El crític, l’intelectual i el desencantat: Entrevista a Edward Lucie-Smith

Edward Lucie-Smith és una de les referències en crítica i història de l’art. El seu ‘Art Today’ segueix sent una referència. És un intel·lectual a l’antiga, en la línia de la historiografia britànica que n’ha deixat d’altres com Anthony Blunt. A més de crític, és poeta, assagista, escriptor, divulgador… “Arts visuals al segle XX” és una original i integradora síntesi de l’art del segle XX dècada a dècada. Aquí també traça un camí cap al que ell anomena el desencant de l’avantguarda: el d’un panorama en què Edward Lucie-Smith anuncia un secret a veus: que queda ben poc de la idea d’avantguarda i que la suposada radicalitat de l’art contemporani no és més que un signe del seu convencionalisme.

Malena Manrique: De la seva anàlisi es desprèn que el caràcter avantguardista que l’art actual s’entesta a conservar no és tal. Per què?

Edward Lucie-Smith: Entre les falsedats més notables que alimenten aquest mite començaria per notar la del tipus de públic. Segueix tenint el mateix perfil que el que visitava els Salons parisencs o les exposicions universals de la segona meitat del segle XIX, o sigui, la classe mitjana acomodada, que posseeix el temps i els diners per viatjar. Pel que fa als temes de l’art, tenyits la majoria de vegades d’escàndol i de polèmica per estar referits a la sexualitat o la política, són bàsicament els mateixos que abans que fos inventat l’”art modern”. Els quadres de Manet en serien un magnífic exemple. L’escàndol és hàbilment manipulat pels organitzadors d’exposicions d’art contemporani per tal de donar notorietat als artistes, com va passar amb Sensation! a la Royal Academy de Londres l’any 1997, per no parlar del Turner Prize, que està pujant al podi a artistes quan menys, polèmics. Les escultures de Jake i Dino Chapman a Sensation!, que representaven nens amb un penis per nas, inspirades potser per l’actual pànic cap a la pedofília, no resulten tan innovadores ni radicals des d’un punt de vista purament artístic.

MM: I què me’n diu del compromís, de les qüestions socials i polítiques?

EL-S: Si s’examina el component “engagé” de les obres exposades a la majoria dels museus actuals d’art contemporani, s’arriba a la conclusió que els artistes presents en els Salons d’Art de la segona meitat del segle XIX van mostrar de manera molt més clara el compromís en nombroses obres que tractaven la problemàtica de les classes treballadores en la societat industrial emergent. Posteriorment, la suposada aliança entre moviments artístics experimentals i postures polítiques revolucionàries tampoc troba fonament: el Futurisme va mantenir estrets llaços amb el feixisme de Mussolini, i el Surrealisme va fracassar en el seu intent d’associar-se amb el comunisme. Almenys, durant els primers anys del Moviment Modern, s’aprecia una clara divisió entre art “oficial” i “no oficial”, sostingut aquest últim per sponsors privats o marxants visionaris i que avui ja no existeix.

MM: Així doncs, vostè constata una assimilació del pensament radical, vehiculat per les arts visuals, per part de la burocràcia i dels diners.

EL-S: El fet que siguin les institucions públiques les que avui financen la major part de l’art és un factor que hi ha contribuït. D’altra banda, també ha conduït a una creixent necessitat de mostrar-lo “popular” i d’oferir-lo al públic despullat de la seva aura mítica com a creació estrictament individual subjecta a un procés intel·lectual i espiritual. En relació amb això, les postures “duchampianes” segueixen tenint un enorme impacte en l’art contemporani, però si al 1917 podia tenir sentit anomenar obra d’art a un urinari, a dia d’avui, ¿per què haurien d’entrar en aquesta categoria les re-presentacions de Damien Hirst, que es limita a engrandir una joguina infantil actualment en comerç, o de Glenn Brown, que s’apropia de la coberta d’una novel·la de ciència-ficció de 1973? Per què aquests segueixen sent artistes i els dissenyadors industrials o gràfics respectius no han estat mereixedors d’aquesta consideració? Caldrà concloure que aquestes obres són superiors perquè els individus que les han realitzat són vistos en certa manera com a taumaturgs, la força i capacitat expressiva dels quals no queda més remei que admetre com a article de fe.

MM: Aquest altre extrem resulta igualment poc nou …

EL-S: Traslladar el valor de l’objecte, del producte artístic, al seu creador (que de vegades ni tan sols és responsable de l’execució material de l’obra), no és molt diferent a la consideració de les relíquies a l’Edat Mitjana. Per què eren valuoses, sinó per la seva proximitat o pertinença a un personatge diví? Joseph Beuys és un cas paradigmàtic: la major part dels objectes i utensilis associats a les seves instal·lacions no tenien la més mínima pretensió de ser considerats com a obres d’art i, no obstant això, fins a les pissarres i guixos utilitzades en les seves conferències són gelosament conservades.

MM: Un exemple més de com l’art del nostre temps s’ha convertit en objecte d’una salvatge especulació financera, adquirit com a inversió i no per al seu gaudi estètic.

EL-S: Sí, de manera semblant al que va ocórrer a l’Holanda amb la febre de la tulipa de principis del segle XVII. L’art conceptual, com ja he dit, es presta més que cap altre a aquesta especulació, ja que les cases de subhastes venen els drets d’autor i no l’execució de l’obra, que no necessàriament ha de ser a càrrec de l’artista en persona.

MM: Temo que el seu balanç de l’art actual sigui negatiu …
EL-S: No, però la suposada avantguarda sostinguda per l’Estat no és tal. De fet la considero una mena d’Església, l’encarnació física i l’esguard d’un sistema fideístic ostentosament defensat però substancialment irracional. Sota aquest aspecte, almenys, difereix del sistema que funcionava al segle XIX, que era molt més racional encara que d’escassa imaginació i, en ocasions, repressiu. Els museus d’art contemporani i els esdeveniments del tipus de la Biennal de Venècia o la Documenta de Kassel s’han convertit en refugi de toscs conceptes metafísics que resulten extremadament vulnerables a un examen atent. La història sembla ensenyar-nos que com més s’oficialitza i “sacralitza” un sistema, més aviat corre el risc de corrompre’s intel·lectual i econòmicament.