El cinema del nihilisme sense tragèdia

A l’hivern quan s’acosta la celebèrrima cerimònia dels Oscars i altres premis cinematogràfics, n’hi ha prou de fer una ullada a la cartellera per adonar-nos de com es fan visibles de forma clara, o per contra, s’amaguen amb totes les forces, les problemàtiques de la contemporaneïtat. És a dir, que es podria prendre la cartellera com una reflexió sobre el zeitgeist: què es mostra i què s’amaga de les nostres preocupacions.

Fem una ullada a les pel·lícules que han guanyat els últims premis: a Cannes va ser La vida d’Adèle, que representa la problematització a dia d’ avui d’una relació i de la sexualitat, sent en aquest camp polèmica, d’una parella del mateix sexe. En els premis Goya, envoltats de menys glamour, la pel·lícula més premiada ha estat Vivir es más fàcil con los ojos cerrados, una mena de viatge antièpic que intenta ser absurd i tendre per igual, per parlar de la figura del perdedor a l’Espanya franquista.

Als premis Oscars, que se celebren aquesta nit, està nominada com a Millor pel·lícula de parla no anglesa la italiana La gran bellesa, que també va competir com a Millor pel·lícula europea als Goya costat de la guanyadora de Cannes, La caça i Amour, resultant guanyadora aquesta última.

Més enllà queda l’aparent justícia i els interessos dels implicats en el lliurament d’aquests premis, a més de ser una justificació per a la passarel·la del gremi i d’omplir les sales cada vegada més buides. Si com apuntava al principi, la cartellera reflecteix un clima cultural dominant, és en aquest núvol de pel·lícules europees on crec distingir un pensament comú en totes elles: el nihilisme sense tragèdia.

En elles se’ns mostra que la realitat no és com un voldria, no és la somiada degut a moltes causes possibles com la vellesa, les inseguretats, la por injustificada de la societat o simplement el tedi. Si en la pel·lícula espanyola, no la millor de Trueba, es parla d’una joventut atrapada en un país com ho està la d’ara, no es distingeix molt de la confusió permanent en què viu Adèle, o en els prejudicis que destrossen la vida d’un pare a La caça. En la de Haneke es toquen diversos temes delicats sobre l’amor i la seva relació amb la mort i la família mentre que a la pel·lícula de Sorrentino s’explora més el cinisme i el desencant d’un escriptor que no pot escriure, però que al mateix temps es sent fascinat pel fracàs.

Totes s’inscriuen perfectament sota el retrat d’un subjecte postmodern però semblen anunciar alguna cosa. Fa uns anys, el pessimisme s’estenia causa de la crisi financera i existencial, la catàstrofe regnava als cinemes, el cinema apocalíptic es va fer amb les sales de la mateixa manera que ho va fer el cinema de monstres durant la guerra freda. Els temors humans exposats a la pantalla. No obstant això, des de fa poc impera un nou cinema que sembla buscar una solució al ja mort estat de benestar i a l’alternativa que s’imposava davant de la reformulació d’un capitalisme agonitzant. Aquesta sembla ser una recerca entre la subjectivitat i la vida en comunitat.

Són pel·lícules tristes i nostàlgiques, i fins i tot dures, en cap cas alegres. No obstant això, guarden en els seus desenllaços una llavor d’esperança, encara que no es resolen d’una forma més o menys simple o acaben amb un final feliç; sense cap mena de cinisme apunten que davant d’un futur incert el camí està per ésser recorregut, i l’error forma part d’ell. Citant a Gilles Lipovetsky a L’era del buit “Déu ha mort, les grans finalitats s’apaguen, però a ningú li importa un rave: aquesta és l’alegre novetat.”