Mediació, educació i art contemporani

E: \\ART: Centre de mediació, educació i art contemporani és una entitat amb voluntat de servei públic que funciona com a Fàbrica de Creació. La seva tasca se centra en l’art i els processos creatius contemporanis, entesos com una acció educativa per fomentar la capacitat crítica i creativa de les persones. La seva activitat principal s’enfoca en l’educació formal i no formal, així com en les pràctiques culturals i artístiques col·laboratives i comunitàries, vinculant art, educació i ciutadania a través de processos de mediació. EART opera com a laboratori, un espai d’assaig i error que obre nous camins en la investigació i l’experimentació entre art i educació. A més, desenvolupa un programa de formació especialitzada, mediació cultural i activitats dirigides a públics específics. Tanmateix, què significa ser un centre de mediació, educació i art contemporani?

Des dels seus inicis, E: \\ART ha treballat en la intersecció entre processos educatius i artístics, amb especial atenció a projectes comunitaris, intergeneracionals i altres enfocaments que permeten repensar la relació entre art i educació. Ens interessa acotar i emmarcar pràctiques a partir del treball d’artistes residents en el nostre centre i d’altres col·laboradors, generant un escenari per a la investigació, el pensament i la pràctica artística. Per això, la nostra comunicació no només busca difondre les activitats que realitzem, sinó també visibilitzar els processos, compartint materials que permetin reflexionar sobre el pensament i la investigació entorn de l’art i l’educació. E: \\ART fa dos anys que redissenya el Centre des d’una nova perspectiva, amb l’arribada d’una nova direcció i equip. En aquest procés, hem estructurat el nostre treball en quatre eixos fonamentals que ens ajuden a definir formes de mediació i a entendre l’art contemporani com una eina per desenvolupar competències curriculars mitjançant projectes de caràcter transversal.

1

2

3

4

5

 

No obstant això, en l’àmbit cultural, sovint ens enfrontem a la dificultat de delimitar la pràctica artística, l’experiència educativa i el desenvolupament de la mediació. És realment necessari diferenciar-les? Què determina un coneixement? D’on sorgeix la nostra insistència en departamentalitzar diferents maneres d’entendre’ns i de practicar-nos? Hauríem d’abraçar les disciplines, o més aviat transitar-hi per construir una visió més àmplia i enriquidora? Sobretot, és imprescindible assumir una realitat concreta: la divisió de categories, disciplines del coneixement, legitimitats i epistemologies no només estructura i segmenta sabers, sinó també hipòtesis que podem formular davant situacions quotidianes. Un exemple clar és l’actual separació entre art i educació, una fractura que ha contribuït a generar una bretxa entre la pràctica artística i la societat. Per comprendre aquest fenomen, cal entendre el seu origen en la Modernitat, segons les tendències acadèmiques actuals (F. Galeano, 2022). Aquest període, que s’inicia al segle XV amb la colonització d’Amèrica, situa l’ésser humà al centre de l’univers, dibuixant des de la imposició una organització encotillada del coneixement i de les relacions humanes que condicionen profundament la manera de construir sabers. La Modernitat com a mètode, amb la seva obsessió taxonòmica per classificar i categoritzar, no només va fonamentar la burocràcia i els mètodes d’aprovació com a mecanismes de control, sinó que va establir principis en la cultura visual, departamentalitzant sabers en estructures epistemològiques que avui determinen la nostra relació amb el coneixement en forma de disciplines com la biologia, el naturalisme, les arts o les ciències, que van sorgir com enfocaments especialitzats per concebre el món.

Amb el temps, la ciència va començar a legitimar-se i a reemplaçar progressivament a la religió com a font de coneixement del món. Ja a finals del segle XIX, els estudis socials van adoptar el terme “ciències” amb l’objectiu de guanyar validació acadèmica en relació amb l’anomenat “mètode científic”, i l’especialització disciplinària va consolidar una estructura rígida que classifica coneixements i que avui tractem de superar mitjançant enfocaments transversals en el currículum educatiu. Paral·lelament, la pràctica artística va heretar l’estereotip de l’artista “incomprès” i turmentat, sorgit al Romanticisme, mentre que l’educació es va arrelar com a instrument per a la transmissió de sabers hegemònics oficialitzats. Com a resultat, la contemporaneïtat ens ha llegat una concepció rígida de l’art i l’educació, dificultant una comprensió més global i integral del coneixement. Seguint Foucault, tant l’educació com l’art hegemònic, en estar institucionalitzats, operen dins de l’exercici de la biopolítica, és a dir, la política que regula i condiciona formes de vida. És en aquest context en què l’educació visual a les escoles ha quedat relegada a un saber “manual”, un temps d’oci, un recurs decoratiu o una assignatura en forma de temps per utilitzar en tasques acadèmiques “més importants”, com matemàtiques o ciències, els autèntics “pares” del saber del món. Resulta significatiu i simptomàtic que el sistema educatiu actual no exigeixi la presència d’especialistes en art a les escoles, mentre que sí que garanteix l’ensenyament de la religió, evidenciant la poca importància que es concedeix a la cultura visual com a element educatiu. No resulta paradoxal que en un món inherentment visual encara siguem incapaços de pensar i llegir críticament les imatges que consumim i creem?

Així doncs, potser ha arribat el moment de desdibuixar definitivament la classificació de sabers, pensant i practicant marcs de col·laboració que presentin altres formes de veure’ns, cosa que permet un acostament al coneixement més flexible, interdisciplinari i enriquidor. Som capaços de concebre escoles, Centres d’art, museus i la pràctica de mediació com a eines col·lectives per constituir una societat que abraci la incertesa, l’experiència comunitària i que no estableixi límits entre un dins-fora? De quina manera hem de prestar atenció als processos i posar en crisi el sistema d’avaluació com a finalitat de l’aprenentatge? Podem (re)construir institucions com a trànsits sense sabers estancs moguts per impulsos comunitaris que desdibuixin jerarquies? Resulta urgent trobar respostes.

Referències bibliogràfiques:
“Galeano, Eduardo (2022). Ser como ellos. El capitalismo visto desde la periferia. Siglo XXI”
“Focault, Michel” (1978). Nacimiento de la Biopolítica. Fondo de cultura económica”

[Imatge destacada: Arxiu E:\\ART: Guinovart, Memòria del blau. Sala d’exposicions del Centre Cultural, Ripollet. Exposició itinerant de la Diputació de Barcelona (ODA), 2004]