close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 gener 2012
Dublin Contemporary: un tigre busca el seu rugir

Jeffrey Swartz

“Dublin Contemporary” neix com a projecte dins d´un context de crisi econòmica i en un país en recessió. Presentat pels polítics com un esdeveniment que ajudaria a convertir Irlanda en una destinació turística cultural, la proposta oferia propostes d’uns 150 participants en set localitzacions de la ciutat de Dublin.


Tota crònica d’una biennal d’art es mou per un cànon de continguts ja marcats per endavant, per la qual cosa constitueix un gènere propi de l’escriptura d’art. Es suposa que el cronista començarà amb el context de la ciutat amfitriona, dins dels paràmetres del branding urbà. Quan el nexe entre ciutat i cultura ja existeix, s’afegirà un punt d´avaluació més: el grau d’inserció de la tesi del comissari a la matriu local (d’aquesta fórmula se sol eximir les biennals patriarques com Venècia i Sao Paulo, atès que el seu context ja és global i els seus localismes s’esgoten). Només complert aquests requisits previs, el crític s’allibera per anar desgranant les parts a base d’artistes i les seves obres, bé contextualitzades o no.

En el cas de [Dublin Contemporary->www.dublincontemporary.com
] (amb el títol “Terrible Beauty”, prestat del poeta Yeats) celebrada després de l’estiu a nombroses seus, hem de fixar-nos en el context, i més encara si pensem que es tracta d’un esdeveniment de nova planta impulsat per un país “intervingut”, en estat financer crític. Invertir en cultura enmig d’un procés d’involució pressupostari no és fàcil. El “tigre celta” ja rugeix menys, però es desprèn de la gent de la capital una certa enyorança pels anys de bonança, els dublinesos no es resignen per l’afonia del felí, que s’entén com a símptoma passatger. Així que una segona edició es projecta per el 2016, coincidint amb el centenari de la Easter Rebellion.

Si Dublin Contemporary es va acceptar com un impuls legítim, va ser en part per què les aspiracions culturals de Dublín segueixen intactes. La inclusió per part dels comissaris Jota Castro i Christian Viveros-Fauné de més de trenta artistes irlandesos -de la república o bé del nord- dels més de 150 participants va ser un altre al·licient. La projecció dels mags de màrqueting de 150.000 visites al final es va complir gràcies a l’entusiasme local, ja que Dublin Contemporary desprenia un aire proper i intel·ligible que animava a famílies amb nens i persones que mai abans havien vist tant art contemporani a tafanejar per les aules expositives.

Parlem d’aules de veritat. La seu principal, l’edifici neoclàssic de Earlsfort Terrace, havia format part del University College Dublin, i en comptes de revestir l’interior es va deixar intacte: llargs passadissos administratius connectaven sales modestes en estat brut, amb pissarres a les parets, sense obsessionar-se per repintar-ho tot. Un espai retro-institucional, amb un encant enorme. Destacava el petit amfiteatre amb el vídeo d´Omer Fast, “Five Thousand Feet is the Best” (2010), un encàrrec, com un 60% de l’obra exposada. Entre les obres a destacar a Earlsfort, el treball de pantalles múltiples de Björn Melhus sobre l’estrès posttraumàtic dels militars (“This is My Home”, 2011), un vídeo sobre treballadors migrants de Taiwan per Chen-Chieh Jen, i, d’entre els irlandesos, una recreació de la visita a Irlanda d’Artaud al 1937, de Patrick Jolley, o “This short-term evacuation” (2011) de Brian Duggan, amb una maqueta d’una sínia abandonada per la fuga de Txernòbil. A la pel·lícula Elmina, Doug Fishbone introdueix un home blanc com a protagonista a un melodrama produït per al consum massiu a Ghana. Entre els pintors, i dels pocs a tractar un tema local, els quadres de Brian Maguire sobre els assassinats entre bandes de Dublín.

S’ha dit que Dublin Contemporary reflectia un cert gust neo-povera d’acord amb el moment, però el terme confón el materialisme essencial del concepte original amb la relaxació formal, la manca de refinament i les configuracions caòtiques a base d’eixams de referències culturals. Jo diria que és més aviat un gust “ratera”, una atracció per l’agitació orgànica derivada de les conjuntures contaminades del nostre temps. Són estètiques que coincideixen amb la depressió econòmica, però que no deriven d´aquesta. A Dublín es veia només a una part de la mostra, i no sempre la més interessant. Per a alguns artistes de més cotització es reservaven sales més nobles, incloent una ala luxosa del Museu Nacional amb una instal·lació una mica rígida de Brian O’Doherty sobre Beckett, més els quadres de Manuel Ocampo i el intrigant Jorge Tacla.

Alguns creadors es destacaven a d´altres espais museístics, amb mostres monogràfiques. D’una banda, els luxosos quadres de Lisa Yuskavage de lolitas enlluernadores, el seu colorit difús i factura experta factors més a la seva problemàtica, una provocació si més no per les ortodòxies moralitzants de la mirada. Yuskavage es reconeix per haver ajudat a rescatar la pintura figurativa novaiorquesa, encara que a Espanya les seves nenes es desconeixen. Un altre autor de mèrit ha estat Willie Doherty, amb un treball sobre el paisatge de torba de Donegal, “Ancient Ground” (2011). La gran coherència de la reflexió de Doherty sobre terra i identitat, duta a terme al llarg de tants anys, s’afirmava aquí amb una obra d’una maduració poètica i conceptual lloable.

Jeffrey Swartz es defineix com a crític d'art fins i tot des d'abans d'excercir la disciplina. Projectant-se més enllà de la seva vida al Canadà en els 80, es va fer crític, i amb això protagonista públic de la cultura, toto coincidint amb el seu trasllat a Barcelona. No és aficionat a l'art, però s'ha dedicat a reflexionar sobre el paper de la crítica més enllà de qualsevol paper suplementari que li puguessin atorgar. I pregunta: perquè ha d'interessar-se pels artistes si ells passen de la crítica? Així no es construeix comunitat.

Publicacions

09 gener 2012

Dublin Contemporary: un tigre busca el seu rugir

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)