close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

El fetitxisme de l’espai

Magazine

27 febrer 2023
Tema del Mes: Arquitectura i plaerEditor/a Resident: Javier Montes

El fetitxisme de l’espai

A

Al principi, només em passava després de l’orgasme –el meu, no pas el dels protagonistes del vídeo–. Per alguna raó que encara desconec, en aquell instant en què el desig es dissipa i un tendeix a netejar-se i tancar immediatament la pestanya del navegador, jo vaig començar a deixar els vídeos avançar fins a la conclusió. En aquells moments arribava de cop la culpa catòlica i m’avergonyia continuar observant el cos de la dona o l’home que havia desitjat pocs minuts abans. De vegades amb prou feines era res, trenta o quaranta segons, però altres vegades em demorava fins i tot més de cinc minuts i no sabia què fer amb la meva mirada. Potser per això vaig començar a mirar cap a una altra banda.

Va ser aleshores quan els cossos van desaparèixer i l’espai es va fer present. El color de les parets, l’estructura de l’habitació, el mobiliari, els quadres o les fotografies que penjaven dels murs, el teixit de les cortines… La carn s’esborrava i emergia la casa. L’espai s’imposava i es revelava com més que un fons. La casa es transformava en un ésser viu.

Amb el temps, la meva atenció es va estendre més enllà de la claudicació del desig. També va començar a l’inici de l’acció que mostraven els vídeos. Quan el protagonista (home o dona) obria la porta i entrava a la vivenda amb cara de sorpresa, jo aprofitava el màxim temps possible per fixar-me als detalls de l’edifici, mentre els cossos encara estaven vestits.

No va ser gaire després quan la carn pràcticament va deixar d’importar-me i em vaig concentrar del tot a l’espai. Masturbar-me es va convertir llavors en una mera excusa per explorar les habitacions on succeïen les trobades sexuals. Passava endavant els primers plans, intentant entreveure l’espai. Movia la barra de navegació de la imatge fins al següent canvi de perspectiva. Vaig començar a ser conscient que cada nova postura sexual anava associada a un punt de vista concret. Gaudia sobretot amb el cowgirl a càmera subjectiva. La posició d’un cos a rialles sobre un altre em proporcionava la visió perfecta de tota l’habitació. Des del sofà o des del llit. Preferia el sofà perquè em permetia més profunditat de camp. El llit només em servia per fixar-me a les llums, les motllures, les ombres o esvorancs del sostre.

El cos només era un vel de l’espai. La carn amagava la pedra. Una iconòstasi. Només de tant en tant, un mugró, un gland o el moviment ondulant d’unes natges, s’imposaven i la meva mirada tornava al cos.

B

Un home rep la proposta d’escriure un text per a A*Desk sobre arquitectura i plaer. De manera gairebé immediata, s’acosta a la seva biblioteca i va a Richard Sennet. Carn i pedra. El cos i la ciutat a la civilització occidental. És un llibre històric i potser no és el que busca. Però el títol, en si mateix, li ha fet pensar en la relació entre els cossos tous (humans) i els cossos durs (arquitectònics), entre allò perible i allò etern. Carn i pedra. La fórmula sempre li ha evocat una cosa sensual. Un cos complex. Potser també per això busca el llibre de Juan Antonio Ramírez (Edificis-cos) i pensa en el cos com a arquitectura i en l’arquitectura com a metàfora del cos. Del cos perfecte, però també del cos trencat, esquerdat, acèfal. Ell llegeix a Bataille i també a Denis Hollier (Against Architecture): el cos obert, com les anarquitectures de Gordon Matta-Clark.

A poc a poc, la taula se l’omple de llibres. Hi ha els de la Beatriz Colomina, especialment la seva edició de Sexuality & Space: amb la seva proposta sobre el voyerisme domèstic i el cèlebre assaig de Victor Burgin sobre l’espai pervers. Hi ha l’estudi de l’arquitectura de la mansió Playboy que duu a terme Paul B. Preuat a Pornotopia, l’exemple palpable que l’espai arquitectònic està travessat per la ideologia. I està, és clar, el catàleg de 1000 m² de desig. Arquitectura i sexualitat, l’exposició del CCCB comissariada per Adélaïde de Caters i Rosa Ferré a l’octubre del 2016. No va tenir la sort de veure-la, però el catàleg li serveix per fer-se una idea dels eixos temàtics del projecte (utopies sexuals, refugis llibertins i sexografies) i de les maneres en què l’arquitectura ha construït i modulat les maneres d’experimentar desig i plaer. L’espai pensa, es diu. I també sent i genera emocions.

A

Quan fa uns anys vaig canviar de casa, vaig viure durant mesos a les webs de diversos portals immobiliaris. Navegava durant hores a la recerca de la llar perfecta. Encara que no podia evitar fixar-me en els preus, la ubicació o els metres quadrats dels immobles, ràpidament les fotos d’aquelles cases –moltes encara habitades– se’m revelaven com a espais de desig. Espais eròtics nus de cos. De vegades intuïa les ombres de l’autor de la foto o el flaix de la càmera al mirall. També les restes de la seva presència a la casa –el desordre, els llençols revolts, els objectes sobre la taula–. El cos en off, com a latència invisible. Al cap i a la fi no estaven tan lluny dels espais als quals jo m’havia aficionat. De vegades obria alhora les webs d’Idealista i Pornhub i tractava de localitzar espais i punts de vista semblants. Quan els trobava, intentava superposar-los mentalment. I si, més tard, arribava en algun cas a visitar aquestes cases, no podia evitar rememorar el moment del plaer i, tractant de no ser vist, fregava les cantonades o acariciava el gotejat. Tot i que en aquelles visites sabia que alguna cosa faltava. Necessitava la pantalla per sentir palpitar el desig. La foto o el vídeo. L’espai representat. Una dimensió suplementària del que és real.

B

Durant dies, l’home intenta donar forma a un text. Però no és historiador de l’arquitectura i el text se l’ennuega. Potser l’home és un crític de la cultura visual. Potser per això tanca els llibres que té sobre la seva taula i encén la televisió buscant alguna cosa sobre què escriure. És allà on troba How to Build a Sex Room, la sèrie documental de Netflix on una decoradora d’interiors dissenya l’habitació sexual perfecta per al gaudi de les parelles –o unitats de convivència– que ho sol·liciten. A la sèrie es donen cita tots els clixés del que se suposa que és una habitació sexual: vellut vermell, coixins de plomes, formes orgàniques, llits rodons, cuir negre… Tot nou i disposat per a la foto. Tot feliç i net. “Ningú s’imaginava que una sex room pogués ser tan acollidora”, diu en algun moment una de les parelles. “S’han acabat les masmorres fosques.” És la netflixficació del desig. Fins i tot el sado és suau. Carícies, frecs, un lleuger copet, un petit pessic. Res no fa mal, res molesta, tot és inclusiu i agradable. L’home creu que gairebé el podria veure amb el nebot de vuit anys.

A

La casa que vaig acabar comprant és una casa com qualsevol altra. Un habitatge anodí que no té absolutament res d’especial. No obstant això, quan encenc la càmera del mòbil i miro a través de la pantalla, l’espai es transforma i comença a vibrar amb força davant meu. El granulat del vídeo ho converteix tot en un lloc de desig i la imatge em trasllada a una dimensió diferent d’aquella física que m’envolta. Ho puc comprovar ara, estirat sobre el llit, mentre observo la petita imperfecció sobre el marc de la porta del dormitori. La petita esquitxada de guix a la junta és una cicatriu que excita la meva retina. Sento amb força l’erecció al calçotet. No necessito cap cos sobre mi.

B

Mentre analitza la sèrie How to Build a Sex Room i intenta escriure un text, l’home no aconsegueix sentir excitació en cap moment. Per descomptat, té a veure amb el to desenfadat de tot el que es mostra allà. Però també passa que hi ha alguna cosa en aquests espais oficialment sensuals que li resulta refractari al plaer. Són llocs preparats, evidents, tan arquetípics i predisposats que n’expulsen el desig. Li resulten molt més excitants els espais bruts previs a la reforma. El soterrani fosc amb els maons vistos i els cables de la instal·lació elèctrica, l’habitació descarnada amb el matalàs a terra i els coixins estampats… Potser és que aquests espais sense modificar el recorden a les habitacions dels vídeos casolans que, de temps en temps, consumeix a internet. Més d’una vegada la mirada s’ha allunyat dels cossos i s’ha perdut en els detalls d’aquelles cases trivials. En alguna ocasió ha cregut que podria projectar algun assaig sobre aquests llocs anònims. Fins i tot ha arribat a esbossar un relat sobre un personatge seduït per l’arquitectura i el fetitxisme de l’espai. Ho pensa llavors amb deteniment: potser això és l’única cosa que pugui escriure per a l’encàrrec d’A*Desk –al cap i a la fi, l’home és un narrador–. El que encara no s’imagina és que escriure’l el farà situar-se a la pell del personatge que presumeix d’haver inventat. I que al final del dia, es trobarà nu sobre el llit del seu dormitori, observant casa seva a través de la pantalla del mòbil, tement l’arribada de la seva dona i mirant amb lascívia la cavitat fosca i abissal que de vegades sembla formar-se al final del passadís.

Totes són captures de la sèrie de Netflix How to Build a Sex Room.

Miguel Ángel Hernández (Múrcia, 1977) és escriptor, crític d’art i professor d’Història de l’Art a la Universitat de Múrcia. Entre els seus assajos sobre art i cultura visual, destaquen “La so(m)bra del real” (Holobionte, 2021), “L’art a contratemps: història, obsolescència, estètiques migratòries” (Akal, 2020), “El do de la migdiada” (Anagrama, 2020) o “Materialitzar el passat” (Micromegas, 2012). És autor també de quatre novel·les publicades per Anagrama: “Intent d’escapada” (2013), “L’instant de perill (2015)”, “El dolor dels altres” (2018) i “Anoxia” (2023). Col·labora regularment amb el grup curatorial 1er Esglaón.
www.mahernandez.es

Retrat © E. Martínez Bueso

Media Partners:

close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)