva escriptura, podríem pensar en: Do Androids Dream of Electric Sheep?(1968), Ubik (1969), Flow My Tears, the Policeman Said (1974) o The Transmigration of Timothy Archer (1981).

4Es tracta de “Excellences and Perfections”, projecte a la intersecció entre art i vida (digital) desenvolupat al llarg de 2014. Durant sis mesos, Ulman (Buenos Aires, 1986) va captivar als seus seguidors amb publicacions gairebé diàries: manicures, hotels luxosos, esmorzars healthy, un desengany amorós i fins i tot una cirurgia estètica. La realitat: tot era mentida. En la mateixa línia, trobem Privilege, autenticitat respon a privilegis de classe i gènere identitats semi-ficcionales. Per a més detalls: #amaliaulman

5 DURAS, Marguerite: “L’home mentit”, a: La vida material, Barcelona, Club Editor, 2018 (1987), pp. 103-109.

6 Per a Huizinga el joc “és una activitat lliure executada ‘com si’ i situada fora de la vida diària”, “una acció que té la seva fi en si mateixa i que va acompanyada d’un sentiment de tensió i alegria i de la consciència de ‘ser d’una altra manera’ que en la vida quotidiana”. En el sentit de joc té un caràcter fictici i improductiu que suposa una evasió respecte la vida quotidiana/ordinària. Huizinga, J.: Homo ludens, Madrid, Alianza Editorial, 1972, p.45.

7 AGAMBEN, Giorgio: Profanaciones, Barcelona, Anagrama, 2005, p-23-24.

(Imatge destacada: Exhibition de Guillaume Bijl, comissariada per Frederic Montornés a ADN Platform, 2017. Fotografia de Roberto Ruiz)

 

 

Gisela Chillida (Barcelona, 1987) és crítica d'art, comissària independent i gestora cultural. Escriu regularment per a les revistes i publicacions Bonart, Hänsel i Gretel, Núvol-Digital de Cultura, La Maleta de Portbou, Politica&Prosa o Diario Levante. Recentment, ha editat el llibre “Galeries d’art a Catalunya” i el catàleg sobre la mostra “Tàpies/Alcaraz/Rubert” a Kunst Lager Haas de Berlín. Algunes de les seves exposicions com a comissària s'han pogut veure en les galeries Àngels Barcelona (Enésima Intempestiva), Art Aurora (El pliegue i Seastanding) i Àcid Sulfúric (€uropolis), l'espai Cera 13 (Luna y polvo) o en Fase Espacio de Creación i Pensamiento. Des de 2018, coordina el Premi Loop Discover, celebrat en el marc del festival i fira de videoart LOOP Barcelona.

Publicacions

30 setembre 2019

Diàleg des d’una botiga de matalassos (de Guillaume Bijl)1

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)