Dogville o els gossos de Ciprian Homorodean

Un inventari per fer constar per escrit la mudança a Valls. Gairebé tot el que conforma la Llar dolça llar de Ciprian Homorodean cabria en un catàleg; però, tot i que desglossaré les peces que componen aquest nou capítol del treball de l’artista romanès, adverteixo des del principi: a la Capella de Sant Roc s’amaguen algunes tensions inabastables. Al vestíbul, un tauló. A l’espai que delimita la sala d’estar, un banc davant d’una taula auxiliar. A continuació, un llindar que convida a ser creuat per accedir al dormitori. En totes les estances, llums que generen diferents atmosferes. Escenografies banyades de llums tènues en què els mobles són en aparença decoratius, fins que insinuen la ruptura del tàndem compartit per la funcionalitat i la precarietat. És precisament la posada en escena de l’escassetat de recursos una declaració d’intencions: el modelatge d’una estètica no limitada a ser mer ornament sinó, per contra, recerca de formes de viure i crear des de la carència.

La reutilització de materials reciclats al·ludeix als estris necessaris per a exercir el descans o el plaer de menjar i, al mateix temps, manifesta la importància que té per aquest artista a crear des de la (des)composició d’allò trobat. Les peces són el resultat, el gest final, però no l’únic a tenir en compte. En aquest procés de treball fet per acumulació d’experiències cal comptar des del moment en què Ciprian Homorodean es mobilitza i rastreja, com gos perdiguer els materials per produir allò mínimament necessari a les estances. Armar la casa, pensar els materials amb què es modelaran les cadires, el menjador, les prestatgeries… és també una manera de distanciar-se de la mera utilitat. Segons la forma i el lloc en què aquests es desenvolupin, expressen la condició econòmica i de (des)arrelament dels ocupants d’una casa.

Un edifici religiós (dessacralitzat), la capella de Sant Roc, és el recinte que acull l’exposició i es converteix en teló de fons per qüestionar l’hàbitat. Què és una casa? On té lloc? Són imprescindibles els mobles per habitar la llar? ¿Cases amb cúpules? ¿Cases sense sostres? ¿Sense sostres però amb una foguera a la qual apropar-se? Hi afegeixo una pregunta que es va formular Marta Rosler l’any 1993; la seva vigència dialoga i passa el testimoni de relleu a allò relatat fins ara: How do we know what home looks like? (Com sabem quin aspecte té una llar?).

Llar dolça llar és un marc que qüestiona i proposa com habitar els espais que imaginem o ens són donats, o som capaços de construir per viure. És també un ressò: la repetició constant dels lladrucs dels gossos. La munió de gossos està a l’aguait, potser atenta a les pertinences dels seus amos. De sobte se sent un soroll: Dogville ara es troba a Valls. Des d’allí es propaguen udols que surten del saló religiós reconvertit en espai expositiu, alhora que es confonen amb els dels gossos del veïnat. A DogValls les tensions a les que em referia des del principi tenen el focus també en aquests espais de pregària que podrien servir com a cases d’acollida per refugiats. Paradoxalment algunes es conformen amb ser els escenaris de les ofertes del turisme cultural, espais expositius o sales de votacions per a eleccions presidencials, tal com va succeir amb la capella de Sant Roc de l’endemà de la inauguració de Llar dolça llar. En definitiva, sembla que són parèntesi que introdueixen microcosmos d’altres formes d’experiències socials: diferents estatus de la societat compartint momentàniament el mateix sostre.

Alguna de les peces que va confeccionar Ciprian Homorodean per a ús personal al seu domicili de Barcelona són les que mostra en aquesta exposició que forma part del cicle Dèria. Despullar el pis que li dóna aixopluc per a compondre una peça nova. El trasllat va generar un buit en el seu espai familiar. El desplaçament del seu mobiliari privat re-significa i reubica els mobles i posa en evidència que aquest artista porta la casa a sobre. La pot (des)armar allà on disposa de lloc per desplegar un site specific, com el que omple la capella de Sant Roc a Valls. A poc a poc canvia el paisatge domèstic, com si fos una transposició en què la diversitat formal materialitza l’argument de la fragilitat o mobilitat de la casa. Llar dolça llar converteix la sala d’exhibició en un món autèntic; per cert, als antípodes de l’homogeneïtat imposada per Ikea.

I per al tancament d’aquest text que no pretén ser només empaperat per al decorat de Ciprian Homorodean, un epíleg breu. La constant d’aquesta Dèria és que la llar és on es mostra el treball de l’artista. L’obsessió que el mou demostra la manera com entén el seu procés creatiu; la manera de gestionar la seva tasca artística es converteix en acció i crítica contínua. La llar és allà on posa una de les seves peces, és un pont entre el pensament, la creació i la gestió de la vida.