close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 novembre 2013
bobkitty.jpg
Infància i postureig. A Room Art Fair

Ernesto Castro


Molt s’ha dit sobre Room Art Fair, la fira madrilenya d’art jove, que segueix tenint un model expositiu trencador quan fa tres anys de la seva primera edició. I és cert. Potser no és res de nou el sortir de la white box; d’altres ho han fet abans, fer de l’hotel un lloc per a l’exposició artística. Potser els passadissos estrets coberts fins al sostre de motius castissos tinguin sobretot una funció d’asfíxia, res a veure amb mogudes modernes ulteriors. Fins i tot pot passar que els llits dobles que ocupen la major part de l’espai – fent impossible estar en una sala amb més de cinc persones- només fossin referències a certa peça de Tracey Emin, o a la naturalesa abrigadeta i acomodada que caracteritza bona part dels nostres artistes emergents. Qui sap.

El fet és que Room Art Fair conjuga la interioritat i la precocitat, molts artistes imberbes per aquí, generant una sensació de proximitat horitzontal, valors absoluts on les relacions substituïren el contingut. Així les coses, ara veus una galerista recolzada sobre una butaca orellera fent punt de creu, ara saludes una novíssima promesa per les escales, ara quedes convidat a fer-te fotetes a la cambra de bany.

Poca broma amb les fotos, per cert, són una maleïda pandèmia. El fotocall és una possibilitat constant en tots els estands on les petites esferes de càmfora brillen per la seva absència, és a dir, en totes les galeries que figuren en qualitat d’espais moderns, que acaben de començar o superen la crisi com poden. Perquè a Room Art Fair també hi ha molta galeria de pintura realista xapada a l’antiga, molt Saló des Refusés on la pinzellada i la impressió segueixen sent l’horitzó insuperable del nostre temps. Pel que fa a les càmeres, l’absurd i la parajoda [sic] arriben fins al punt en què, davant d’un lloc on tot el bacallà consisteix a anunciar l’existència d’una altra fira a MAD «bastant similar a Room Art Fair només que sobre fotos», un servidor ha d’assumir l’obligació d’oferir-se voluntari per fotografiar l’anunciant de l’estand sobre un llit. El triomf del paradigma relacional, suposo.

I com que tanta relació estreta i tant vincle personal aclapara -intueixo- en la mesura en què el públic es trobi habituat -com és el meu cas – a una relació vertical amb la cultura visual -la mateixa tarda que vaig visitar Room Art Fair vaig passar per El espejismo exótico, l’exposició de Casa Sin Fin, on Julián Rodríguez va desplegar una teòrica bestial sobre el pensament post-colonial avant la lettre de tantes figures franceses d’entreguerres, un servidor prenia apunts, copiava la paraula del mestre. I clar, quan l’element de mestratge es desdibuixa, quan el networking, la formació de comunitat i l’esperit casolà assumeixen la torre de comandament, llavors una persona interessada en aprendre ha d’acceptar l’intercanvi de targetetes com a succedani.

Però aquí hem vingut a una altra cosa, fem memòria sobre la funció principal de la fira com a aparador de varietats, lloc per exhibir-hi el gènere, anunciar-lo i mercadejar-lo; així doncs, quines són les peces millor vistes del ramat? Un exemplar suculent és Face 2 Face de Mario Bastian, la instal·lació de l’espai In-sonora que realitza una mena de mapa sonor i de geometria variable sobre la teva cara quan entres al bany, una versió hi-fi de la mirada a la Gorgona i el pas del temps que qualsevol experimenta una vegada al matí tots els dies de l’any. Cada cop la fi del món, com podria dir Derrida.

Molt llamineres també són les galeries Factoría de Arte y Desarrollo o SC Galery, el catàleg d’artistes urbans de la qual (Boris Hooper, Vinz, El Tono, Wester Collective) destaca sobre la resta de propostes similars. A Factoría de Arte y Desarrollo, per la seva banda, vaig descobrir a Jordi de la Cruz, un dibuixant excel·lent, l’imaginari animalista i les obsessions socials del qual resulten bastant colpidores; treballa per exemple sobre les lluites entre les màfies que copen el negoci dels peluixos de dibuixos animats de grandària humana. Fa poc vam veure una baralla entre Bob Esponja i Hello Kitty. I allà es trobava de la Cruz per treballar la dimensió estètica del món infantil convertit en un escenari de wrestling.

Ernesto Castro (1990) és un truà, és un senyor. Comet faltes com si no hi hagués un demà. Les ortotipogràfiques són les seves preferides. Però també conjuga aquestes amb d’altres. Encara falta als bons costums, per exemple. En època portava un bigoti hitlerià. És verídic, forma part del passat. Ara estudia, molt i sempre. Per caritat, no el molestin. Té un bloc: http://castracastro.blogspot.com.es/

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)