close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

22 juliol 2013
Tomais_Fernaindez_-_desalojo_PUCV_2011.jpg
L’educació invertida

Juanjo Santos


“En el món realment invertit, la veritat és un moment de la falsedat” Guy Debord.

Els estudiants xilens han tornat als “paros” i “tomas” a les universitats, col·legis i instituts. És a dir, vagues i ocupacions. Han tornat les “marxes” multitudinàries que els van convertir en focus mediàtic l’any 2011. No hi ha cap estadística sobre això, però sens dubte els xilens són els estudiants més cabrejats del món. Per què?

20 de gener de 2011. El President Piñeira (màster i doctorat en Economia per la Universitat de Harvard) presenta la “Llei de Qualitat i Equitat en l’educació”. Bàsicament, una pujada dels sous dels directors. Els estudiants veuen com cada any augmenta el preu dels aranzels i de les matrícules. Tenir estudis universitaris de nivell en un dels països amb més desigualtat socioeconòmica suposa, per a una família de classe mitjana, endeutar-se. No parlem de la classe baixa o mitjana-baixa. Esclaten. Surten als carrers en la seva absoluta majoria, s’organitzen, i se solidaritza amb ells gran part del país.

Les arrels del problema s’enfonsen a la profunditat, en l’època dictatorial, sobretot amb la “Llei Orgànica Constitucional de l’Ensenyament”, promulgada per Pinochet un dia abans de deixar el poder, i que va propiciar el creixement de les universitats privades com bolets de deu pisos.

Els problemes educacionals tenen el seu embornal als Estats Units, i els seus últims presidents, tant Bush (màster en administració de negocis de Harvard) com Obama (Magna cum laude de Harvard), han aprofundit en l’elitització de l’ensenyament. Aquest model s’ha implementat en altres llocs, com en el Mèxic de Felipe Calderón (màster en administració pública de Harvard) i s’intenta en d’altres, com Espanya (recordem la “Llei Orgànica d’Universitats” aplicada l’any 2001 per José María Aznar, doctor honoris Causa de la Universitat Internacional de Florida). La missió del poder és reforçar el bucle: les llicenciatures seran com títols nobiliaris, que s’heretin de pare a fill (rics). És una condemna a les classes no-altes; sense educació mai sortiran del cercle.

Som al juny del 2013. Els alumnes tornen als carrers. Però les marxes, “tomas” i aturades han canviat. No hi ha líders visibles i els estudiants estan menys units. Hi ha un motiu per a l’ànim, encara que sigui molt relatiu. S’acosten les eleccions generals i tots els candidats prometen educació gratuïta.

Què fa l’art davant d’aquesta situació? S’acaba de publicar un valuós llibre, “En Marcha” [[‘En Marcha. Ensayos sobre arte, violencia y cuerpo en la manifestación social’. (Consuelo Banda y Valeska Navea, compiladoras). Editorial Adrede, Santiago de Chile, 2013.]], que analitza aquestes propostes. La resposta és que fa poc. Hi ha excepcions, com les iniciatives dels estudiants de la Universitat de Xile, o l’acció “1.800 horas por la Educación”, que va consistir en córrer aquest temps al voltant del Palau de la Moneda (són necessaris 1.800 milions de dòlars per finançar l’educació per un any).

L’obra “Sala Invertida”, és per a mi la més representativa. Alumnes de la Universitat Catòlica de Valparaíso (Diego Bravo, Marcelo Arenas, Felipe Mayorga, Gabriel Holzapfel i Jaime Casas) van donar-li la volta a una de les seves classes, visible des del carrer. Van escriure la frase de Debord a la pissarra i a la paperera van tirar-hi la Constitució de 1980. El missatge és clar.

La inversió en educació no es pot entendre com els diners que posa el “papà” perquè el seu fill estudiï i aprovi (“fill, estudia que això em costa molts diners”). No és acceptable que l’educació estigui pels sostres. No és acceptable que ensenyin a l’inrevés. Aquesta és la inversió: els que més necessiten l’educació per sortir de la seva situació socioeconòmica hi tenen impossible l’accés, i els que menys la necessiten, tenen catifa vermella. I el problema de l’educació invertida és que no es pot revertir.

Amb la missió de seguir millorant l'escriptura de la crítica d'art, la resta és disfrutar i aprendre mitjançant les propostes contemporànies, elaborant altres estratègies de relació, ja sigui com a col·laborador de revistes, editor d'una, curador o conferenciant. Com a crític d'art motxiler ha compartit moments amb artistes de Centroamèrica, Mèxic o Xile. I el llistat augmentarà. Tot combatent l'art interessat i aplaudint l'art interessant.

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)