Dues exposicions sobre Japó al MoMA

El MoMA de Nova York parla aquesta primavera de la història del Japó.

A l’últim pis del museu es va poder visitar, fins el 10 de febrer Tokyo 1955–1970: A New Avant-Garde, anunciada com la mostra blockbuster de la temporada i estratègicament col·locada, paret amb paret, amb una altra nova revisió historicista de l’abstracció americana moderna. L’exposició intenta traçar línies paral·leles amb el desenvolupament de les avantguardes a Occident, incloent fites de l’art i la gràfica japonesos del segle XX. Vol oferir al visitant una generosa panoràmica de com la plàstica es va fer ressò del renéixer que va experimentar el país asiàtic després del cop d’Hiroshima. No obstant això, coixeja en dos punts: En primer lloc, s’utilitzen els desenvolupaments europeus i nord-americans com a referència per a mesurar dins l’evolució de la plàstica japonesa els canvis que va patir el país, fomentant sense censura una lectura euro-cèntrica de la modernitat nipona que una no esperaria d’una institució com el MoMA en aquestes alçades. A més, la sobrecàrrega d’obres d’artistes, escoles, i dècades dispars a les tres sales que ocupa no permet ni tan sols donar-li una oportunitat a la intenció dels comissaris. Hi ha peces de creadors tan diferents entre sí com el Grup Ongaku, l’il·lustrador Awazu Kiyoshi o l’arquitecte Isozaki Arata. No s’aconsegueix transmetre com, després de la Segona Guerra Mundial, Tòquio creix com a capital cultural del Pacífic nord, fins esdevenir el centre de referència que és avui. Per contra, s’ofereixen les obres al públic com si fossin versions en japonès de fites occidentals amb les que aquest públic ja està familiaritzat.

Però després de sortir de la sala, amb l’amarg temor de que el MoMA no pogués presentar de millor manera la transformació del Japó al llarg del XX, una baixa a la segona planta i es calma. Amagat darrere de les sales d’una altra exposició es troba l’espai que la institució ha reservat per al treball de Meiro Koizumi, (Gunma, Japó, 1976), l’artista que ocupa fins al 6 de maig la programació de la Project Series del museu. A la primera meitat d’aquest espai, en dues pantalles enfrontades, es veuen els vídeos Human Opera XXX (2007) i My Voice Would Reach You (2009). La primera, gravada en el seu estudi d’Amsterdam, ens mostra un home explicant la seva història personal de pèrdues; assegut, compungit, a les fosques, en un banc. L’artista maquillat interromp el seu relat cada vegada que aquest anomena un nou personatge de la tragèdia. La segona obra, realitzada al Japó, presenta un home trencat per la pèrdua de la seva mare. El protagonista parla amb operadors de línies d’atenció al client, dialogant amb ells com si fossin ella, i donant lloc a converses dislocades en què cap de les parts pot penjar. Amb aquest treball l’artista tensa la característica cordialitat japonesa confrontant-la amb el drama de la solitud de l’urbanita. Per últim, creuant la porta al final d’aquesta sala s’entra a la vídeo-instal·lació Defect in Vision (2011), un treball sobre la ceguera i la història. Una parella de mitjana edat conversa sobre la guerra. El marit, pilot kamikaze, abandona el menjador per anar a treballar. L’esposa, que no vol veure què passa, segueix parlant en plural i en futur. El diàleg es repeteix diverses vegades, amb lleugeres variacions, sobre plans diferents de la mateixa situació. La pantalla penja al centre de la sala. De l’altre costat hi ha una altra pantalla on es veu a la dona re-actuant sola parts de la primera escena. Per ambdós personatges, l’artista va contractar actors invidents.

El cineasta Yasuzo Masumura explicava el sentit d’allò sentimental en el cinema clàssic japonès com una barreja de contenció, harmonia, resignació, pena, derrota i escapament. Ho contraposava a un sentimentalisme clàssic propi del melodrama de Hollywood, marcat pels conflictes, la lluita, el plaer i la recerca de la victòria. Amb ambdues actituds explica el museu la història recent del Japó.