El diari de Kuba Dąbrowski

Que Kuba Dąbrowski tingui trenta i pocs anys i que el Museu Nacional d’Art Contemporani de Varsòvia (Galeria Zachęta) li dediqui una exposició monogràfica,, és una cosa que a molts (la majoria, més vells que ell) arriba a irritar subtil o descaradament. Però que Zacheta li vingui o no gran a Kuba no és una cosa que calgui discutir aquí.

Que tothom “faci fotos”, però no les faci, o tots les facin genialment bé o terriblement malament, que ja ningú sàpiga molt bé on situar aquest art i les seves fronteres… tampoc és una cosa que ens proposem resoldre aquí. Més que res: per a què? ¿tant vertigen ens provoca el no posar etiquetes?

Kuba porta fent fotos des dels 14 anys, i aquesta monogràfica mostra el seu treball des de fa vint anys. Vint anys tampoc es pot dir que siguin poca cosa, ni una casualitat. Per a alguns, com la cançó, és un lapsus. Per a d’altres, com Rimbaud, seria una veritable bestiesa. Per a la història, ni parlem.

Kuba és ara el que es cataloga com un fotògraf “professional”. Però el que aquí es mostra són les seves “altres fotos”. Aquesta exposició és com entrar a casa seva, agafar les caixes on hi té les seves fotografies personals, treure-les, i començar a mirar-les. Un diari visual, vaja.

Tres sales. Tres músiques. Tres moments de la seva vida. Sense paraules ni cartel·les: fotografies, algun vídeo, diapositives i ni una cartel·la “molestant”, excepte el panell de presentació. Tot un encert per al fluir de la mirada, per deixar-se portar per la casualitat. I un alleujament per als mandrosos o impacients que no volen parar-se a llegir sinó a mirar. Funciona l’espai com el fluir d’una pel·lícula.

Primera sala, primeres fotos, música americana. Cert airet melancòlic, no sé ja si pel revelat analògic, la melodia o els paisatges desolats de ciment, les finestres d’un tren amb seient buit o la pàtina dels records, que de sobte semblen els nostres propis. Adolescència, joventut, solitud, recerca, viatges. Els blocs de Bialystok de ciment, les partides de bàsquet. Amèrica: cotxes, transicions, recerca d’un mateix. Amèrica i Polònia, fa no gaire, nocions oposades.

Segona sala, trobades amb l’amor, l’amistat, la malaltia, els primers passos. Fotografies que juguen amb les seves grandàries, la intimitat dels amics en retrats de miniatura, la magnificència del dolor i la solitud en grans formats, un “altar” de fotografies que conformen una gegantina samarreta, un gest de complicitat quasi religiós d’humor fetitxista. L’estètica del paisatge, dels embolcalls de xiclets, de les acumulacions de discos, del plec d’uns pantalons de quadres. Vida d’estar per casa. Encerts estètics. Casualitats perpetrades.
En una cantonada, el moment més íntim de Kuba, sense que ell hi aparegui. Ens posem els cascos i escoltem els Smiths cantats per diverses persones que en pantalla ballen en la intimitat de les seves habitacions en pijama o ballen sense por pel carrer. Anònims. Els alter ego de Kuba. O de nosaltres mateixos.

Tercera sala: recopilació, tancament, comiat. Diapos en constant canvi, instantànies que van i vénen en les quatre parets. Hip hop.

Un diari, sense més pretensions. Una pel·lícula d’una vida que pot ser la de qualsevol. Potser d’aquí la connexió. Joanna Kinowska, comissària, ha encertat amb el muntatge, però s’equivoca en alguna cosa: en les seves paraules d’introducció al·ludeix als records dels polonesos, sense adonar-se que, més enllà de paisatges o signes d’identitat, també es troba la poesia de la memòria, que pot arribar a qualsevol. Entrar en aquesta exposició és, com he dit, obrir les caixes de fotos de Kuba. I és voler tornar a casa i tenir, com es tenia abans, al costat de la caixa de llauna amb botons i andròmines de la sala d’estar, una caixa plena de fotografies, per veure i recordar durant hores en una d’aquelles tardes tontes que tant valen la pena.