El Drop Transcendent

“Somos seres extraños que bailamos en un planeta que se extingue” C. Bayo.

Que ballar ens uneix i ens apropa a un lloc sinestèsic/esperit/comunal és evident i que la sensació de pertinença i consens en una Rave, pot ser més potent que la capacitat aglutí/equilibrant que se li pressuposa a la democràcia també, però aquests dies en què la cultura Rave ha estat absorbida pels aires tard capitalistes de la pandèmia, una vegada travessada l’era de la domèstic-festa-pandèmic-virtual, crec més conciliador i mentalment més higiènic fer un gir a la frase de Chimo i ubicar-la en un “L’Apocalipsi són els altres”. Segurament així podrem vorejar la sensació immobilitzant de la culpa i entrar en algun tipus d’acció.

L’agitprop i la mala premsa van convertir qualsevol àpex o possibilitat d’utopia o nova estructura en simple acudit, anècdota o directament en un moviment de la subcultura a analitzar per l’elit. Un altre fenomen antropològic.

Acabats d’escriure els primers paràgrafs del 2021, Jon Hopkins llança Music For Psychedelic Therapy , un viatge / meditació que ens proposa sons que directament ens col·loquen els dies d’Alice Coltrane (Sempre en totes les meves frases) i Sun Ra. No Ketamina, No inducció, una meditació en tota regla, com aquelles que la meva amiga Alba em proposa quan la visitaré amb uns decibels i respiracions de més.

No és casual i de fet vist amb distància, o si més no la distància que ens dóna un any A.C. (after Covid) i el plec temporal que això porta, que de sobte la catarsi o la necessitat de prescindir de certes idees/pressions, ens porti a recuperar estratègies descartades. Formes d’habitar al món que ens ubiquen directament a l’altre.

Com algú que abraça i maneja les seves intensitats (millor o pitjor gestionades en ocasions), les pistes de Jon Hopkins, pal de pluja inclòs, no em repel·leixen, no del tot. Ballar amb llàgrimes als ulls hauria de ser el títol de cada nit de festa, tenint en compte que hem decidit o heu decidit seguir caminant amb la mateixa velocitat i pas, un cop apartada la pedra del camí.

Les paraules de la comissària Carolina Jiménez van centellejar a l’horitzó, com les petites motes invisibles o muscae volitants amb què els miops convivim diàriament.

La dimensió política, resilient i desestructurant sempre hi va ser.

Els seus pensaments exploten com a micro aurores boreals, capritxoses alhora que decidides. Un altre camí possible.

Li plantejo en una conversa construïda a partir de missatges de veu alguns interrogants, que en realitat són una barreja de curiositat i esperança o almenys la certesa d’un horitzó.

(Imatges: Bego Solís. Lou Drago, Suspending Time: Meditations for accessing alternate space/time in music)