close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

18 setembre 2017
El Gran Silenci

Sonia Fernández Pan

A la paradoxa de Fermi es combinen l’enunciació d’un desig i la seva insuficiència empírica. A la gran probabilitat que hi hagi altres civilitzacions intel·ligents en l’univers observable s’uneix l’absència de testimoni d’aquestes civilitzacions. A la gran pregunta ontològica que la humanitat se segueix fent des de fa segles -qui som? – s’uneix una altra pregunta en què es filtra la por a la solitud de l’espècie: estem sols a l’Univers?

La paradoxa de Fermi va aparèixer en la dècada dels anys 50 als Estats Units, en un moment d’eufòria atòmica. Com a resposta a la contradicció entre la creença i l’evidència, Enrico Fermi va incorporar en les seves conclusions el zeitgeist de l’època i una considerable dosi d’antropocentrisme: Per què l’univers no dóna senyals de vida? Perquè, en el cas d’existir, tota civilització avançada de la galàxia es dirigeix cap a la seva pròpia aniquilació gràcies al desenvolupament de la seva tecnologia. Si estem sols és perquè altres, abans que nosaltres, van estrènyer el seu propi botó nuclear sense tenir en compte les conseqüències holístiques del gest mínim. A l’espera de tal confirmació, el disc d’or de la Voyager 1 segueix viatjant pel buit còsmic. Potser, dins de 40000 anys, els membres d’una civilització capaç de realitzar viatges interestel·lars ensopeguin amb ell en les proximitats de l’estrella més propera al sistema solar i posseeixin alguna cosa semblant a un gramòfon per poder escoltar la informació que conté. O podria ser que el sistema solar del qual som part fos una mena de Galactic Radio Quiet Zone en la qual altres habitants de la galàxia tenen prohibit emetre senyals per comunicar-se entre si perquè són ells els que ens estudien a nosaltres amb la distància que exigeix tota estratègia prudent.

La paradoxa de Fermi és també coneguda com El Gran Silenci. Aquest segon nom apunta cap a una conclusió diferent a la del mateix Fermi, sent recollida per Ted Chiang per al text que forma part del projecte homònim d’Allora y Calzadilla. En ell, un lloro es dirigeix a nosaltres per a dir-nos que mai hem estat sols. Però no ja a l’Univers, sinó a la Terra. “Una solució proposada a la paradoxa de Fermi és que les espècies intel·ligents intenten ocultar la seva presència activament per evitar ser atacades per invasors hostils. En nom d’una espècie que ha estat conduïda gairebé a l’extinció pels éssers humans, puc testificar que això és una estratègia sàvia. Té sentit romandre en silenci i evitar atreure l’atenció”. La resposta de Fermi augmenta la pulsió de mort de la psicoanàlisi a una escala tan gran que l’espai exterior podria ser vist com una necròpolis infinita en la qual no només són les estrelles els cossos que desapareixen a milers d’anys llum. La deducció d’aquest lloro anònim apel·la, però, a una activació de la intel·ligència basada en un simulacre d’absència a través del silenci.

El sigil com a estratègia de supervivència dins d’un univers que no és tan silenciós com hem cregut durant milers d’anys. Els forats negres es resisteixen a ser vistos per l’ull del telescopi. Tan sols poden ser escoltats. Però hi ha un altre silenci que el lloro de Ted Chiang assenyala. I aquest no deriva de l’absència de so, sinó que es produeix per l’abstracció de l’espècie humana amb si mateixa, incapaç de absentar-se del llenguatge per a la comprensió de tot allò que l’envolta. De fet, si som capaços d’entendre el missatge d’aquest lloro desencantat amb l’espècie humana és perquè fa servir una llengua reconeixible per a nosaltres. Participa de la mateixa intel·ligència discursiva. És més, ni tan sols ens parla ell. Ted Chiang parla en nom seu i ell, al seu torn, parla en nom d’una espècie animal que sí posseeix indicis d’intel·ligència que, al seu torn, funciona com a recurs retòric de les teories que afirmen que allò que anomenem natura també posseeix un llenguatge amb el que altres entitats ens parlen. Que no siguem capaços de descodificar o escoltar és el nostre problema, no el seu.

En el seu privilegi de la intel·ligència associada al llenguatge discursiu, la humanitat busca incansablement formes de vida amb què relacionar-se d’igual a igual. O fins i tot, des d’un desig de subalternitat còsmica, civilitzacions més avançades que la nostra que aconsegueixin treure’ns del centre que el nostre enteniment de la realitat ens ha garantit durant segles. Que aconsegueixin silenciar-nos, emmudir-nos o deixar-nos afònics. Si els telescopis apuntessin cap a la Terra, la resposta potser no seria diferent. Hem obligat a la tecnologia a escoltar amb les orelles. El gran silenci habita en el nostre món. Dir que la naturalesa -i, per extensió, les coses- (ens) parlen suposa un intent de distribuir de manera més ètica el valor a totes les entitats com a tals. No obstant això, aquest exercici retòric manté la correlació entre llenguatge i ètica. La parla com una qualitat privilegiada assignada a aquells cossos que objectivament no parlen. O que, en el cas d’emetre sons, aquests no contribueixen a la intersubjectivitat que genera el llenguatge. No és el mateix parlar “a” que parlar “amb”. La dimensió ètica del llenguatge es fonamenta en aquest aspecte. En fer-nos humans a través de la interacció d’uns amb altres mitjançant el llenguatge. Podria existir tal cosa com una dimensió ètica del silenci? L’agència (política) passa inevitablement pel llenguatge? Quina és la capacitat d’acció del silenci? ¿Cal que les coses ens parlin per tenir-les en compte? Tenen les coses capacitat d’emetre discurs sense parlar? O de parlar sense discurs? És imprescindible el discurs per a la vitalitat compartida de totes les coses?

Com tantes vegades, la solució a moltes preguntes està en la ciència-ficció. Tot i la contradicció d’haver estat produïts amb llenguatge humà, Solaris i The Universe of Things presenten situacions en què el contacte amb altres formes de vida no passa pel discurs. Solaris és un planeta-oceà amb vida que es resisteix al coneixement científic. És una forma de vida silenciosa que té, però, capacitat d’acció. Al fracàs del llenguatge com a mitjà de comunicació entre diferents formes de vida intel·ligents s’uneix el fracàs del llenguatge a l’hora d’entendre un món que traspassa les fronteres de la Terra. Solaris es comunica amb els humans, però segueix formant part del gran silenci. No podem comunicar-nos amb ell i no sabem què dir sobre ell. Si no pot complir les expectatives humanes del contacte és perquè les sobrepassa, accedint a la vida interior dels tripulants de la nau espacial que porta anys sobre ell. Solaris és un cos que transcendeix el seu propi cos. The Universe of Things instal·la al nostre planeta a una civilització extraterrestre, les Aleutianes, la superioritat de la qual rau en que la seva tecnologia està literalment viva i que formen part d’una continuïtat matèrica sense fronteres entre els cossos. Són capaços de compartir sentiments o records a través de l’intercanvi de substàncies químiques. Sense la necessitat d’un llenguatge oral o escrit. La vida com a experiència que no necessita ser traduïda, dita. Són éssers vius dins d’un món completament viu en el qual no hi ha diferència entre ells i les coses. Les coses parlen, no perquè tinguin la capacitat del llenguatge, sinó perquè estan intrínsecament vives. I és des d’aquesta força vital que es produeix la interacció contínua entre elles i les Aleutianes. Des d’un intercanvi del llenguatge per un contacte entre cossos que tampoc passa per la literalitat del tacte sinó per l’experiència de tot l’entorn com una xarxa de connexions. Potser la dimensió ètica d’una comprensió del món menys antropocèntrica no està en fer que les coses parlin o en demanar-les-hi que tinguin un llenguatge propi, sinó en el seu dret al silenci i acceptar que aquest és igual d’important que la nostra dimensió discursiva.

artwriter_curator_esnorquelmaker_chocolateresearcher_technodancer__bikeenthusiast_coffeeaddicted_

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)