close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 gener 2014
judzus.png
El cinema de propaganda nazi: alerta amb la ironia

Sonia Fernández Pan


A l’hora de tractar certs assumptes la ironia no és una bona companya. I no tant perquè no sàpiga estar del nostre costat, no ens entengui o no sàpiga secundar-nos a l’hora d’especular i entendre les coses. Els problemes que sorgeixen per l’ús de la ironia estan fortament associats a una qüestió que moltes vegades se’ns escapa: la recepció del discurs per part dels altres. En la seva càrrega conscient de certa ambigüitat, la ironia està a favor d’una transmissió no clausurada del sentit que pot excloure aquesta mateixa ironia com un recurs admissible.

Pel que sembla, va ser la ironia un dels diversos motius pels quals Hannah Arendt va ser criticada, censurada i rebutjada quan va llançar sobre el món el concepte de la “banalitat del mal” en aquell text que donaria lloc al seu llibre “Eichmann a Jerusalem”. Si, com va dir Adorno, “escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie”, escriure en les immediacions de l’Holocaust sobre el responsable directe del mateix, servint-se de la ironia, va suposar un exercici extremadament audaç. Fins i tot per a algú com Hannah Arendt.

La pesada digestió d’aquelles qüestions que han conformat l’arquitectura del nazisme segueix apareixent a dia d’avui. I és que setanta anys potser no són suficients per perdre la por als mecanismes d’un sistema ideològic que va practicar a consciència el costat fosc d’una raó d’herència il·lustrada. Serveixi a tall d’exemple el recentment clausurat cicle de la Filmoteca de Catalunya “El cinema de propaganda nazi”, on es van projectar algunes de les pel·lícules que van ser utilitzades com a eines de difusió dels valors nazis. Uns valors que, com demostren moltes d’ aquestes pel·lícules, es construïen des d’un antagonisme que dedicava més esforç a difamar a l’altre (el jueu, el comunista, l’anglès) que a enaltir la pròpia identitat nacionalsocialista.

En paral·lel es van projectar una sèrie de documentals sobre el cinema de propaganda del període nazi, sota aquest imperatiu moral de contextualització crítica que afecta tot allò relacionat amb el material cultural produït pel nazisme i per al nazisme. Entre ells, Werkstattbericht “NS-Propagandafilm heute”, de Felix Moeller, un film que recull el debat obert al voltant de l’alliberament d’unes pel·lícules d’accés restringit per la seva explícita càrrega ideològica i al seu implícit potencial antisemita i racista.

Més enllà d’avalar la lliure circulació de qualsevol tipus de material pel simple fet de subratllar un dret que s’instaura des d’una condició general, hi ha característiques una mica més específiques a l’hora de pensar una circulació del cinema nazi exempta d’introduccions històriques o circuits restringits. En primer lloc, el mateix epígraf històric dins del qual s’emmarquen transporta un escut tàcit per part de la majoria d’espectadors. La censura universal i històrica cap a la ideologia promoguda pel nazisme seria suficient per desactivar el potencial o la vigència actuals del seu cinema propagandístic. Si bé no pot negar-se el vigor de la ideologia a través de grups neonazis, és considerablement dubtós que aquests necessitin d’una producció fílmica d’estètica anacrònica -un altre motiu que disminueix el seu poder tenint en compte el llenguatge visual dels nostres dies-. A això li podríem afegir que aquest material fílmic circula des de fa temps per Internet, més o menys accessible per a tot aquell que sàpiga o vulgui buscar amb afany.

Caldria recalcar també que les pel·lícules nazis formaven part d’un aparell ideològic holístic i que no existien amb independència d’aquest. I que no és el mateix veure-les avui dia que quan, a la sortida del cinema, la propaganda nazi existia prèvia i posteriorment a les successives projeccions, disseminada per tot arreu a través d’una imposició agressiva dels seus continguts i principis. És més, pensant en el cinema produït sota el mandat de Hitler com a un document històric que ajuda a comprendre la repercussió, l’absorció i la magnitud del nacionalsocialisme, es fa gairebé indispensable el visionat d’aquest material. L’evidència de la seva instrumentalització del cinema pot ajudar-nos no només a comprendre la producció i l’abast ideològics del nazisme, sinó a posicionar qualsevol producte cinematogràfic -i per extensió, cultural- dins d’una ideologia i una “missió” concreta, per subtil que aquesta sigui.

Tornant a aquella ironia que comentava, em permetria aleshores un seriós al·legat en contra de tot aquell cinema (per exemple, la Nouvelle Vague) que circula lliurement, que promou i que genera la imatge d’una dona vista a través dels ulls d’un home que la prefereix no tant rossa sinó silenciosa, fràgil i inexcusablement atractiva. O que, quan parla, ho fa des d’una actitud histèrica, superficial i irracional. O contra un cinema que, reprenent Hannah Arendt segons Margaret von Trotta, trivialitza a una dels grans pensadors del segle XX en recrear-se en aquesta condició de dona arrogant marcada per un amor impossible. I és que no totes les manifestacions ideològiques arriben a nosaltres amb un dispositiu crític i de protecció igual d’eficient que aquell que reapareix quan llegim “cinema de propaganda nazi”.

artwriter_curator_esnorquelmaker_chocolateresearcher_technodancer__bikeenthusiast_coffeeaddicted_

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)